A qualsevol li pot passar...

tu fas unes previssions del que farem o amb què ens distraurem i ells no fan cas de res i van a la seva. Els poemes són com a fills nostres i ens posem a escriure'n un sobre el que sigui, i ell tot sol decideix com vol ser escrit.
M'ha agradat molt aquest poemet teu, senzill, original.... i real.
Avui ja no et comento més, a poc a poc veus que compleixo la meva promesa. Però tens molta cosa i no sé per on anar.
vinga, bona nit
Glòira

Veritablement curiós, potser repeteixo unes idees ja dites, però tant se val. L'exercici de reflexionar sobre la pròpia poesia sempre és molt interessant. També estic d'acord amb el que dius en la biografia. Cal utilitzar la pròpia llengua. No? Jo en el moment que em tradueixo ja no em sembla que sóc jo. A més aquest fet s'hauria de potenciar molt més. Felicitats de tota manera

COMENT

Un exercici curiós, aquest de fer un antipoema. I alhora, enriquidor, pel que he pogut llegir.

I jo em pregunto: on les vas escriure, perquè encongís d'aquesta manera?

Fora bromes, has esmentat amb un toc de fina ironia les imatges clàssiques i/o tòpiques dels poemes:

"amb un pessic de sol,
amb un xic de pluja,
amb un polsim d'amor,
amb un poquet de boira"

I moltes coses més.

I tens raó. Sovint ens refugiem en les imatges considerades poètiques, sense adonar-nos que la poesia pot trobar-se en els llocs més inversemblants.

Tu, després de fer neteja, t'has quedat amb aquelles imatges que realment et pertanyen, les que sents com a teves. I això, que està plantejat com antipoema, com un joc, no deixa de tenir les seves dificultats (i no ho dic per tu, sinó a un nivell més general).

Tens raó: a qualsevol li pot passar...

Salut!

LLIBRE

PD.- Em sembla que aquest és el darrer COMENT que et faig aquesta setmana. És que hauria de treballar una miqueta, a banda de comentar. Salut! Un plaer haver-te llegit.

Gràcies, altra vegada!. Buscaré i et comentaré quelcom, si més no, els teus escrits!

Hola rnbonet, gràcies per contestar-me. No he llegit (encara)a Xènia Antúnez ni tampoc a Nicanor Parra. Buscaré informació d'ells, per veure si trobo alguna cosa, o bé em passes algun enllaç. Ja t'ho comentaria...
Merci, altra vegada, per copsar “la història” del meu relat. Fins aviat i una forta abraçada!

Potser hauries de conèixer la poesia de Ana María Uribe? No és per a res, simplement per la idea de “antipoema”. Http://amuribe.tripod.com/ ...

Salutacions cordials!

Ja t'ha sortit prou original aquest antipoema adobat amb poques rimes pobres. Sembla que després de ficar-hi molts elements de la vida que anomenes i que no anomenes, al final sense saber com ha passat t'has quedat amb la part més calida i positiva.
Un truc de màgia aquest petit poema que va créixer i va agafar vida pròpia.
Ostres així com ho vaig pensant cada cop m'agrada més, espero que a mi em passi també això de tenir moments babaus d'inspiració...
Una abraçada i fins aviat!

que t'hagis quedat amb "amor" i "sol" i amb "claror" i "mar". És la part dels sentit, la part més vital. Fa per a tu, rnbonet, que sembla que no vols saber de "patir" i de "gaudis". La poesia no ha de ser catàrtica, ni "carrinclona", oi? Però com a bon mediterrà t'agrada el sol, la llum i la mar i és que t'he de donar la raó. A mi també agraden aquests tres elements i (vés per on!) t'ha sortit un poema.

Molts petons, rnbonet.

M'ha fet molt feliç travar-me aquest "antipoema". Ha estat un got d'aigua fresca. Un breu batec de papallona que et transporta a la meravella extrasensorial. Motes gràcies.