Cercador
ABSURDA EXISTÈNCIA...
Un relat de: jomagi- Compartir:
ABSURDA EXISTÈNCIA...
Sense saber com, es trobà palplantat davant mateix d’ell. No pogué dissimular un neguitós somriure. Alhora que l’altre l’hi preguntà decidida i amablement :
-D’això, perdona per la franquesa... Però ara que ets aquí, com ho veus?...
-La veritat... molt rar i extravagant...
-Ja t’hi aniràs acostumant, sols son els primers dies. Aquí tot és evolutiu i alhora estàtic... Però, diguem una cosa, com és que essent tant jove ja es fet cap aquí ?
-Anava en moto, una clàssica i vella BMW que feia poc havia restaurat... Vaig fotre-l’hi massa canya i en qüestió de dècimes de segon, patapam !...
-Cony... i vas patir ?
-No, no... sols sé que vaig quedar fet una merda però, de patir gens. Ans el contrari, vaig trobar-me més bé que mai...
-Be, doncs ara que ja ets aquí, repeteixo; t’ho pensaves que era així ?
-La veritat és que no.
-D’això, com et dius de nom? El cognoms aquí no calen...
-Joan...
-Jo soc en Ricard... Be Joan, doncs ara en aquesta nova situació i des de aquesta perspectiva, suposo que deus estar astorat per tot el que ens han fet empassar, oi ?... Te’n dons compte de l’absurditat de tot plegat ?
-No ho hauria dit mai... La mare que els va parir a tots !!!...
-Admiro la teva agilitat analítica. Som tants i tants els que pensem el mateix. D’això, sospito que deus tenir bons estudis oi?
-Home no vull ser pedant, soc, més ben dit, era catedràtic de Dret Internacional a l’autònoma... i assessor de Presidència de la Generalitat per allò de la independència...
-??!!... Ja veus, doncs jo era un gran director de banc convertit en un pobre pintor de façanes, treballant sota preu pel cony de la crisi..., fins que em vaig fotre daltabaix...
-Daltabaix ?
-Si, de la bastida...
-Conys... Però observo que aquí tot som iguals, oi Ricard ?
-Si, és veritat... Però, ara deixem-nos de fer valoracions...
-Si, tens raó... Sobretot en aquesta nova, inesperada i estranya situació...
-La casualitat és que mira per on, estimat amic Joan... hem anat a topar dos catalanets arreplegats. Dos torracollons dels moltíssims que, ens varem deixar inflar el cervell tant com varen voler... Tot per preparar-nos per menjar-nos el món; i ara mira, mira on som!...
-Noi..., vull dir Ricard. Em cago de nou amb la grandíssima mare que els va parir a tots !... Hi quina pressa de pel ens han fotut ! Però, com pot ser que amb tant cony de progrés i dogmes immensos com continents, no ens donéssim compte de les enormes mentides empassades durant anys i panys... Si hagués imaginat que tot acabaria així, la veritat, no hauria pas acabat la puta carrera. Que dic jo!... no, no, és que abans de prendre la primera comunió ja m’hauria suïcidat... Maleïts siguin tots !... I aquí no hi ha ni Déu, ni mare que el va parir ???...
-Si et plau Joan, no t’excitis. Aquí i ara, el que hem de fer es fotre’ns de tots els desgraciats que resten estúpidament aferrats a una falsa vida plena d’incongruències, mentides i absurditats terrenals infinites... Au, que reventin tots !...
-Ricard, tu creus que tots fan o faran cap aquí ?
-No, no fotis!... Que dius tu ara, només ens faltaria això!... No, no, mira sobre aquest aspecte, t’haig de dir una cosa... Sé que en un lloc o altre, no sé on ni com; hi ha un immens i colossal filtre centrifugador ancestral que, la seva funció es evitar que passin els humans paràsits (n’hi han molts més dels que pugem imaginar...) infestats de creences, dogmes, lleis, normes, religions, avarícia i perversió incommensurable..., molts d’ells prenyats d’una dèria progressista tant infinitament malèvola que està destruint barroerament la Terra i molta humanitat pobre i desemparada de Déu i del Dimoni... Be, sobre aquests dos últims, com pots comprovar, aquí no ni ha ni rastre...
-No cal que ho diguis...
-Be, com et deia Joan, des d’aquí estant te’n faràs càrrec d’una cosa que molts pocs pensàvem, tot i que potser ho intuíem: l’home és un llop per al home; quan el llop no és un llop per el llop, un llop no devora mai un altre company llop. L’home si, és l’animal més perillós de l’existència terrenal !!!... Per això aquest estri que t’he anomenat, ens protegeix de ser contaminats en aquesta desconeguda dimensió vertadera i infinita...
-Saps que penso estimat amic Ricard ? Que tu i jo serem grans amics !...
-T’agraeixo la teva confiança amic Joan... Mira per celebrar aquesta nova, prospera i infinita amistat, et proposo que m’acompanyis. Tenim bilions i bilions d’universos paral•lels per recórrer. Et ve de gust ?
