adéu, Deivit

adéu, "Deivit"


"… Simplificant i per no estendre'm més, la vida érem nosaltres, i sense tu, jo ja no la volia".

Vaja tonteria!
Va pensar el "Deivit" mentre tancava el llibre i el llençava arreu manera a un cantó de la malaurada prestatgeria. Després ja no hi va pensar més. Va apagar la burilla, i va decidir que aniria a prendre un cafè pel moll abans de veure com els anava el dia a les xicones. Tenia ganes de tornar a tirar-se a la nova, l'excitava sentir-la plorar. Però millor la deixaria bullir allí tancada. A la matinada, quan s'adormira esgotada, ja li faria saber com se les gastava.
Es va alçar del sofà, es va cordar la bragueta, i sense cridar, encarant-se a la porta tancada que apaigavava els plors, va dir arrossegant les paraules, assaborint el seu efecte:

- Plora, puta! Plora! Clar que follaràs "pa" mi! Clar que ho faràs, puta! Clar que ho faràs! Més et val, o et rebente d'una pallissa i et venc al pes com la carn passada, perquè se't follen tots els més podrits i tirats. Clar que ho faràs! I tant què ho faràs! Perquè no et mate, russa de merda! Plora, tu, plora! Tu plora, que el "Deivit" t'ensenyarà sense pressa.

Sabia que no n'entendria ni papa, però el to era universal, com les bufetades i els cops de puny. Va donar un cop de peu a la porta d'aquella habitació tancada, i escarnint aquells plors va marxar, calent com un rabosot, pensant en el que li faria de matinada.

Amb la gavardina negra penjant descuradament del braç esquerre i fumant, s'adreçà, carrer avall, cap al port. Se sentia pletòric. Avui portava la camisa de seda taronja i s'havia repentinat els pocs cabells amb brillantina. Se´ls havia empastifat tant que semblaven un postís de plàstic negre i lluent, però li agradava. Se sentia elegant, i caminava envanit i bufaner, amb el seu posat soberg i provocador, fent toc-toc per la vorera amb els talons de les botes vaqueres. El "Deivit" marxava inflat, segur, com aquells animals verinosos que avisen amb els seus colors cridaners del perill mortal d'un mal encontre. La grossa cadena d'or refulgia entre els pèls recargolats i negres del seu pit. I el "no me olvides", d'or groc també, tentinejava cada vegada que s'acostava el cigarret Dunhil a la boca parsimoniosament, pres d'aquells dits gruixuts i peluts on excel·lien dos daurats i colossals segells, l'un amb la lletra D ben traçada i gòtica, i l'altre amb una desaforada atzabeja.

Al barri del port, tots saben qui és el "Deivit". I perquè ho saben ben be, tots abaixen la vista quan es creuen amb ell, tot i que el saluden per temor més que per respecte. Però tots també, si poden evitar-ho, canvien de vorera d'amagat si el veuen vindre i compten amb tenir prou de temps per fer-ho sense que ell ho note.
Al "Deivit" li agrada sentir-se important, li encanta aquell poder, se sent fort de despertar aquells temors que sumen odi i menyspreu. Es nodreix d'ells i procura provocar-los sempre que pot, a l'atzar. Per un bon no res n'ha punxat més d'un, o li ha donat una pallissa de mort. I tots saben del cert, que més de mitja dotzena ja no poden contar-ho més que als peixos o als cucs. El seu braç arriba lluny, i ningú no gosa enfrontar-s'hi: qui sap qui menja de la seua mà? diuen lapidàriament per justificar que no fan res.

Quan el "Deivit" ha sortit al carrer, algú que l'esperava mirant curiós una botiga s'ha posat en marxa també. Però ell no se n'ha adonat.

Aquell desconegut, mentre el "Deivit" baixava carrer avall buscant les mirades que el defugien, i dient alguna que altra bestiesa a cada dona que encontrava; li anava al darrere a distància prudent, sense perdre'l de vista des de l'altra vorera. Aquell dia gris i fred de novembre, no cridava l'atenció que anara amb la gavardina ben cordada i amb les mans a les butxaques. Ni tampoc que dugués barret. Si més no, aquell barret era bonic, de marca, això es notava, de feltre marró, i el duia amb tanta naturalitat que ningú no parava esment en la justa inclinació amb que el portava, la suficient per tapar-li els ulls i fer ben difícil veure-li la cara. Però quan alçava el cap, s'apreciava clarament un somrís estrany, esfereïdor.
Quan el "Deivit" ja era a prop del semàfor, aquella figura alta ha travessat el carrer sortejant amb agilitat el tràfic de vehicles de tota mena que es dirigia al pòsit. Era l'hora punta, quasi les cinc i mitja de la tarda, i les barques arribaven al moll per descarregar i vendre la pesca del dia.

