La Germandat dels Bards

Un relat de: Manel Granell
Feia uns dies que m'havien contractat al parador per cobrir el torn de nit. Era un dia entre setmana, i encara que faltaven dos dies per al solstici d'estiu, la ocupació era més bé escassa. Aquella nit estava en el bar buit de clients, avorrit esperant l'hora senyalada per tancar, quan va entrar un home i es dirigí directament a la barra. Alguna afecció a les cames el feia ranquejar lleugerament. Aquest client intempestiu rondaria la seixantena, era més bé baixotet i entrat en carns, i de mirada molt viva. Es va enfilar a un dels tamborets i em demanà per favor si li podia servir un whiskey. Els seu accent em va recordar al de la gent que vaig conèixer feia uns mesos a Dublín mentre feia uns cursets d'anglès.
-Irlandès? -vaig preguntar-li, referint-me a la seva preferència pel que feia al beuratge. Però l'home va pensar que em referia a ell.
-Tá mé na hÉireann, yea!, -va contestar en to festiu.
De seguida es degué adonar per la meva expressió que no l'havia entès i va canviar de llengua.
-Sóc irlandès, en efecte, i vos teniu un bon oït per als accents, segur que teniu facilitat per aprendre idiomes.
-Més em val, si vull dedicar-me a açò del turisme, -li vaig replicar.
Em va respondre que prompte tindria ocasió de practicar, ja que en un parell de dies arribarien els seus companys, que venien d'un grapat de països diferents.
Mentre li servia el whiskey -irlandès, per suposat-, em va explicar que ell s'havia avançat un parell de dies a la resta de la Germandat per fer un poc de turisme per la zona.
Vam estar xerrant distesos sobre les atraccions turístiques locals, però quan li vaig preguntar què era això de la Germandat semblà mostrar una certa reticència:
-Bé, només és un grup de gent... no sé si t'ho puc contar... Però em caus bé. Si jures guardar el secret...
Com que no tenia molta feina abans de tancar, vaig decidir seguir-li el corrent a veure què em contava. Així que li vaig jurar amb sentida solemnitat, i açò és el que em va relatar:

