A Polònia

La fredor del mar Bàltic, la brillant sorra de les teves platges, els arbres altíssims, les carreteres estretíssimes, totes en mal estat, aquelles paradetes de gelats enormes, els autocars tercermundistes, les patates bullides i sopa clara de cada dia, les cases de juguet, aquells petits cementeris descoberts al costat de la carretera, la pobresa dels teus carrers... Tot són imatges que em transporten al teu record.
Els teus humils habitants ens varen acollir amb el més amable somriure, amb la millor de les benvingudes. Sorpresos per la nostra providència, s'imaginaven la nostre illa com un petit paradís, i a nosaltres ens idolatraven com si fossem d'una casta superior. Nosaltres, agraïts per la millor amabilitat, varem voler conèixer la teva terra tan verda i pobre, les costums i creences dels teus habitants. Varem conèixer de primera mà la crua realitat que viu la teva gent, que submergida amb la més dura pobresa, ens va oferir tot el que tenia. És cert que també varem trobar a algú que no es refiava de nosaltres pel simple fet de ser estrangers, persones d'idees fixes, que tancades dins el seu món, ferides per les engrunes del passat, tenen por del invasor. Però ara tan sols ens ha quedat el bon record de la teva simpatia i humilitat, d'aquelles petites anècdotes que s'han convertit en experiència.
Aquesta experiència ens ha fet créixer. Ens varem adonar de la sort que tenim de ser el què som, de viure on vivim, de tenir el que tenim... Per tot això Polònia, mil milions de gràcies.