Ai, quina nena! (primera part)

En Joan i la Rosa es van casar molt enamorats. Ben aviat van tenir un fill i al cap de poc un altre. Eren feliços, però la Rosa tenia l'obsessió de tenir una nena, així que van continuar provant... i el tercer també va ser un nen. Fins al quart intent no va arribar la nena tan esperada. Tothom la mimava, tothom estava per ella. Era dolça, rosseta i blanqueta, menuda i fràgil. La mare li triava els vestidets més femenins, els colors més suaus... el pare i els germans la tractaven com una nina. Per ella tot eren facilitats.

Quan va complir 18 anys va demanar que com era tradició familiar, el seu regal fos, com havia estat el dels seus germans, el pagament del carnet de conduir. Els seus desitjos van ser acomplerts, però ella no es va conformar com els altres a treure's el nivell B sinó que va arribar al de categoria A i després es va apuntar per demanar plaça per conductora d'autobús.

La família no se'n sabia avenir. La seva nineta rosseta i blanqueta, menuda i fràgil, vestint pantalons per primera vegada amb l'uniforme i conduint un autobús!

Li deien Desi de desitjada. Havia tingut una infància feliç, embolcallada amb cotó fluix perquè res ningú pogués fer-li mal. La majoria d'edat li havia semblat el despertar d'un somni. Va decidir prendre les regnes de la seva vida. El primer pas va ser treure's el carnet. Això va ser fàcil. El segon, optar per una plaça de conductor d'autobús, ja va costar més. Hi havia molts aspirants i amb més punts per ser escollits. Però ella era molt jove i amb temps ho va aconseguir. El fet de ser dona no creia que li ho hagués posat més difícil, era una nota exòtica que donava color. Ara donava voltes i més voltes per la seva ciutat, primer amb il·lusió, però aviat envaïda per la monotonia.

Volia una empresa de més volada. Poc a poc va anar-se interessant per accedir a empreses de turisme que planejaven viatges per tot l'Estat. I a la llarga va poder accedir-hi. Li semblava tenir ja el món als seus peus. Cada viatge li eixamplava els horitzons. Procurava canviar de rutes, cosa que no resultava fàcil, va dedicar-hi molts anys de la seva vida. Després va entrar-li la idea d'anar a països necessitats d'ajuda humanitària. La seva vida havia estat sempre tan satisfactòria que trobava just preocupar-se per als que passaven serioses dificultats. Com tantes altres vegades dedicaria esforços per aconseguir la seva fita. Només era una dona, menuda i fràgil, però amb voluntat ferma, un volant a les mans i unes rodes per sota dels seus peus es veia capaç de tot.

Els seus pares ja no patirien per ella, pels riscos que pogués córrer, havien mort l'un darrera l'altre feia pocs anys. La Desi sabia com s'havien esforçat per donar-li vida, quan, tot i els pocs recursos econòmics amb que comptaven, havien decidit tenir un fill i un altre i un altre i un altre encara, fins arribar a ella. Amb la mort d'ells, havia deixat, definitivament, de ser "la nena.

Veia poc als seus germans, ja que sempre estava en ruta, però els enviava postals d'allà on anava. No es veia capaç de formar família pròpia, de moment, pel mateix motiu. Se sentia ciutadana del món. Feia coneixences arreu on anava, s'interessava per tot el que veia i així continuava sent feliç. Havia anat avançant pas a pas en el seus projectes de vida. Ara, en aquests moments la seva aspiració consistia en aconseguir això de dedicar-se a l'ajuda humanitària.

Així s'explicava la Desi, en una entrevista que van fer-li els de l'Internacional Geogràfic, considerant-la una de les persones amb més experiència viatgera.