AL PEU DEL CANÓ

Falten dos anys perquè l’empresa celebri els cint cinquanta anys de la seva fundació. Després de la primera embranzida va arribar a tenir dos cents trenta-set treballadors. El fill del fundador va pujar al carro de la modernitat i, anys després, cada operari va passar de portar una màquina a portar-ne dues. Els nets la van convertir amb societat anònima per aprofitar el ràpid avenç de la tecnologia. Llavors una persona en duia sis i, com que ja no calia l’esforç físic, van contractar dones. Tot ho feia la màquina, no calia fer res, només estar alerta per apartar aquella peça defectuosa que sortia de tant en tant. Van arribar els ordinadors, els sincronismes, el just in time, internet... Finalment la fàbrica va ser totalment equipada amb maquinària robotitzada, versió 14G. Al llarg de tot aquest procés, la plantilla es va anar reduint fins al mínim indispensable. Al final, els dos administratius que quedaven i els catorze membres del consell directiu es van desplaçar a la capital. Al peu del canó només hi queda ell, el Jofre Muñoz.

Viu amb tota la família en un xalet envoltat de jardí, propietat de l’empresa, al costat de la nau. Avui ja té ganes de plegar; és més, té ganes que arribi el divendres. De bon matí s’ha posat a l’ombra del lledoner a llegir el diari, a la gandula mig ajaguda. A mesura que el sol s’ha anat enfilant una calda xafogosa ho ha aclaparat tot. S’ha alçat per entrar a casa, a dins estarà més bé, amb l’aire condicionat. Quan és a punt de passar la porta es gira i es queda un moment parat contemplant la negror que comença a sortir de darrere les muntanyes. «Encara tindré feina». Còmodament assegut al sofà es mira la part de la sèrie que va deixar de veure ahir, quan es va acabar la jornada. De tant en tant perd l’atenció al televisor i la concentra en la remor que prové de la fàbrica i en la foscor que, a poc a poc, ho va envaint tot. Se senten trons i cau aigua amb força. Pensa que potser serà un xàfec d’estiu, fort, però de poca durada.

Li agrada la seva feina, és responsable i previsor. Apaga el televisor i es posa el seu equip protector, que li dona l’aspecte d’astronauta. Just quan s’està posant els guants una lluïssor intensa dissipa la tenebra durant un segon i un tro espetega per damunt de les teulades. Se n’ha anat el corrent i tot queda a les fosques. La remor de la fàbrica ha cessat, tot s’ha aturat. S’afanya, cada segon val un munt de diners. Quan arriba al lloc confirma la seva sospita: ha saltat l’interruptor automàtic. Fa pinça amb els dits i remunta la palanqueta i tot s’il•lumina . Va cap a la sala del computador i prem la tecla reset; a poc a poc es torna a sentir el soroll de les màquines. Quan torna a casa a penes plou. Es treu l’escafandre i exclama: «Uf! Quin dia!»