Cercador

Llista categories

AL CALZE. 8 de Març-DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

Un relat de: Lilith

M'he quedat clavada al documental aquest de la tele. En una gran part del món subdesenvolupat són les dones qui cultiven i preparen l'aliment per a les seves famílies, i no poden menjar fins que els homes han quedat satisfets. Jo no passo gana, jo em barallo amb les calories. La història que m'he construït de la iaia no divergeix gaire de la d'aquestes dones, pel que tinc entès era ella la que s'encarregava de la casa, de l'horta i del bestiar. De l'avi diuen que tenia fama de faldiller i de ser bon negociant -segur que era més divertit-. A la iaia la vaig conèixer quan jo era molt petita: una dona molt vella i molt arrugada, íntegrament vestida de negre, sense expressió, sense paraules. Em feia basarda.

I la mare... treballant més hores que les agulles d'un rellotge per tirar la casa endavant i pagar els capritxos del pare -cotxe nou, nits al casino, dones...-, sempre amb aquell posat de víctima que tant vaig arribar a odiar quan vaig entendre que era ella qui havia decidit aguantar. Hauria estat més feliç, o com a mínim hauria viscut més tranquil·la, si s'hagués divorciat -tots hauríem viscut millor-. Però deixava que el que ella entenia com a sentit del deure l'anés perforant, buidant, embogint... no he sabut mai si esdevingué alguna ferida definitiva, o si la seva meva ment era brogit de caos per tantes nafres callades. Cada vegada quan la vaig a veure a aquell sanatori de parets descrostades em sento culpable per no haver fet alguna cosa. No sé exactament el què, però alguna cosa.

Jo sóc una dona que m'he trencat, diuen que tinc la malaltia del Síndrome del Cansament Crònic. M'alleuja que li posin nom, però jo sé que he anat esmolant de mica en mica els graons d'algun engranatge i que ara estic desqualificada de la cursa de la vida. Una dona profundament esgotada, amb un casament que ho omple tot i em converteix en disminuïda vital. El Quim és una bona persona, no li nego, em va semblar bona idea el que es decidís a engegar la seva pròpia empresa -és un home llest i treballador-, i no em va importar passar aquells anys amb el cinturó ben premut, ni treballar les hores que fes falta per ajudar a pagar hipoteques, ni fer-me íntegrament càrrec de les feines de la llar -ell tornava de l'empresa a prop de la mitjanit-, m'ho prenia com una inversió a mitjà termini. Portàvem nou anys de casats quan vàrem decidir que ja era l'hora de ser pares. Sé que també m'hauria pogut passar a mi, també jo hauria pogut enamorar-me d'una altra persona. No li retrec. És a mi mateixa a qui em retrec no haver tingut el coratge per lluitar pels meus somnis. Sempre he somiat en silenci tenir el meu propi restaurant, sempre m'ha agradat la feina de cuinera, però cada dia a la feina imaginava decoracions innovadores, plats de disseny, la manera com tractaria al personal... castells de fum. Amb el què em paga la (in)Seguretat Social i el què ens passa cada mes el Quim en tenim per viure la Laia i jo, sense excessos però amb poques privacions.

Parlava la televisió d'altres organitzacions socials possibles. La nostra societat és rígida i autoritària, utilitza la violència, els abusos i la por per mantenir l'ordre i perpetuar en el poder a les classes privilegiades, aquestes aprofiten i manipulen les divisions racials, lingüístiques i religioses per interès propi. Vivim en un marc d'agressivitat, de competitivitat i de conquesta de la naturalesa. L'anomenaven "model masculí" o L'Espasa. Dissertaven també sobre una estructura social oposada, caracteritzada per valors igualitaris i democràtics -democràtics de veritat-, amb equitat entre homes i dones, amb col·laboració i respecte. Una nova societat amb gairebé nuls nivells de violència, amb consciència ambiental i oberta a la diversitat, on les ments dels nens ja no es trobarien empresonades per mites que els hi diuen com d'inevitablement dolents i perversos som els homes. L'anomenaven Model Solidari, "femení" o El Calze, i asseguraven que havien existit civilitzacions antigues on el practicaven a gran escala i amb èxit. Una societat regida per l'amor, la generositat i la compassió. La Terra on m'hauria agradat viure. El que no sabia era que un món semblant havia existit alguna vegada, ni que potser sí que seria possible crear-lo de nou.

