70’s rock

La vaig descobrir a les golfes de la casa del poble, sota una lona polsosa. Què feia això allà? Una bateria completa, amb el bombo, les caixes, plats i tota la pesca, i semblava en bon estat.
El pare em va dir que era de l’avi.
– Sí, home! Per a què voldria el iaio una bateria?
– Ara per a res,– va dir el pare– però pregunta-li a veure què et conta.
L’avi havia sofert feia uns anys un ictus que li feia oblidar coses recents i li causava certa desorientació. Es mostrava poc actiu i no parlava gaire, i encara menys des de la mort de l’àvia dos anys abans. Passava les hores ensopit al seu selló davant la tele, fent zàping i pegant becaines.
Parlant amb l’avi em va contar històries de la seua joventut, quan un grup d’amics s’ajuntaren per fer música per diversió, i van acabar fent bolos per les festes dels pobles dels voltants. També digué que en una d’aquelles actuacions va conèixer l’àvia, per això li tenia una estima molt especial a aquell vell instrument.
– La puc fer servir jo, iaio?– Li vaig preguntar.
– I per a què vol una noieta com tu una bateria vella?
Li vaig dir que amb un petit endreçament estaria com nova i que la tornaria a fer sonar, com ell, per fer música amb els amics.
Va fer un mig somriure abstret.
– Em deixaràs la bateria, oi?– Vaig insistir.
– I què vols fer amb la bateria?– Va repetir.
– Faré música!
– I ja saps com es toca?
– N’aprendré.
– D’acord,– va dir– la bateria és teua, amb una condició: que em deixes ensenyar-te un poc.
El vaig mirar una mica incrèdula.
– Vols dir...?
– Bé, ja li vaig ensenyar una vegada a l’àvia. I no ho feia malament!
Al cap d’uns dies la bateria estava muntada i llesta. L’avi es va apropar, se la va mirar ben remirada, va seure al tamboret i em va mirar amb un somriure entremaliat. Tot seguit va agafar les baquetes, va fer girar una amb la mà i va començar a atacar l’instrument amb una energia que jo mai li havia conegut. I sonava endimoniadament bé!
Jo no sabia si riure o plorar, però ell resplendia de felicitat.