Alegries

Els dies tristos d'hivern poden ser menys tristos si hom els pateix amb una bona calefacció a casa, al despatx, rodejat de papers i de llibres per totes bandes, sentint una sonata preciosa d'un romàntic, amb els ulls entornats intentant trobar alguna mena d'inspiració.
Un dia d'aquests, quan la inspiració creativa semblava que podia arribar a il.luminar algunes neurones situades en algun racó amagat del meu cervell, em truquen a la porta... i la poesia s'acabà amb la música, la tranquil.litat, i la inspiració que s'insinuiava.. Romangué, tanmateix, la calefacció. Encara sort.
El nouvingut, amb un somriure castís d'home que acaba de treure un premi gros de loteria, se m'asseu a una butaca, s'hi remou fins a trobar una posició escaient, aixeca la mà amb direcció al sostre, seguida del corresponent avantbraç, assenyala amb el dit el sostre llis de la meva cambra de treball, i diu, amb un to de veu d'homenet barbollaire:
-Vinc a ajudar-vos, senyor Aveigé. Preteneu ser un escriptor i el que sou és un autor d'esborralls aconseguits barrejant futileses pessimistes amb vanitat i sobergueria. Per ara no teniu adob. Però en podeu tenir si escolteu el sermò que vinc a regalar-vos... Que per què? Per la llàstima que em feu..
Jo, naturalment, el vaig interrompre: -Us haig de prevenir, senyor Ics, o qui sigueu. ¡Us heu equivocat d'adreça, car jo no sóc el vostre criticat senyor Aveigé, ni sóc cap escriptor que necessiti caritats de genis com vós!. De manera, que ... que estigueu bo... i passi-ho bé!.
Immediatament em vaig aixecar per obrir-li de bat a bat la porta. L'home es posà a riure com un gamarús... adoptant una seqüència de positures teatrals. Els seus crits de Ha!... Ha!... semblaven laments graciosos del qui rep pessigolles de per riure.
Quan li passà la convulsió, s'aixecà del seient per aconseguir una més còmoda posició. Jo, admirat d'aquella aparició humana i del seu comportament, crec que vaig tornar a ocupar la meva butaca amb el descoratjament de l‘incapaç. I, amb els ulls esparverats, vaig obligar-me a escoltar la seqüència del discurs de l'intrús.
L'home, esgotades les rialles, barbotejant, feu palesa la seva raó dient-me que la meva explosió de ràbia per un error tan petit com el seu, demostrava la meva intemperànçia per a suportar els errors aliens.
-Vós aneu errat -em digué. - La vida no es mereix arrossegar dins nostre rancúnies ni intoleràncies. El món, amb els seus ocupants, és un tal desastre que l'única manera de viure-hi plàcidament és enfotent-se'n . L'alegria cura les nafres, per si no ho sabíeu. És medecina de savis, i en teniu exemples en la literatura. Jo us recomano que rellegiu "Candide" de Voltaire, o "L'illa dels pingüins" d'Anatole France, o alguna comèdia de Wilde. L'humor és un do rar i difícil d'aconseguir. Fixeu-vos com estem rodejats d'obres dramàtiques, i que poques vegades aconseguim paladejar una sana ironia. Domina la vulgaritat quan es vol fer riure, poques vegades la sana alegria crítica. I és per això que he vingut a trobar-vos: perquè si enteneu la profunditat de la meva asserció, voldreu acostar-vos més als pocs Xarlots i Keatons que hi ha hagut a la terra, que als drames de Víctor Hugo; més a les poques pàgines cervantistes en les que, tot somrient, l'autor es pren el món amb befa i plasenteries, que a les tragèdies humanes descrites pels grecs i pels nobles historiadors que s'han fet càrrec de la humana condició
negativa en tants aspectes...
-Què voleu de mi, doncs? -vaig atrevir-me a insinuar a l'inoportú visitant.

-Us recomano que poseu alegria als vostres textos. Alegria, alegria...
-En tota ocasió?
-Sempre! Engoliu les vostres crítiques i expandiu la mofa, la derisió, i la ironia. Voleu uns exemples? Us els duc escrits, i us els entrego de cor, com us mereixeu per bon escriptor dramàtic que, sense el dramatisme, es pot convertir en excel.lent...
M'entregà uns papers, em feu una reverència, i se n'anà.