Cap allí marxava també una gentada de desqueferats, i un munt de "guiris" amb pantalons curts, i calcetins i sandàlies als peus; ridículs, tots cridant i rient mentre aferraven amb força les càmeres i bosses de mà.
Al Deivit li feia fàstic aquell ramat que anava apinyant-se al semàfor per creuar al passeig marítim nou i recent inaugurat. Però què collons, va pensar mentre els mirava, és carn fresca.
La camisa taronja del "Deivit" destacava com una taca inversemblant entre tot aquell buc cridaner, i cap a ella es va dirigir aquell personatge del barret a passes llargues. Era el moment que esperava. Com una anguila es va esmunyir entre la massa, i s'hi va plantar al seu darrere, ben a sobre d'ell, fregant-li clarament l'espatlla i les natges amb el pit i l'entrecuix. Tant, que la cara oliosa del "Deivit" s'hi va tornar i torcent la boca de batraci, li va dir lentament, amb la seua veu aflautada i repugnant:

- Fes-te enrere, mariconasso, o et faig una cara nova. El cul, li'l toques a ton pare, fill de puta. Tira, o t'obric en canal com un porc, maricó de merda!

El "Deivit" no va alçar massa la veu. Mai no ho feia quan amenaçava. Per això ningú, llevat d'aquell personatge alt i de somriure estrany, no es va adonar del succeït. Però l'home del barret no es va moure ni un mil·límetre, semblava clavat a terra... Què s'havia pensat aquell marieta? Va pensar amb ràbia el "Deivit".
El semàfor va canviar al verd i s'engega un bon guirigall mentre la gent s'apressava a creuar i l'espentava amb excuses. El "Deivit", sense fer-ne cas, se'l va tornar a mirar amb un somriure de menyspreu i li va llençar el cigarret encès a sobre la gavardina. La burilla va rebotar i va esclafir llençant un munt d'espurnes ferotges i petites. Aquell home no es va immutar. Així que ell "Deivit" li va fer l'ullet i li va tornar a somriure més perillosament, mostrant-li tota la bancada corcada i bruta. Esperant resposta.

Però aquell home tampoc no es va moure ni va fer cap intent de respondre, o anar-se'n.
Al remat, imitant un moviment masturbatori amb la mà dreta, i alhora tibant una galta amb la llengua, el "Deivit", es va girar i es va posar a caminar també. No valia la pena, portava la camisa de seda, la que més s'estimava, i alguna cosa li deia que hui seria un gran dia. Ja el pessigaria un altre dia, ell mai no oblidava...
Li va donar l'esquena i va deixar de prémer la navalla dins la butxaca. No es va tornar per mirar-lo una altra volta. A més tenia coses importants a fer. Aquella negra calenta i la colombiana, eren com una mina d'or i, com sempre, ja n'haurien fet un bon grapat de bitllets. Va pensar que dues setmanes més i les podria vendre a bon preu. Tenia carn nova per estrenar i ...
Per això, i perquè encara tenia la sang calenta, i pel cul de la "pava" que tenia al davant, a penes si va fer cas d'aquella punxadeta al braç on portava la gavardina. Tampoc no li va donar cap importància. Mentre bavejava imaginant-se el què li faria a aquella "guiri", com la faria cridar... va concloure que seria un pèl del braç pessigat per un plec de la camisa, i se'n va oblidar.

L'home del barret no s'havia mogut encara. Estava sol, palplantat a l'altra banda del carrer, quiet com una estaca; observant com se n'anava passeig avall, cap al moll. Va deixar que el semàfor tornara al roig i, sense perdre de vista aquella horrorosa camisa taronja i florejada, es va dirigir a un tot-terreny de vidres entintats que era aparcat a la vorera, ben a prop. Va obrir la porta i va seure al costat de conductor. Ara ja no tenia pressa, i amb calma, com si seguira un cerimonial, es va encendre un cigarret i va abaixar un poc el vidre de la finestreta prement un botó.


