A la riba d'un estiu somiat

Et creia perduda, però avui, finalment t'he trobat. Jeies en un racó, rebregada i bruta, rere l'ombra imperfecte del sofà que desfigurava el teu rostre ja deforme. M'he empassat tants records de sobte que la mà m'ha començat a tremolar, i dels llavis n'ha sortit un espècie de crit mig de sorpresa, d'espant enganyós, mig de sanglot ofegat...

M'han mirat les teves orles blaves, els teus botons mal cordats, mal lligats, i quan he estirat la mà per agafar-te ho he vist tot confús, imprecís rere la silueta de roba vella, de drap. Com consol d'adult, com tristesa d'infant t'he volgut acaronar, i sota la brutícia dels anys m'he vist utilitzada, insatisfeta, de petita parlant amb tu, la meva nina de drap.
Vam ser les dues qui et vam imaginar, qui et vam concebre i crear, encara que jo et vaig donar el nom, i per això em creia més responsable de tu, de la teva bella mirada, idealitzada i ben creguda, dels teus llavis figurats jo en presumia, i d'un aroma suau de roses, una mescla que sovint aspiràvem al acotar el cap, i el frec de les nostres pells et feia més viva, sense saber-ho més nostra...
Al principi la mare no va estar d'acord amb el nom, Lola no és gens adequat per a una nina, digues-li Lara, o Susa, però Lola...
Com la cançó, m'entossudia jo, com la cançó... aquella que sovint et cantava, per què pensava que així et veuries més bonica, una bellesa que no t'havia pogut aconseguir, tot i això et vaig estimar. A vegades, et passejava com un trofeu delicat i valuós, en deia elogis als companys, vaig compartir amb tu el ser els piter-pan de l'època, les meves insignificants pors... i quan m'havia de separar ho feia tranquil·la, sabia que per tu era més difícil i et deia no pateixis Lola, porta'm al teu costat Lola, taral·lejava, a la riba d'un estiu somiat... m'agradava tant aquesta melodia...

Però hi va haver un moment en que els estius van deixar de tenir ribes, van deixar d'existir tal i com havien sigut sempre, van desaparèixer les bones nits, els bons moments, per donar lloc a una inseguretat seca.
Un dia vaig trobar a la mare plorant, plorava recolzada a la paret crema de casa, vaig ser cruel, llavors no podia permetre que ella s'esfondrés, per què si no ho donaria tot per perdut. Tenia les galtes xuclades i de les parpelles en guimbaven dues bosses de pell, com si els anys s'agusessin anat acumulant en aquells cèrcols morts. Li vaig dir que t'abracés, que li aniria bé. Però ni tan sols et va mirar, jo em vaig començar a posar nerviosa, i amb l'ungla esgarrapava la paret suaument, uns trossos de guix se'n van desprendre, i hi vaig tornar mirant la fina sorra blanca que començà a formar una muntanya al parquet de casa. Llavors, de sobte s'aixecà amb la cara encesa i encetada, amb els llavis tremolosos, humits, i amb una fúria cega als ulls que li feia la mirada buida. Les seves mans van prendre els meus canells amb força i vaig notar en el seu pols una pressió embogida, els meus ulls miraven nerviosos i alterats, però la pressió anà disminuint gradualment i finalment amb la suor amarada al front i panteixant amb dificultat em deixà anar. Se'm va quedar mirant fixament una estona, llavors es va ajupir i et va agafar del terra, amb les mans encara tremoloses t'acostà al meu pit.

- Estarà més bé amb tu, tingues cura d'ella, Lola- digué.

La mare va desaparèixer de la nit al dia, i gent entranya es passejava pel pis cridant, podria dir que em van fer créixer de cop, m'havien obligat a deixar antigues joguines d'infants mal fetes, tu també vas desaparèixer i van confondre el meu mutisme amb un altra pèrdua, en aquella tristesa silenciosa et vaig trobar molt a faltar. Però mira ara, de sobte m'he sentit com tu, feta d'un material que a poc a poc es va desfent a tires, com una nina de drap. Ara m'has fet teva, i de res em serveixen els udols de gos ferit, allò que temia és al descobert, ho has desnuat sols d'una tira. I vull que em cantis com et feia jo a tu, per foragitar la tristor i el buit...
Porta'm al teu costat Lola, a la riba d'un estiu somiat...