Aida

La teva veu és un espiral
de batecs emmanillats.
Neixen els poetes a cada paraula
que deixes anar
sobre l'aire que ens lliga,
Aida…

Et miro als ulls,
es barallen utopies que es desdiuen.
Cauen els futurs pel teu abisme
que ha vist màgies
que sabien de nosaltres.

La nit va perdre la llum
pel teu somriure
que encara regalima
aquella melodia
que vam escriure.

T'estimo.
Em devores una vegada i una altra
i la fam ens fa immortals.

Guardes totes les estrelles
sota el coixí i la lluna
t'omple la pell de sanefes.

Ets amb mi i s'omplen els sentits
de sentit.

Els finals demanen paraula
entre els cops d'un tic-tac inexistent.

Silencis s'embarbussen pels sospirs
que et cremen els pensaments.

Els records són un poema
de batecs emmanillats.
Neixo i l'aire em lliga a tu,
Aida…