A Joaquim Sala Femenia.

Feia poc què m'havia comprat aquell mas abandonat de la mà de déu, i encara anava com un boig darrere les obres de reforma. Ho feia jo mateix, amb l'ajut d'algun amic els caps de setmana, més què res venien per covèncer-se què era certa i definitiva aquella escapada. Sí, estava decidit. Venia fugint de tot, i buscant-me.
En aquell indret perdut entre penyals i pinedes, el meu únic veinat eren el Vicent i la Maria. Una parella d'avis què vivien sols, i què s'alegraren de tindre un poc de companyia després de tants anys... Era bona gent, a l'antiga, d'aquells què es conformen amb ben poc, què sobreviuen a base d'obtenir vida on un altre mai no en trobaria, sense comoditats. Una parella dura, però planera, i directa a l'hora de fer i parlar, sense embussos ni filigranes... si era sí, ho era per tot, i si nó també.
Ens vam caure bé. Primer, ells, a la defensiva, com jo, intentaven d'endevinar el meu propòsit. Per ells no era normal què un jove decidís deixar-ho tot i anara a viure en aquell perdut reialme de solitud feréstega.
Quan s'adonaren què fugia, ja no es van fer cap més pregunta, i m'acceptaren sense condicions.
No tenien cotxe, mai no n'havien tingut perquè no els calia. El seu univers era aquell de la serra; i el poble, el darrer límit. Més enllà, res no els importava.
No havien tingut fills, ni els quedava família. Al poble els tenien per rars, per no dir una altra cosa, però el general se'ls estimava.
Allí es coneixen tots, només en són uns 150. I en saber què jo viuria a prop d'ells, em demanaren què en tingués cura. Perquè eren molt vells i tossuts... "i a la seua edat es podria passar qualsevol cosa, i de cap manera volen baixar a viure al poble". Se'ls estimaven, es notava, però no m'ho digueren directament... Sempre amb detalls, o preguntes indirectes, fent com qui no fa.. " Joan! Espera't! Pren, dus-los aquesta garba de penques, jo en tinc massa." " Com va l'obra, Joanet? Has vist hui la Maria?". " Joan, porta'ls aquesta garrafa d'herbero, a veure si els agrada." "Té prou tabac el Vicent?". " Què diuen del mascle de conill què els vaig pujar?"... Així què, sempre que anava al poble passava per si necessitaven alguna cosa, i assabentar-me'n de com estaven de salut. D'alguna manera, també, perquè es feien d'estimar aquella parella, i ja els considerava amics més què veinat. A poc a poc, vaig entendre el perquè de l'interès de tot el poble...

Vicent estava passant-ho mal, feia alguns dies què no es trobava gens bé, i estava preocupat...

- Hola, Joan! Què bé què hages pogut vindre. Passa, passa... hui s'hi troba millor. El Sento és allà, al riurau, fa més solet. No para de demanar per tu.

- No voldria molestar.

- Calla, home calla. Gràcies a tu per vindre. Però passa, home, no et quedes a la porta... Allà el tens, amb el cigarret a la boca, com una xemeneia...Hui se'l veu un pèl més animat. Diu què t'ha de contar una història. Ahir, el molt burro, va i m'amolla què sap del cert què morirà prompte, què ja no li queda massa... Serà animal! Em vaig espantar. Hui se'l veu millor. Vols un cafè?

- Sí, gràcies Maria, em vindrà bé. És per allà, no?

- Si, fes, fes... Ara us porte el cafè, i un tros de coca bova. És l'hora de berenar!
...

- Ei, Joan! Vine, vine. Seu ací, al meu costat. T'esperava. He de contar-te una cosa.

- Com va això, Vicent? Tens bona cara...

- Si, si, Joan... Au calla i vine, seu. Afanya't, ara què la Maria no hi és. Escolta'm. Vull contar-t'ho. No digues res i escolta... abans no vinga la Maria. Porte tota una vida donant-li llustre a la cosa perquè sone bé, perquè s'entenga... perquè algú ho recorde per mi quan jo no hi siga..

- Vinga, home...Què dius ara?

- És molt important per mi. M'escoltaràs?

- Va, vinga eixa història. Sóc tot orelles...

- No ve la Maria, veritat?

- No, no ve Maria. Ara canta. Està fent cafè. T'escolte.

- És que no voldria què s'emprenyara. El què vaig a dir-te no ho sap ningú, llevat de la Maria. I ho recorde com si fora ara. Com si estigués pasant davant meu ara mateix. Ho escolte tan clar com la cancó què canta la Maria... Ho torne a viure cada dia... des de fa 67 anys... Veig aquella boira tan espessa...

