Accident laboral

La data acordada havia arribat i a falta de novetats sobre l’assumpte calia posar-se de mans a l’obra. Era la norma, el que s’espera d’ell en aquests casos. I com solia passar gairebé sempre, lamentava que no s’haguessin pactat mesures menys dràstiques; alguna cosa que pogués exigir-se per la raó, o per la força de qui creu tenir raó a pesar de què el recurs a la força li repugnava. Però no sempre podia evitar-se. De fet es veia obligat a utilitzar aquests arguments amb més freqüència de la que voldria perquè mai no li deixaven alternativa. Pràcticament mai.

Va recolzar les mans en el lavabo mentre observava el desguàs, capcot, pensatiu... Després va aixecar la cara i la va acostar al mirall, lentament... I allà es va quedar, immòbil, escrutant-se la mirada..., les pupil•les..., negres, profundes... S’hi va estar més d'un minut, el temps que van trigar dues o tres gotes d'aigua freda en serpentejar lentament per la seva esquena. Tot seguit es va acabar d'afaitar i es va vestir, i abans de sortir de l'habitació de l'hotel es va assegurar de tenir-ho tot en ordre: la cartera, les claus.., el ganivet de caça. Adorava el mes de febrer. El fred tallant la cara. L'aiguaneu... Però, sobretot, adorava aquell vell abric de llana gris...

El seu esguard, vague i extraviat, no feia el mínim esforç per escrutar més enllà de les brutes finestretes del taxi. Fora, un paisatge urbà mil vegades vist a mil ciutats diferents, allà on les circumstàncies i la feina el portaven... I el pensament...? Posat en mil coses alhora i enlloc, evanescent, batut...

Els ulls, desenfocats, avorrits de vagabundejar sense veure-hi, es detenen en la calba del taxista i de sobte, sense motiu aparent, es van aclarir... Era una calba irregular, anàrquica, secular... No s'hi assemblava en res a aquelles calbes eclesiàstiques que llueixen els secretaris dels bisbes, tan nítides i blanques. Calbes immaculades les seves, ovalades, envoltades de cabell negre i atapeït curosament tallat a navalla. Calbes pulcres, perfectes... La del taxista en canvi era una merda. Ben bé com el taxi. Ben bé com el propi taxista. «Au, collons, que ja està verd...», pensa impacient.

«Millor m’espero a la portalada de l'edifici i tot just aboqui la cara l'empento portes endins», rumiava. El taxi el va deixar a quatre o cinc carrers de la seva destinació. Però encara era d’hora i va decidir fer temps en una Starbucks que a primer cop d'ull no ho semblava; les tasses eren les habituals, però el plàstic brillava per la seva absència. Es va prendre la cura d'acomodar-se a la barra confós entre un grapat de paios vulgars, calcats l’un de l’altre. De ben segur que treballaven en el banc del costat... Vestits blavencs o marrons. Corbates top manta... Els va observar durant uns instants, gens sorprès de les bajanades que escoltava. Se'ls veia feliços balbucejant llocs comuns. «Cretins de mena...!»

Es va esforçar per abstreure’s mentre apurava el cafè i res millor que repassar el seu pla per enèsima vegada. Era senzill... Empentaria la seva víctima contra la paret i amb la mà esquerra el graparia pel coll amb la força necessària per a què no pogués cridar ni respirar mentre li ventava un cop sec al fetge amb la dreta. El miraria als ulls per assegurar-se que sabia què li passava d’on li venia... No li diria res... Esperaria que la por i el dolor desfiguressin la seva cara i llavors, solament llavors, l’aixecaria a pes en el buit per trencar-li el coll. Sense pressa, perquè a aquelles alçades ja seria gairebé un pes mort. El sacsejaria amb totes dues mans rebregant-li el ganyot, palpant el clatell fins que notés el crac. Era fàcil. Sempre ho havia estat, de fàcil.

Abstret, va pagar i tot seguit va sortir de la cafeteria sense reparar que encara era d’hora. Massa d’hora... «Joder...! Des d'aquí a casa d'aquest cabró no hi ha més de cinc minuts i encara resta gairebé mitja hora abans no surti. No puc esperar tant de temps a la portalada sense despertar l'interès d'algú i és clar, tampoc no puc rondejar pels voltants. M’hauria d’haver estat una mica més a la cafeteria...». Embardissat en els seus pensaments i amb la mirada baixa no va reparar que el semàfor estava vermell. La gent va cridar però ell no va tenir temps ni de veure l'autobús que se li tirava al damunt i l'esclafava com una nou.