El "Deivit" va començar a trobar-se mal poc després de desfer-se de l'imbècil del Portolà. Al segon d'haver-lo engegat a la merda, quan li va demanar cinc eurets "...per l'amor de Déu, senyor Honorat". Li va venir com una fiblada rara al pit, justament després de pensar que havia de fer alguna cosa amb aquella rata sarnosa que mai no li deia "Deivit", què ja era hora que n'aprenguera aquell borratxo tocapilotes. Mentre decidia si li arreglava la cara o li trencava les dues cames i els braços, va fer un gest inequívoc de dolor després de rebre'n una altra.
De primer, va notar com un calfred esgarrifós, i a continuació com si una mà poderosa i freda com el gel li estrenyira el cor lentament.
Li se va trencar el color de la cara ben de pressa, les cames li feren figa i va perdre l'alè... Aquell dolor era del tot nou i insuportable.
Va advertir que s'estava marejant, i va pensar que a més del cafè li caldrien un bon parell de conyacs. Però primer havia de seure. Necessitava seure, perquè tot li donava voltes.
Es va dirigir a un dels nous banquets de fusta intentant dissimular el descontrol de les cames. Li va costar arribar-hi. Quan va seure, per fi, se sentia estrany, confús, més rabiós que atemorit.

Mentre alenava agafant-se el pit, es va posar a tremolar de fred, sense control, i a suar a xorro. Va ser quan va comprendre que allò era seriós, que alguna cosa no rutllava gens be. Es va descordar més encara la seua camisa de seda, i va treure el paquet de Dunhil de la gavardina que havia deixat vora seua. Amb mans tremoloses el va obrir i es va posar un cigarret a la boca. Se'l va encendre amb prou penes, agafant la mistera amb les dues mans, cada vegada més i més tremoloses.
A la primera calada, li va vindre una tos fonda, ronca, violenta, que li esgarrava el pit, que li'l cremava com l'
oli bullent. Se'l va treure de la boca. Quan va deixar de tossir, tenia el cap a punt d'explotar.

De sobte tot es va desfermar. Li fallava la vista. Li costava respirar. El cor bategava desbocat. Tenia convulsions. No controlava les cames, com si tingueren vida pròpia, tan de cop estaven flonges i immòbils com, al moment següent, es tornaven rígides i s'estiraven violentament.

Què collons em passa? Va pensar engolint saliva amb dificultat.

Ara sí que estava ben atemorit.

La vista li s'ennuvolava a la carrera. Tenia molt de fred, i una suor glaçada li corria esveradora per l'esquena com un ganivet que li obrira la carn. Les convulsions s'acceleraven. El braços els notava com desmaiats. I per l'esquerre li corria un dolor somort, cremant com una maror de lava, que pujava des de la punta dels dits, passava pel colze, i en arribar al muscle, s'abocava al pit esquerre per esclatar amb un dolor ferotge, atroç... i tornava a començar.

- Què és açò. Barbollava entre baves que li omplien la boca i li regalimaven pels queixos per a caure a sobre la seua camisa favorita.




Un gos, aparegut de sobte, li ensumava el camal. El va descobrir entre una boirina blanquinosa. Va provar d'aücar-lo d'una puntada, però ni la cama ni el peu no el van obeir per més força i empeny que en va posar.
De cop, algú va parlar ocult pel tel blanquinós que l'encegava, ho va sentir clarament per sobre la remor de la mar embravida, i el gos va marxar entre lladrucs nerviosos de content:

- Luc! No, Luc! No, no! Vien ici!

Després, la mateixa veu, ara més a prop, va afegir:

- Excusez-moi, monsieur. Luc! Luc! Qu'est-ce que tu fais?

I la veu i el gos van desaparèixer, i va quedar només el brogit salvatge de les onades.