..........

No es veu res.
Fins i tot l'aire té una altra consistència... com una amenaça.
Tanta quietud m'esgarrifa.
No hi ha dimensions, ni temps, res no torba aquest silenci tan pesant...
Només aquesta blancúria infinita que estreny i estreny, com un sudari fred i humit... què em fa tremolar i em gela els ossos...

Però el silenci es commou, alguna cosa vibra i l'esguerra de ben lluny.
Una remor m'arriba, inintel·ligible primer... I va creixent, creix des de totes direccions, com un petarrelleig que s'obri pas entre la broma gebradora.
És un motor.
Algun vehicle s'acosta. Invisible.
Sona com un patiment, com un bleixar cansat i sense coratge, perquè brunzeix com si anara a defallir, a rendir-se... Però creix, i creix, tossut s'acosta sufocat, amb una lentitud què desespera... És un camió.

Ja és ací, ben a prop, eixordidor...
Per fi, amb un xiscle llarg, sent que s'atura entre els sorolls de molls metal·lics, i amb un darrer sacseig. Però el rum-rum del motor continua, no s'atura, es fa monòton durant uns segons... fins que algú engega el fre de mà, i calla de cop...
A poc a poc, m'envolta una pudor enganxosa d'oli mal cremat i gas-oil.
Es fa el silenci. Em ve gana de tossir...
Però només per uns instants. Perquè amb un xerrac s'obri una porta. I tot seguit una veu brama, i escolte el despassar de forrellats, i més crits... ordres seques com el xiscle d'un fuet, blasfèmies... el caure d'algú que ha saltat, i gemecs, i més blasfèmies...
Després torna un cert concert, i se senten passes, com un arrossegar de peus que trepitgen la pinassa ... i s'escolta ben clarament un somiqueig que s'ofega entre sanglots...

Vénen cap a mi...
Tinc por. Tinc molta por. I m'amague més rere la penya. La boira és espessa. No veig res. Tampoc ningú no em veurà.
Són ben a prop... tinc por que em senten alenar...

- ¡Alto! !Aquí va bien! ¡Alinéelos allí Saldaña! ¡Venga ostias, que no tenemos todo el día!

- ¡Pelotón! ¡Más cerca, coño! ¿O es que pueden ver entre esta puta niebla? ¡Más cerca, hostias!

- ¡Sargento, a mi derecha! ¡Y ojo con estos hijos de puta!. ¡Que no se le escape nadie! Puta niebla...

- Déjelo mosén, a los rojos les importa tres cojones Dios y usted. Deles su bendición y apártese. Hace un frio de la hostia y tengo helados hasta los huevos...

- ¡Me cago en Dios! ¡Cabo! ¡Cabo! ¿Dónde coño està? ¡Mi pistola!. ¡Está en el camión!. ¡Tráigala!. ¡Vivo!

- Y vosotros panda de maricas... ¡Sí, eso es, levantad el puño, maricones! ¡Bah!
¡Qué más da, sois escoria roja, unos maricones de mierda , y dentro de un momento no sereis ni eso, hijos de puta!

- Deme, deme, cabo. Vuelva a la formación. A ver... ¡Sargento!

- A sus órdenes, mi teniente...¡Pelotón! A-TEN-CIÓN! ¡Eis!

- Don Julián, venga pacà coño, què le van a meter un tiro por el culo mis muchachos. Póngase a rezar aquí, a mi lado....
¡Anglada! ¿Anglada, què coño hace... ? ¡Està vomitando, el muy cabrón!

- ¡Sargento, quite de mi vista a este maricón!

- Fíjense, están medio muertos y aún se mantienen en pie, puño en alto. ¡Que hijos de puta! Nos desafian todavía. Aún les quedan huesos sanos y cojones. Huelen a muerto y se cagan en nosotros. ¡No les den esa satisfacción! ¡Somos la nueva España! ¡Y tenemos más cojones que esta escoria sacrílega y roja! ¡Me cago en tó y en su puta madre! ¡Y al próximo que me vomite, le pego un tiro!

- ¡Sargento, a mi derecha! ¡A la vuelta, a este maricón de Anglada lo quiero en el calabozo!

- ¡Pelotón!... ¡Caaaaarguen!... ¡Apunten!...

- Visca la Repú...!!!

- ¡FUEGO!

