Alba

Jeia allà, al llindar del mar. Els seus ulls restaven immòbils i ell va pensar que, probablement, ella no hi era, dins seu. Així, es va prendre la molèstia de seure al seu costat, sense esperar cap permís, ni queixa, ni resposta.

I somreia, ell somreia, avergonyit, potser, de veure aquell cos nu. Però no nu per fora, nu per dins. Despullada de consciència, deixant a l'aire lliure la carcassa evident ofrenada al mar.

El mar estava preciós, a trenc d'alba, la llum era un tel de seda sobre l'onatge, comprès entre vent i aigua, oscil·laven partícules d'un concepte aparentment abstracte: Bellesa.

Ell es mirava aquell mar, cercant, potser, indicis del naufragi que havia portat aquella dona fins el límit del mon. Perquè certament, ell sempre havia pensat que si hi havia límit en aquest món, aquest es trobava allà on el mar desistia del seu avenç. Allà, en aquella franja d'arena, era on el mar decidia morir un cop i un altre. Potser aquella dona, al seu costat, sense ser-hi del tot, havia decidit fer justament el mateix, allà, en aquella franja d'arena.

Ells dos tenien l'opac silenci, cobrint-los les espatlles. Ella no es va moure quan aquell home, l'home de la seva vida, va seure al seu costat. No va gosar pronunciar ni un petit gest, pertorbar un sol detall d'aquell moment que semblava cosit amb el fil del tamany d'un parpelleig al clímax d'una pel·lícula projectada al cinema. I així ho va fer, el no res.

Va pensar que era preciosa, ella sota l'alba, sobre tota aquella aigua màrtir a la platja, era com seda, compresa entre dos móns. No sabria dir si ell va clavar els ulls al seu rostre, o va ser el rostre el que es va clavar als seus ulls, però, per sempre més, portaria la imatge impresa a la retina.

El que va passar després és difícil d'explicar. Ella el va mirar. D'alguna manera, per art d'escapisme, potser, la consciència va tornar a ocupar el seu lloc, i va rajar una llàgrima. Després ho va estripar tot, d'un somriure i es va llençar al mar.

És una sirena, va pensar ell, i es va llençar al mar, amb la mirada, només amb la mirada. Ell seguia allà, a la sorra, sol, amb els ulls immòbils, sense ser-hi dins seu.