A la sala d'espera

A la sala d'espera del dentista hi havia força gent i la calor es feia insuportable a causa d'un aire condicionat insuficient, potser avariat o massa vell. Unes parets massa primes deixaven sentir lleument els sorolls de la consulta. La maquinària odontològica emet una sèrie de sons esgarrifosos, premonitoris de la temuda visita. Però, inopinadament, la noia que havia arribat feia una estona sentia també el que s'hi deia dins. Ara havia entrat una senyora grassa, amb cara de cansada i la pell descolorida, després que sortissin unes afables senyores que s'havien estat força estona dins. La senyora venia a informar-se sobre un possible tractament, però el dentista havia de dir-li que no podia visitar-la. A ella no podia visitar-la perquè era... morta; sí, era morta, és a dir, no era viva. No podia donar-li hora com a la resta de clients. Ara la noia comprenia de què li sonava aquella senyora, era la mare d'una amiga seva, que havia mort en un accident de cotxe feia gairebé vint-i-cinc anys. I just llavors una terrible sospita va apoderar-se d'ella: la pell descolorida, el cansament -erròniament atribuït a la calor-, aquella facultat per a sentir-ho tot, i també veure certes coses... Quan arribés el seu torn, el dentista li diria el mateix. Ella també era morta. Havia viscut tota la vida sense saber que era morta, ni tan sols la seva família ho sabia.

I, efectivament, això és el que li va dir el dentista. Hi havia qui portava més de dos mil anys en aquestes condicions i continuava com si res. Tanmateix, altres preferien deixar el món dels mortals en saber la notícia i anar-se'n on els pertocava estar, si és que els pertocava estar en algun lloc, o, simplement, anar-se'n. Ara era el seu torn de decidir, però no havia de precipitar-se, no hi havia cap pressa. Calia que s'ho agafés amb calma i reflexionés sobre la seva situació. Però a ella el que més la sobtava era la facilitat amb què s'hi anava acomodant. De sobte tot encaixava, tota la seva "vida" prenia sentit. Aquelles tímides levitacions, més aviat reprimides i atribuïdes a un excés de fantasia, o a estar una mica "volada", com es diu col·loquialment; aquella intuïció exacerbada, massa aguda per ser un simple do natural; aquell vel de tristesa, sempre present tot i que gairebé imperceptible, sovint amagat per un subtil sentit de l'humor, casualment negre; aquelles percepcions, de petita, d'altres éssers al menjador de casa seva...

Va aturar les seves reflexions en remarcar el curiós però no casual fet que fos a la consulta d'un dentista on se li revelés la seva estranya condició. Ben mirat, on més pot acudir algú que és mort? Al dentista o al traumatòleg, no hi ha més elecció. O no és la dentadura el primer que se sol mirar en veure un esquelet? I era el dentista, un metge, un científic, qui comunicava a les dues peculiars pacients que pertanyien a un altre món. La resta de mortals amb qui es trobaven, familiars, amics i coneguts, moguts per un excés d'humanitat o per una comprensible falta de rigor no arribaven a percebre cap indici significatiu del seu estat.

En aquest procés de lligar caps, la noia va recordar un conte de Jorge Luis Borges que havia llegit feia poques setmanes. Es titulava "La otra muerte". En recordava molt per sobre l'argument. De fet, no el recordava, però li venia al cap una idea sobre la mort que havia conegut llegint aquella narració. Si hom desitja una cosa molt fermament... No es recordava de la idea principal però sí que es pot continuar vivint un cop s'ha mort si realment es desitja, si alguna condició extraordinària requereix que la mort, la primera mort, es passi per alt i la persona segueixi present en aquest món, continuant el que havia de continuar o vivint el que havia de viure, fins que arriba l'altra mort, la veritable manera com havia de morir.

Però la conversa de la noia amb el dentista havia estat més llarga. El facultatiu s'havia allargat explicant-li com eren possibles aquells casos. Sovint era una mort prematura o inesperada la causa que una persona sense vida continués entre els seus. I, realment, en el cas de la noia poida haver estat així. Es podria afirmar, pràcticament, que havia mort en néixer, amb voltes de cordó. Va néixer a l'habitació de l'hospital, sense l'atenció de cap metge ni infermera, amb voltes de cordó i tota morada. El seu pare, injustament odiat després per ella, li va salvar la vida apartant-li la placenta, que tenia a sobre de la cara i desembolicant-li del coll el cordó umbilical que l'ofegava, i el metge, que acudí als crits del pare desesperat, la pegà insistentment fins que a la fi va respirar.

Sortint de la consulta l'envaïen les inevitables tòpiques preguntes d'aquests casos. I, si és morta, no respira, doncs? Menja? I com parla? Dorm? Els altres no se n'adonen? Té vida sexual?... Però les respostes a aquestes preguntes perdien importància davant la terrible sensació de veritat que ho dominava tot. Per què explicar com podia ser el que realment era?

Va caminar una estona per la ciutat, no importa quina. Els carrers esdevenien intemporals, abstractes. Qualsevol carrer era tots els carrers; la ciutat, totes les ciutats. No va buscar casa seva, no havia de tornar al seu pis sinó a la casa on havia nascut, ara enderrocada. Una força imperativa l'hi empenyia, enyorava una vida que havia trobat anodina, un afecte que no havia estat gaire real. Els nous blocs de pisos no esborraven la imatge del seu record. Va dubtar una estona, temptada de tornar enrere, de continuar com si res... Al primer pis de la casa esborrada hi trobaria el seu passat, podia aferrar-s'hi i intentar trair el seu destí.

Però ara que sap que és morta no troba estrany l'instint d'enlairar-se amunt, voltar per la teulada i entrar a les golfes, plenes d'andròmines i mobles vells. S'asseu entre joguines empolsinades i unes balances antigues. De seguida sap que no està sola, "Trist", el gos de quan era petita, juga als seus peus. Aviat trobarà el seu germà gran, mort als nou mesos.