La meva Laia. M'agradaria que ella sí pogués ser una mica feliç. No vull que cregui que ha de fotocopiar cap rol suposadament genètic. Voldria que pogués elegir lliurament i sense cap submissió el què vol fer de la seva vida, que aprengués a respectar als altres des del cap i des del cor, vull que no s'hagi de sentir mai culpable ni bruta per abandonar-se al plaer. I desitjo que tingui sort.

I és per això que cada nit li explico històries de països on no cal matar a cap drac per sobreviure, on el drac és amic, oïdor i mestre. On la ventafocs enamora al príncep que les germanastres idolatraven, i que tot i ser elles més formoses, mai l'haurien pogut aconseguir per causa de la seva manca d'autoestima. On la princesa alberga un amor tan profund com per despertar amb un bes al perdut príncep.

I algunes nits que estic sola tinc por. Tinc molta por per la Laia. Tinc por de forjar una rosa d'un cristall tan porós que el dolor me la marceixi.

I m'omplo un altre got de whisky. Cada llum de la ciutat em sembla l'esguard d'una ànima anàloga. I reso.

Comentaris

Afegir comentari

una troballa[Ofensiu]
vasalisa | 10-10-2007
Tota una casualitat haver trobat el teu relat.
Cada dia som més els i les que intentem trencar els barrots imposats a la nostra ment.
El camí és difícil, però necessita de la fraternitat; entre tots i totes, aquesta comprensió i amor dels que parles.
Hi ha alguns autors i autores (Odent, Gimbutas o Casilda Rodrigañez), que potser siguin del teu interes, que ens donen moltes claus i ens expliquen com eren aquestes antigues civilitzacions sense muralles, sense armes, on no hi havia fills bastards i ningú paria amb dolor.
salut, per tu i pels teus
...[Ofensiu]
gypsy | 03-09-2007
"...No sé exactament el què, però alguna cosa..."

just això, tant sols això, estimada.

Els teus mots parlen de tu i el teu temperament indòmit plana per tot el relat. Encara ets aquí, sens dubte.
Tan versemblant...[Ofensiu]
Anagnost | 28-03-2007 | Valoració: 10
Dius que, en els teus relats, qualsevol semblança amb la realitat és casualitat. Però no, Lilith, els teus relats són molt versemblants, molt propers, molt creïbles. El fet d'escriure en primera persona, en aquest cas, encara ens acosta més a una situació amb què tots convivim. A més, del teu domini de la tècnica narrativa se'n deriven uns relats que, un cop encetats, ja no es poden deixar.
Gràcies per les teves paraules, comentant un dels meus poemes. Ara mateix, tenc un sonet penjat que crec que s'adiu molt amb aquest relat teu. Una abraçada.
M'agardaria viure...[Ofensiu]
MarBlava | 19-03-2007 | Valoració: 10
a un mon regit pel calze.
Penso que a la majoria de dones ens perd el cor i el sentit del deure cap a la família.
Sóm treballadores i responsables i tenim una gran capacitat per a lluitar i sortir endavant.
De la iaia ala Laia i ha un abisme cultural i no han passat tants anys. Això vol dir que avancem mica en mica, però que ho podem aconseguir.
Et felicito per aquest relat-crítica social, és força didàctic, sense caure amb el propagandisme feminista. Trobo que tots els radicalismes són dolents i no óm millors uns que altres per pertanyer a un sexe, sinó per ser millors persones. Espero que arribi un dia en que això sigui el que es valori.
Una forta abraçada.
És cosa de tots...[Ofensiu]
Fredegard Dogwood of Shadydowns | 19-03-2007 | Valoració: 10
...avançar cap aquest model de societat que a hores d'ara sembla de conte. Serà lent i costós, però la humanitat i el planeta es mereixen l'esforç.

Si no fos possible, sempre podriem fer com plantejo en el meu relat Mares del demà (autopropaganda descarada).

És un plaer llegir-te.

Una abraçada.
Fredegard.
Feliços 100 comentaris![Ofensiu]
Vicenç Ambrós i Besa | 18-03-2007
Un abans... i un després

Mai no s'ha d'oblidar el passat. Ni d'on venim ni de qui. És vital per saber cap a on volem anar. I això és el que planteges en aquest relat. Aprendre. Aprendre de tots els errors (en aquest cas, dels errors; també hi podrien haver encerts però no és objecte d'aquest relat). Cal aprendre'n per no repetir-los.

M'encanta el final. No hi ha dracs a vèncer: el drac és amic i oïdor. El context d'una pau que hauria de ser, a més a més d'un somni, una possibilitat factible d'esdevenir realitat.

Tres generacions. Les dues primeres s'assemblen. Però ja no són idèntiques del tot. L'àvia va patir més? Els esquemes socials d'aleshores no donaven peu a cap més alternativa. Inexpressiva i vestida de negre. Aquest en fou el resultat.