L'eco de la descàrrega es perd... la boira és més espessa ara, aclaparadora...
Em mossegue els punys per no cridar...
Ressona un tret. Solitari, clar, rotund, esfereïdor...
I un altre, i un altre...
Mecànicament van succeint-se, l'un rere del'altre...
N'he comptat nou. Després, ja no n´hi ha més... I tornen a escoltar-se les ordres seques, i les blasfèmies, i el rum-rum del motor, i el d'una marxa mal embragada...
Fins que només queda aquell brunzir sufocat que va perdent-se entre sotracs i un grinyolar de ballestes...

No gose moure'm. Estic terroritzat.
Ja fa estona què ha tornat el silenci.
La quietud de la boira m'esgarrifa.
No hi ha dimensions, ni temps. Res no torna a torbar-la, i ara pesa més, m'ofega... Com aquesta olor estranya què sent, què s'atança, què m'envolta, què em penetra..., ara més acre i dolça, més forta, esgarrifosa... Què sap a ... pólvora i ... a sang calenta... Què comença a omplir tot aquest sudari blanc... Què m'estreny i m'estreny la gola, els pulmons...


.........


- Mai no me n'he pogut desfer d'ella, Joan. Sempre la sent, cada segon de cada dia... ben enganxada. Seixanta-set anys, cinc mesos, i dotze dies. Aquella olor...
Saps?... A mon pare li encantaven els esclatasangs a la planxa...
" ...tomba i tomba només, Sentet. Un rajolí d'oli d'oliva, un pessic de sal, un polsim de pebre-roig... I a xuclar-se els dits".
Això em deia... com si els veiés ara.
Per això havia surtit de casa a la matinada. Sense soroll, per no despertar ningú. No els ho havia dit als pares. Tenia deu anys. Volia què fos una sorpresa.
M'havia estat tota la nit en vetlla, pensant com podia ajudar el pare. Com podria guarir-lo. Fins què vaig trobar-ne la solució... Ai, Joan! Què feliç estava, quina ignorància d'infant...Vaig recordar què quan em va venir la febra, mon pare em va demanar quina cosa m'agradaria més què em regalara. Em va dir què quan un està malalt i trist, un regal i un bes són com una altra medecina. Jo li vaig demanar un baló de reglament.
A l'endemà, quan vaig obrir els ulls, ell era alli, dret, a v
ora el llit. Em va besar, i va fer botar un baló de cuir fosc i ben engreixat. El baló més meravellós què he vist en ma vida.
Em vaig curar en dos dies.
Així què, si li portava el què més li agradava, de segur què deixaria d'estar trist, i li se curaria la cama en ben poc de temps. Ai déu, quanta innocència...!
M'havia dit què era metralla d'un obús de morter. L'havien ben tocat al front de Terol.
Jo mai no havia estat a Terol, però ja l'odiava. A aquell lloc i a la metralla. Mai no m'en va dir res més, per molt què li preguntara. Em somreia trist, m'abraçava, i defugia la mirada.
Des què va tornar de la guerra, la mare plorava, sempre d'amagat.
Aquell dia... Quan vaig tornar a casa, rebentat per la correguda, esmaperdut, esbufegant, sense el cistell..., vaig trobar la mare agenollada a la porta. Al carrer no hi havia ningú més.
Estava tota ensangonada.
Tenia el vestit estripat, la cara desfigurada, i.... els cabells? Què li havien fet a la mare?
On eren els seus cabells?
Aquells cabells tan negres i cargolats....
I la mare cridava, i cridava. Com una boja arrapava el terra del carrer...
Quan em va veure, va caure desmaiada.
Havien vingut els feixistes, i s'havien emportat el pare.
Ella pensava que a mi també...

- Au! Prou de xerrameca, Sento! Deixa el Joan respirar... Prou de contarelles!... Amb compte, què és ben calent! ... El teu és aquest què no té sucre. Vols una copeta de mistela també, Joan?... No li faces massa cas. S'inventa històries.

- Jo no m'invente històries!

- Va, Sentet, va... No et sufoques. Vinga prent-te el cafè. Ja saps què no es bo què t'acalores.

- Jo no m'invente històries. És la pura veritat, i ja n'estic fart de callar, de guardar-me-la. Ja no tinc por, Maria.

- Calla, no digues bestieses! Què li has contat...? Què t'ha dit, Joan? ... Ai senyor! Ens has perdut, Vicent, què vindran també per nosaltres...!

- Qui Maria? Qui va a venir?... Som al 2007, Franco ja no hi és, tenim la democràcia, llibertat...

- Calla, calla... baixa la veu...parla fluixet. Et podrien sentir...



I la Maria va deixar caure unes llàgrimes. Aquella dona tan serena i forta, tan endurida... ara, de sobte, se la veia gastada, vençuda... la Maria tremolava, tenia tanta por...encara.