Adéu

Un relat de: Josoc

L'últim adéu
He arribat una mica tard al tanatori. La petita sala habilitada com a capella, és plena. Tots els bancs estan ocupats. M´he hagut de quedar al darrere, tocant a la paret del fons. Des d'aquí tinc una bona panoràmica de tots els assistents. Davant de tot, naturalment, hi ha els pares i els germans, després els amics i coneguts de la família. Al mig, sol, cobert de flors, el taüt. Com en tots els enterraments, penso. Cert, però aquest és el del meu amic i potser jo hauria d'estar a primera línia. Els seus pares, molt religiosos, han preparat una cerimònia al seu estil. Ell no era practicant de cap religió. Igual que jo. Deu ser per aquest motiu que la majoria de les paraules que el capellà està dient en aquest moment, em sonen buides de significat. Però enmig de fórmules rituals comunes, en un intent de personalitzar l'acte, diu: -Era jove, en Joan, hauria d'estar encara ple de vida.
"Ple de vida". I tant! Així és com jo el recordo. El capellà no el coneixia bé. Jo sí. La meva ment s'evadeix de l'acte fúnebre i es trasllada anys enrere, quan amb 25 anys cadascú, vam fer aquella escapada que ens va portar a les meravelloses Muntanyes Rocoses del Canadà. Com va (vam) gaudir d'aquella amplitud d'horitzons! Caminàvem de sol a sol, a l'ombra protectora dels gegants de pedra. Teníem a l'abast quilòmetres i quilòmetres d'espectaculars paisatges vorejats de verdor. Admiràvem i ens enamoràvem de les postes de sol i dormíem al ras, sota l'estelada, per no perdre contacte en cap moment amb la natura de la qual ens sentíem, més que mai, part integrant. En Joan repetia amb freqüència: -Això sí que és vida! Això sí que és vida!- I respirava a ple pulmó aquell aire pur que ens embriagava. (Van ser, per cert, els pulmons els que li van fallar uns anys més tard, en contraure una malaltia que l'havia de portar fatalment a la mort.)
Un moviment general em torna a la realitat. Sortim de la capella, camí del cementiri. Ja no som tants els que l'acompanyem... allà es quedarà definitivament sol. O no? Jo no sé si ara se li han obert, com alguns creuen, nous horitzons. El que veig és un taüt tancat i unes persones amb qui comparteixo la tristor per la seva absència. Estimat Joan! M'agradaria tenir prou fe per dir-te: A reveure! Però m'haig de conformar a sentir-te viu en el record de les vivències compartides. Adéu amic, et recordaré sempre.


Comentaris

  • Pervivència[Ofensiu]
    Unaquimera | 04-02-2011

    Aquest relat dóna què pensar...
    En una situació dura, de constatació de la pèrdua de l’amic, la veu narrativa és capaç de reviure moments viscuts plenament, i concloure que els records mantindran viva la persona a pesar de què ha mort a causa d’una malaltia.

    La mort física, doncs, no és el final de tot.

    També ho diu aquí: Ànima milionària
    Et recomano que si sents curiositat, miris els meus aclariments, que figuren com a primers comentaris, ja que ajuden a la comprensió del text.

    T’envio una abraçada molt viva,
    Unaquimera

  • MOLT EMOTIU![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 12-06-2007 | Valoració: 8

    UNA REFLEXIO DEL QUE FEM AMB ELS NOSTRES MORTS. REALMENT FEM L'ACOMIADAMENT QUE ELLS VOLDRIEN? A VOLTES ELS MES INTIMS NO HO SABEM, NO HEM PARLAT PROU D'AQUESTA DESPEDIDA AMB ELS FILLS, COSINS, NEVOTS... PERQUE PRIMER ENS TOCA A NOSALTRES I DESPRÉS VINDRAN ELLS. MAI ESTEM PROU PREPARATS PER AFRONTAR UNA MORT PREMATURA.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

523 Comentaris

114564 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.