-Oh i tant !...
-Doncs som-hi. Segueix-me...
Sense saber com, es trobà palplantat davant mateix d’ell. No pogué dissimular un neguitós somriure. Alhora que l’altre l’hi preguntà decidida i amablement :
-D’això, perdona per la franquesa... Però ara que ets aquí, com ho veus?...
-La veritat... molt rar i extravagant...
-Ja t’hi aniràs acostumant, sols son els primers dies. Aquí tot és evolutiu i alhora estàtic... Però, diguem una cosa, com és que essent tant jove ja es fet cap aquí ?
-Anava en moto, una clàssica i vella BMW que feia poc havia restaurat... Vaig fotre-l’hi massa canya i en qüestió de dècimes de segon, patapam !...
-Cony... i vas patir ?
-No, no... sols sé que vaig quedar fet una merda però, de patir gens. Ans el contrari, vaig trobar-me més bé que mai...
-Be, doncs ara que ja ets aquí, repeteixo; t’ho pensaves que era així ?
-La veritat és que no.
-D’això, com et dius de nom? El cognoms aquí no calen...
-Joan...
-Jo soc en Ricard... Be Joan, doncs ara en aquesta nova situació i des de aquesta perspectiva, suposo que deus estar astorat per tot el que ens han fet empassar, oi ?... Te’n dons compte de l’absurditat de tot plegat ?
-No ho hauria dit mai... La mare que els va parir a tots !!!...
-Admiro la teva agilitat analítica. Som tants i tants els que pensem el mateix. D’això, sospito que deus tenir bons estudis oi?
-Home no vull ser pedant, soc, més ben dit, era catedràtic de Dret Internacional a l’autònoma... i assessor de Presidència de la Generalitat per allò de la independència...
-??!!... Ja veus, doncs jo era un gran director de banc convertit en un pobre pintor de façanes, treballant sota preu pel cony de la crisi..., fins que em vaig fotre daltabaix...
-Daltabaix ?
-Si, de la bastida...
-Conys... Però observo que aquí tot som iguals, oi Ricard ?
-Si, és veritat... Però, ara deixem-nos de fer valoracions...
-Si, tens raó... Sobretot en aquesta nova, inesperada i estranya situació...
-La casualitat és que mira per on, estimat amic Joan... hem anat a topar dos catalanets arreplegats. Dos torracollons dels moltíssims que, ens varem deixar inflar el cervell tant com varen voler... Tot per preparar-nos per menjar-nos el món; i ara mira, mira on som!...
-Noi..., vull dir Ricard. Em cago de nou amb la grandíssima mare que els va parir a tots !... Hi quina pressa de pel ens han fotut ! Però, com pot ser que amb tant cony de progrés i dogmes immensos com continents, no ens donéssim compte de les enormes mentides empassades durant anys i panys... Si hagués imaginat que tot acabaria així, la veritat, no hauria pas acabat la puta carrera. Que dic jo!... no, no, és que abans de prendre la primera comunió ja m’hauria suïcidat... Maleïts siguin tots !... I aquí no hi ha ni Déu, ni mare que el va parir ???...
-Si et plau Joan, no t’excitis. Aquí i ara, el que hem de fer es fotre’ns de tots els desgraciats que resten estúpidament aferrats a una falsa vida plena d’incongruències, mentides i absurditats terrenals infinites... Au, que reventin tots !...
-Ricard, tu creus que tots fan o faran cap aquí ?
-No, no fotis!... Que dius tu ara, només ens faltaria això!... No, no, mira sobre aquest aspecte, t’haig de dir una cosa... Sé que en un lloc o altre, no sé on ni com; hi ha un immens i colossal filtre centrifugador ancestral que, la seva funció es evitar que passin els humans paràsits (n’hi han molts més dels que pugem imaginar...) infestats de creences, dogmes, lleis, normes, religions, avarícia i perversió incommensurable..., molts d’ells prenyats d’una dèria progressista tant infinitament malèvola que està destruint barroerament la Terra i molta humanitat pobre i desemparada de Déu i del Dimoni... Be, sobre aquests dos últims, com pots comprovar, aquí no ni ha ni rastre...
-No cal que ho diguis...
-Be, com et deia Joan, des d’aquí estant te’n faràs càrrec d’una cosa que molts pocs pensàvem, tot i que potser ho intuíem: l’home és un llop per al home; quan el llop no és un llop per el llop, un llop no devora mai un altre company llop. L’home si, és l’animal més perillós de l’existència terrenal !!!... Per això aquest estri que t’he anomenat, ens protegeix de ser contaminats en aquesta desconeguda dimensió vertadera i infinita...
-Saps que penso estimat amic Ricard ? Que tu i jo serem grans amics !...
-T’agraeixo la teva confiança amic Joan... Mira per celebrar aquesta nova, prospera i infinita amistat, et proposo que m’acompanyis. Tenim bilions i bilions d’universos paral•lels per recórrer. Et ve de gust ?
-Oh i tant !...
-Doncs som-hi. Segueix-me...
