Adéu

Mai havia pensat que arribaria aquest moment, però les circumstàncies que m'envolten són prou funestes com per entendre que ha arribat l'hora per aixecar el vol.

Esperava que el temps per estar al vostre costat seria molt més extens, ara me n'adono que amb prou feines tinc només un grapat de records, records d'entranyables minuts. Minuts dels quals mai me'n despendre: estones inoblidables, plenes de sentiments.

És trist observar al meu voltant i veure com ha canviat tot, he permès que se m'ensorrés tot el que tenia al voltant.

Com tot ocell, espero algun dia retornar, i que les coses tornessin a ser iguals. Sé que no és possible, però somiar sempre ha sigut la meva vida. Recordes de tots els somnis dels que t'havia parlat? Encara en tinc un grapat per explicar-te. De fet en el seu moment ja et vaig explicar els que creia més apassionants, cal reconèixer però que vaig amagar aquell que més perdurava, l'autèntic somni.

No vull despertar encara, i aquest és el motiu del meu viatge. Si hem mantinc allunyat, tot seguirà com ara en la meva ment, el meu món seguirà en peus. Es pot dir que totes les meves forces provenen d'aquest somni. És trist, però me n'he adonat que és l'únic que tinc, bé, més ben dit, es la pertinença amb més valor de les quals disposo.

Diguem egoista, si, sens dubte, és el que sóc. Suposo que encara no havies descobert com era en el fons, oi? De fet, és molt difícil saber com és algú, sota la nostra carcassa només deixem veure la part de nosaltres que volem. Sé que deus estar pensant:
Aquesta vegada no tens la raó, amb el temps vas coneixent les persones que t'envolten.
M'he equivocat? Dons bé que et diré, a la vida sembla que portem una disfressa, que deixa veure només una part de nosaltres. Alguns misteris s'acaben revelant, però no es pot arribar a conèixer del tot a alguna persona, per començar, ningú es coneix del tot a si mateix.

Vols que et reveli la meva identitat? Primer deixem explicar-te com veig la vida. Jo crec que la vida és un camí, tots tenim alguna meta sens dubte, i en consideració al conjunt deu ser la felicitat. Hi ha qui la arriba a posseir, dons a continuació li tocarà mantenir-la.
Has vist mai a persones amb el cap baix caminant pel carrer? T'has preguntat que els i deu passar? Posaria la mà al foc que la majoria d'aquestes van completar el seu camí, però no es van mantenir al final del recorregut, aquelles aspiracions que tenien, un cop obtingudes, anaven perdent força, i al cap d'uns dies sense significar res per ells els i causa aquestes cares tristes. Quan algú perd les seves aspiracions, o el que a vegades és el mateix, les obté, què li queda?

Perdona, veig que m'estic anant per les branques. On volia anar a parar és que en el camí de la felicitat, la vida, tots necessitem tenir algun somni, alguna aspiració a la que aferrar-nos, però constantment.

Totes les persones tenen una influència en la nostra vida, moltes vegades de manera indirecta, però ningú es més important que l'altre. No sé si m'entens que et vull dir, tothom que a passat per la meva vida a deixat alguna marca, algunes més profundes, i algunes simplement han influenciat en un moment concret, com el cas típic de la persona desconeguda que veus pel carrer, i et condueix a algun tipus de pensament.

Després d'aquesta petita introducció, ja hem veig capaç de estirar una mica la llengua explicant la vilesa de la meva persona. Es pot dir que sempre he intentat ser una pedra, impenetrable, de manera que ningú sàpiga que carai estic maquinant.

Moltes vegades es pot dir que vaig utilitzar als que em rodejaven, pobres inconscients, algunes reaccions eren esperables, i per que no, causar-les així? És un bon mètode per esborrar les petjades que deixes sobre el camí, millor dit és un mètode per no deixar petjades, passant per un camí marcat abans per vosaltres.

Poder hem comences a odiar, només et demano que acabis de llegir la carta, encara hi ha moltes coses més... Cal reconèixer que el mètode té un greu error, no mostrar res de tu, pot comportar actuacions fora de lloc dels teus companys... actes no previstos. Per això la tinc força en desús últimament, tot i que encara no sóc prou translúcid perquè m'arribeu a comprendre, tampoc ho pretenc. Podria seguir amb la meva descripció, però de que et serviria conèixer millor a algú a qui no veuràs mai més?

Ara la causa primordial d'aquesta carta, si has arribat fins aquí, me'n alegro, veig que et "conec" prou bé. El meu somni:

La llum hem va acaronar amb delicadesa, en aquella tomba en la que reposava, si va apropar algú. Tendra mirada, curiosa i fràgil; dolços llavis dels que brotaven ,meloses paraules; càlides mans, suaus i a l'hora fermes.
Com en una segona oportunitat havia deixat de viure mort, tornava a sentir el meu cor que bategava amb coratge, fins i tot amb orgull per haver-se alçat de nou.
Només quan ella m'il·luminava tornava a sentir la plenitud del meu esperit, ja malmesa en una ocasió. També cal dir que coneixia les meves limitacions, no esperava que fos meva, era impossible. Però es agradable sentir l'escalfor d'unes tendres i amistoses paraules, sentir la presència d'una lluna en el romanticisme de la nit. Tornar a creure en les estrelles, i sens dubte somniar.

No puc seguir somiant. El temps hem torna a vèncer, però prefereixo morir viu que viure mort. No puc evitar que llisquin llàgrimes pel meu rostre mentre escric aquestes últimes línies. Segurament ja no et veure mai més. Ja no estaré rodejat per la teva esfera lluminosa, tot i això mai t'oblidaré, vagi on vagi, sigui on sigui, seguiré somiant amb tu, la meva princesa. Adéu. Sento haver-te causat molèsties.

Sempre teu.