L'endemà, ja apaivagada la meva animositat contra el redemptor, vaig tenir temps d'agafar els seus escrits per a llençar-los a la papererera. L'últim del feix, això no obstant, va tenir sort: el vaig salvar de la proscripció, acostant-me'l per a llegir-lo i tot. Em vaig asseure amb tranquil.litat i, fullejant-lo prèviament, vaig descobrir què deia. Això:

"El món és ple de gent extraordinària. I aquesta certesa ens indueix a una profunda felicitat. Jo sóc, com saben els meus lectors, una persona solitària que viu sola, pensa en soletat i és feliç, malgrat la soletat, sentint-se rodejat de bona gent, de bones accions i de pensaments profunds. Potser per la meva mateixa dèria de solitud, escolto sempre els altres perquè, segurament, els seus raonaments em poden reportar el què es diu l'alegria de viure, ja que aquesta alegria no em pot arribar de la reunió amb col.lectius socials, que tan absurdament defujo.
Ahir mateix, en un llarg viatge en metro, vaig assaborir una conversa interessant de dos o tres ciutadans, paticipant de llur companyia en un compartiment de seients, que em plauria de recordar bé, tot i que em serà difícil, donada la seva superior cultura.
L'un deia, seguint, suposo, el seu discurs -:...encara que la natura consisteixi en un agregat d'innombrables substàncies simples, i encara que la durada de les criatures, igual que el seu actual moviment, consisteixi en un conjunt d'estats momentanis, hem d'assumir que l'espai no està constituït per punts, ni el temps per instants, ni el moviment matemàtic per moments, ni la intenció per graus extrems. La matèria, el decurs de les coses i, en fi, tot compost actual és una quantitat discreta, però l'espai, el temps, el moviment matemàtic, l'acceleració, en resum, tot el què pot ser calibrat, incloses les possibilitats, són quantitats contínues i indeterminades per sí mateixes, és a dir, indiferents a les parts que d'elles en podem prendre i que la natura actualment pren.
-Sí - intervingué un segon contertuli -...La massa dels cossos està dividida avui d'una manera determinada, i res en ella és exactament continu, però l'espai, o la continuïtat perfecta que hi ha en aquesta idea, no marca més que una possibilitat indeterminada de dividir com es vulgui. En la matèria i en les realitats actuals, el tot és un resultat de les parts: però en les idees o en les possibilitats (que no solament comprenen aquest univers nostre sino qualsevol altre que pugui ser concebut i que la comprensió divina es representi efectivament), el tot indeterminat és anterior a les divisions, de la mateixa manera que la noció de nombre enter és més simple que la de les seves fraccions, i que la precedeix...
Un tercer ciutadà intervingué també, quan jo ja me n'anava a la sortida esperant la pròxima parada del vehicle, i no sé si corroborava o rebutjava les afirmacions que jo havia sentit. Pel cas és igual, perquè, naturalment, jo no vaig entendre ni de què parlaven. Però el fet hi era. Perquè la cultura, avui, és extensa en aquest país nostre. I això em dóna alegria.
-Em preguntareu el motiu d'aquest excedent cultural, malgrat que sapigueu que, segons un editor dels País Valencià , (és a dir, una part important dels Països Catalans), un cinquanta-quatre per cent de gent (54!) no ha llegit mai un sol llibre. Em preguntareu què passa, i jo us ho diré: la cultura és directament proporcional amb el culte del futbol. I, per si no ho recordaveu, el nostre país és dels més addictes a aquest notable esport. Fixeu-vos en la quantitat d'exemplars que tiren "Sport" i "Pelotas" o qualsevol altra diari esportiu. Recordem que el Museu "Barça" és el més visitat de Barcelona, que el seu camp té cabuda per cent mil espectadors, i que la crisi circumstancial del seu equip arrossega opinions i bregues, quan el raonament col.lectiu deixa de recordar Leibnitz o Newton.
Els romans deien que la solució dels mals d'aquells temps era el "pa i circ". Nosaltres, els seus descendents, practiquem una cosa semblant: "peles i futbol". I els resultat està a la vista: la cultura general, i un bon govern central, la missió del qual, com se sap, és governar amb mà dura per bé de la cultura pàtria, amb una pilota de futbol com estendard.
El futbol, doncs, és mereix un monument a cada ciutat i a cada poble del país: aquesta és la meva conclusió."

Jo, pobre escriptor incomprès, vaig adonar-me de la raó que tenia el meu visitant desconegut. Llàstima d'haver destruït tots els altres escrits seus!