A aquelles altures, el "Deivit", ja era ben conscient que la cosa anava ben mal i tenia por. Era un animal derrotat, vençut per un enemic invisible i incomprensible. Sempre havia temut el que no podia comprendre i per això sempre se n'havia desfet de tot allò que no capia. Però ara no podia, per més que ho havia intentat, el seu cos no responia. Estava desmanegat i indefens davant alguna cosa que el sobrepassava, i allò l'aterria. Va provar a demanar socors.
Per una raó abstrusa, com una mena d'accés sobtat d'homenia, li va costar decidir-se. Estúpidament va pensar que tenia una fama i una posició ben guanyada a cops i a trets, i s'enfuria de pensar que hom el veuria d'aquella manera. Què en diran? Com a feres se'm llençaran a sobre i m'ho prendran tot. Tot el que tant m'ha costat aconseguir...
Però ja li feia igual, aquell dolor era insuportable...
Va voler cridar per demanar auxili, si més no de mal. I no va poder, perquè la seua veu també li va fallar. Amb terror va notar que movia els llavis i no en sortia res de la boca. Notava la llengua inflada, resseca i aspra com el paper d'escatar. I que un nus que no aconseguia empassar-se, li burxava la gola i l'ofegava a poc a poc.

Estava espantat. No sentia el seu cos, estava paralitzat. Podia escoltar, podia veure, amb dificultat això si, com a través d'una cataracta, però res més. No notava ni el cigarret que li cremava la carn dels dits.
Va voler cridar que es moria, perquè només podia ser això Però tampoc no va poder. I es va posar a plorar de por i solitud... i sense adonar-se es va pixar a sobre.

De sobte va saber que algú seia a la seua esquerre. Ho va sentir primer com una presència. Després, el va veure de reüll, només una ombra gran i grisa, diferent d'aquella boirina que l'envoltava. Però allí hi era. Estava ben segur. Era algú, segur. I l'ajudaria. Va sentir una bafarada d'esperança, què encara se'n podria sortir. I va voler riure, una nova energia el recorria ...
Però no parlava. No es movia.
Com podia ser que no s'adonara del que li passava?
Per què no es movia? Per què no parlava? Per què no li preguntava res?
Què esperava?
Per què el deixava morir com un gos?
Per què no li deia res?

De sobte, va sentir una onada roent que resseguia poderosa tot el seu cos i feia callar tot el seu sofriment i l'angúnia.

I si fora un cec? Va pensar. També tindria collons la cosa.

I amb un espasme violent, com si una bombolla que guardara tot el seu turment li esclafira a la boca, va riure. Va ser una rialla curta, seca, com una tos.

Amb aquella alenada pudenta, el "Deivit", s'havia mort. La seua cara desfigurada per un somrís horrible, mostrava una llengua inflada i unes dents negres i podrides. Els ulls, esbatanats de terror, preguntaven a una mar grisa i enfurida que l'ignorava i seguia llençant onades enormes d'efervescent espuma, cap a una platja que minvava, vençuda, sense força per oposar-se a la seua destrucció.

L'home del barret se'l va mirar amb fàstic, encara amb aquell somriure estrany. Després li va agafar la gavardina i li va regirar les butxaques fins trobar unes claus i una gruixuda cartera. S'ho va guardar tot amb parsimònia i es va alçar.

No hi havia ningú més al passeig. I aquella figura alta es va abocar a la barana que el separava de la platja buida i desemparada. Es va encendre un cigarret fent coveta destrament amb les seues mans grans i poderoses, cobrint la flama fràgil i nerviosa de l'encenedor.
Les gavines perseguien entre crits una altra barca que es perdia i s'enlairava entre les onades negres d'una mar que rugia furiosa i amenaçadora. El vent tallant i humit arrossegava l'arena, i un cel atapeït de núvols gruixuts i d'un gris metàl·lic i fosc, amenaçava que venia més fred i pluja. Es va alçar el coll de la gavardina, s'hi va encasquetar millor el barret, i amb un somriure, ara bonic i sincer, va començar a caminar mentre xiulava una tonada.
Va travessar el carrer una altra volta, el semàfor era verd, i es va aturar al tot-terreny només per agafar un paraigües negre i gran i un paquet de cigarrets per encetar. Després es va dirigir cap a aquella casa, la mateixa d'on havia sortit feia una estona Honorat Olvido Solera i Malplà, més conegut pel "Deivit", al que ningú no ploraria, ni trobaria a faltar. Anava a peu, per la vorera. Cap amunt, aquell carrer tenia direcció prohibida.
Quan va començar a ploure, no va obrir el paraigües ni va accelerar la marxa.


Pego a 16 de novembre de 2006