I la mare? Va ser ella, diu, qui va triar aquell estil de vida. Potser formalment sí, que fou ella qui el trià. Però els esquemes tot just començaven a esquerdar-se... I la imatge de les que es podien proclamar "tres voltes rebel" no era pas encoratjadora, precisament.

I la tercera generació. Els esquemes socials ja no són els d'aleshores, però tot just s'estant trencant. Alguns diuen que tot aquest procés ha evolucionat molt de pressa. Crec -i així també penso que es desprén d'aquest sensacional relat- que segueix anant massa a poc a poc. Per segons què, els esquemes socials es canvien prou de pressa. Si cal, fins i tot, de cop. Però quan les coses no interessen tant, tot és més lent. Força més lent. Molt més lent.

La premissa hauria de ser, en el marc de la societat, "les persones al capdavant". Sense pautes ni esquemes. Idílic? Per què? Cal fer més grans passos, sí, però els petits, els que vertaderament poden canviar la mentalitat de la societat, avancen també camí enllà de noves generacions.

Gràcies per aquest relat, Lilith. Un vertader homenatge al panorama social i humà de tants sacrificis innecessaris.

I feliços 100 comentaris. Per a mi, tot un honor formar part dels teus comentaristes,

Una abraçada,

V.
Ben...[Ofensiu]
Bonhomia | 12-03-2007 | Valoració: 10
...escrit i força sensible. No sé si guarda una relació amb tu, si és autobiogràfic o cap de les dues coses. M'ha semblat un relat de costums casolanes, amb una molt bona crítica social i familiar.
Dia a dia...[Ofensiu]
Unaquimera | 10-03-2007 | Valoració: 10
Tres generacions es succeeixen en el teu relat i s'albira la quarta, la dipositària de les esperances del present de cara a un futur incert per a tothom.

Les vides passades o ja començades són l'exemple del què ha succeït, d'allò demostrat, escrit, sabut, patit, mentre les que s'inicien tenen per endavant el paper en blanc... no! en blanc no: pautat amb suau traç blavós i amb el marge marcat per una ratlla prima i vermella, però sense gaires paraules encara.

De tots i especialment de totes depèn omplir les pàgines, saltar-se els marges o fer notes en vertical, respectar les pautes o escriure poemes en espiral...
L'esforç de recrear els mots, d'enllaçar-los i construir frases que pareixen paràgrafs i eduquin la literatura vital és a les mans de tot aquell qui respira.

Un relat ple de força i de vida!

T'envio una abraçada en forma de calze, sense espases ni cap arma,
Unaquimera
Magnífic relat[Ofensiu]
F. Arnau | 10-03-2007 | Valoració: 10
Que serveix d'homenatge i també de reivindicació en el Dia Internacional de la Dona, que mentre es tinga de celebrar, voldrà dir que encara hi ha discriminació...

"La meva Laia. M'agradaria que ella sí pogués ser una mica feliç. No vull que cregui que ha de fotocopiar cap rol suposadament genètic. Voldria que pogués elegir lliurament i sense cap submissió el què vol fer de la seva vida, que aprengués a respectar als altres des del cap i des del cor, vull que no s'hagi de sentir mai culpable ni bruta per abandonar-se al plaer. I desitjo que tingui sort."

Crec que aquest paràgraf és tot un ideari que hem d'assolir tots, pel nostre futur.
Ens manquen moltes Liliths, amb el teu entusiasme i el teu poder de convocatòria.
Una forta abraçada!

FRANCESC (Un poeta valencià)

PD Magnífic el teu treball organitzant la pàgina que voleu treure amb tots els relats. Sembla que es dirà donnes, no?
És un gran homenatge a la Dona ![Ofensiu]
Núria Niubó | 09-03-2007 | Valoració: 10
M'agrada molt aquest relat, m'ha fet recordar la meva iaia i la meva mare , fonaments i puntals de la meva vida , dones sofertes, treballadores, que vivien només per pujar la família i la casa,
però jo tinc d'elles un bell record, la seva satisfacció d'una feina ben feta i la felicitat de poder donar-nos, amb tot el seu amor, allò que Elles no van tenir.
És bo recordar el seu esforç per poder transmetre aquests valors.
Felicitats , és un gran homenatge a la Dona .
Una abraçada,
Núria

Valoració mitja: 10

l´Autor

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

43535 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Afegir a preferits

Biografia:

Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"

""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner

"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol

"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza

"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal

O-1819@hotmail.com

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >