Cercador
70’s rock
Un relat de: Manel GranellEl pare em va dir que era de l’avi.
– Sí, home! Per a què voldria el iaio una bateria?
– Ara per a res,– va dir el pare– però pregunta-li a veure què et conta.
L’avi havia sofert feia uns anys un ictus que li feia oblidar coses recents i li causava certa desorientació. Es mostrava poc actiu i no parlava gaire, i encara menys des de la mort de l’àvia dos anys abans. Passava les hores ensopit al seu selló davant la tele, fent zàping i pegant becaines.
Parlant amb l’avi em va contar històries de la seua joventut, quan un grup d’amics s’ajuntaren per fer música per diversió, i van acabar fent bolos per les festes dels pobles dels voltants. També digué que en una d’aquelles actuacions va conèixer l’àvia, per això li tenia una estima molt especial a aquell vell instrument.
– La puc fer servir jo, iaio?– Li vaig preguntar.
– I per a què vol una noieta com tu una bateria vella?
Li vaig dir que amb un petit endreçament estaria com nova i que la tornaria a fer sonar, com ell, per fer música amb els amics.
Va fer un mig somriure abstret.
– Em deixaràs la bateria, oi?– Vaig insistir.
– I què vols fer amb la bateria?– Va repetir.
– Faré música!
– I ja saps com es toca?
– N’aprendré.
– D’acord,– va dir– la bateria és teua, amb una condició: que em deixes ensenyar-te un poc.
El vaig mirar una mica incrèdula.
– Vols dir...?
– Bé, ja li vaig ensenyar una vegada a l’àvia. I no ho feia malament!
Al cap d’uns dies la bateria estava muntada i llesta. L’avi es va apropar, se la va mirar ben remirada, va seure al tamboret i em va mirar amb un somriure entremaliat. Tot seguit va agafar les baquetes, va fer girar una amb la mà i va començar a atacar l’instrument amb una energia que jo mai li havia conegut. I sonava endimoniadament bé!
Jo no sabia si riure o plorar, però ell resplendia de felicitat.
Comentaris
-
Gràcies![Ofensiu]Manel Granell | 18-02-2019
M'alegra que us agrade.
-
Molt interessant...[Ofensiu]Nil de Castell-Ruf | 17-02-2019 | Valoració: 10
No recordo pas on vaig llegir que una colla de la tercera edat es va instal·lar en un apartament on cada objecte o estri pertanyia a l'època de les seves joventuts: mobiliari, música, roba, revistes...etc i va resultar que aquella gent mig encorbada va començar a ballar. moure's i parlar com quan eren joves. Fou un experiment psicològic que va palesar que sentir-se vell i jove és un estat de consciència. Com diu la nostra estimada sòcia relataire, només cal un catalitzador per a fer aflorar a la superfície l'ésser que rau dins de cadascú de nosaltres.
-
Molt bo[Ofensiu]Montseblanc | 17-02-2019
A mi em sembla que és per riure i per plorar a la vegada. Quina història més maca. De vegades, mentre som joves i observem els avis migs adormits en un banc al sol, oblidem que ells també van tenir vint anys i tota la força i les ganes que després han tingut el seus fills i els seus néts. Potser és difícil visualitzar el jove que encara és sota aquella capa d’arrugues i cansament. Però hi és. I només cal un catalitzador per fer-lo aflorar a la superfície. En aquest cas una bateria.
Et felicito, un relat que remou i fa reflexionar.
l´Autor

11 Relats
16 Comentaris
7515 Lectures
Valoració de l'autor: 9.99
Biografia:
Mestre de res, aprenent de tot. Habitant ocasional de la Biblioteca de Babel. Afeccionat a explorar, entre d'altres, aquest món. Vaig voler comprendre per què açò és com és avui, buscant a l'abans d'ahir. Entre llibres la vida vaig passant. Ara faig bons viatges interiors jugant a ser escriptor, ja que per a Marco Polo, no m'arriba el pressupost.http://libreriaargot.blogspot.com.es/2012/11/les-llengues-vespertines-de-diversos.html