“Com ja sabràs, els bards eren, entre les antigues tribus celtes, els encarregats de transmetre , en forma de poemes i cançons, el saber i la història dels seus pobles de generació en generació. Al començament de l'Edat Mitjana els bards formaven part del seguici d'alguns reis, però a més de cantar alabances i fer sàtires, assumien també de vegades funcions diplomàtiques o eren dipositaris de les lleis. Continuaren transmeten el saber del seus pobles i començaren a utilitzar l'escriptura per fixar-los.
Va ser aleshores quan es va crear la Germandat dels Bards, potser com a reacció a la tendència unificadora de l'Església Catòlica. El ànim principal dels agermanats era la transmissió de tot tipus de coneixements, sense excepcions ni censures.
La primera època de la congregació va ser també la pitjor: els mestres bards eren perseguits i les seves trobades clandestines, com també ho eren les seves obres. La Germandat feia poc que havia nascut i ja va estar a punt desaparèixer diverses vegades. Des d'aleshores sempre s'ha intentat mantindre en secret les seves activitats. Encara que també es van aconseguir alguns èxits..., no heu sentit parlar del festival de Eisteddfod?
Els coneixements dels mestres no sempre s'han transmès de pares a fills, sinó que, de vegades, el saber es traspassava a algun nebot o afillat. Però així i tot, encara queden entre nosaltres alguns cognoms il·lustres, com ara Burns, inclús un de Troyes!
Entre els membres de la Germandat han figurat grans noms de la literatura universal, com ara Dante, Shakesperare, Cervantes..., però també molts altres treballadors esforçats de les lletres, que no han trobat el reconeixement de la fama, o simplement l'han defugit.
La congregació es sol reunir al començament de l'estiu, normalment en algun edifici històric: castells, monestirs... Ens agrada pensar que les pedres dels murs antics ens transmeten una mena d'energia inspiradora, que emmagatzemen l'essència dels milers d'afers i quefers dels que han sigut muts testimonis. Encara que darrerament acostumem a optar per allotjaments que acompleixen el requisit d'antigor combinat amb el confort més actual. No és difícil trobar a la vella Europa antics castells, palaus o convents reconvertits ara en modernes instal·lacions hostaleres, com aquesta.
Les nostres reunions son ara més discretes que secretes. Fins ben avançat el segle XX els germans encara van mantindre la tradició d'abillar-se amb túnica o toga blava com es diu que ho feien els antics bards celtes per diferenciar-se dels druides, que vestien de blanc. Als nostres dies, en canvi, la norma s'ha relaxat i ja es dona per acomplida la tradició si hom porta qualsevol peça de roba blava, encara que siga una corbata.
Des de fa molt temps, aquestes reunions tenen una duració fixa de set dies. Cadascú aporta una obra i, durant aquest temps, els dotze membres de la Germandat estudien les obres dels seus companys. L'obra en qüestió pot ser un cançoner, una crònica, una novel·la, un llibre d'assaig... No hi ha cap mena de restricció estilística ni conceptual en les obres que es produeixen. Certs membres de la congregació han destacat com a narradors, d'altres han sigut poetes o dramaturgs portentosos, però inclús n'hi han hagut especialitzats en redacció de textos legals o científics.
A les trobades es fem recomanacions i correccions els uns als altres. De vegades s'obren llargues discussions sobre els significats i connotacions d'alguna paraula, o inclús es debaten els signes de puntuació més adients en una frase concreta. Però sempre son discussions entre germans, cordials. Només trobem una cosa que la Germandat no tolera: el plagi. Es permet prendre obres d'altres autors per a utilitzar-les com a base d'altres creacions, o inclús per refer-les des d'altres punts de vista. Però sempre amb la condició de citar el títol i l'autor original.
El que no ha estat mai permès és apropiar-se de l'obra d'altres i fer-la passar com a pròpia. Això era i és motiu d'expulsió de la Germandat. Només s'han donat dos casos al llarg de la seva llarga història. Un va ser el d'un conegut novel·lista espanyol del segle XX que publicà una història com a pròpia, quan el cert era que havia agafat la idea “prestada” d'un altre autor i ho va negar. L'altre cas va ser el d'un trobador sicilià del segle XIII que va intentar fer passar per seus uns quants poemes que havia traduït d'un autor àrab.
De entre les dotze obres aportades s'escull la millor, i el seu autor és nomenat Rei dels Bards per un any, fins la següent reunió. A partir de l'elecció, tots els membres de la Germandat ens posem a treballar per donar a conèixer i difondre l'obra escollida. Algunes d'aquestes obres han arribat a ser molt conegudes, el que ara anomenem “best-sellers” Encara que la Germandat no ha perseguit mai l'èxit de vendes, n'ha estat acceptat com un mitjà per afavorir la difusió dels seus escrits que és un dels seus objectius principals. Però potser més important és la tasca que la Germandat dels Bards ha desenvolupat al llarg de la història com a difusora de la cultura escrita en general i de la pròpia escriptura en particular.
Foren membres de la germandat els primers a difondre la substitució del pergamí pel paper com a vehicle per a la llengua escrita. Altres col·laboraren activament en la invenció de Guttemberg. El propi Aldus Manutius, famós impressor venecià, fou membre de la Germandat.
Però els temps canvien i encara que algun dels confrares més romàntics es resisteixen a deixar la ploma i el paper, el cert és que la majoria ens aboquem a les noves tecnologies per millor servir els nostres fins...”
-I bé amic meu, crec que ja t'he fet prou la murga. Me'n vaig a dormir. Ja ens veurem per ací, -es va acomiadar.

Passats un parell de dies, el bar començà a animar-se després de l'hora de sopar amb grups de persones que formaven una xicoteta Babel. Alemany, anglès, català i altres llengües es barrejaven en aquell local, de vegades en una mateixa conversa. Pel que podia captar, moltes de les xerrades versaven sobre literatura, llibres, treballs editorials...
Entre els hostes d'eixos dies vaig reconèixer una escriptora estrangera d'èxit i un cantautor molt famós al nostre país, a més del meu amic irlandès.
Encuriosit, em vaig fixar en la roba de la meva clientela i em va sorprendre trobar que el color blau es repetia en moltes peces de vestir: jaquetes, faldes, corbates...
Vaig preguntar als companys del torn de matí i em van dir que s'havia reservat un dels salons de reunions del parador per una setmana, i que, en efecte, s'hi estava reunint un grup de gent tots eixos dies, però no saberen donar-me més detalls.
Al cap de set dies, tal com havien aparegut, van desaparèixer.
Però significaven totes aquestes senyals que la Germandat dels Bards existia de veritat, o tot va ser producte de l'embriaga imaginació d'un xarlatà irlandès? Probablement mai no ho sabré... a més, vaig jurar guardar-ne el secret.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Manel Granell

Manel Granell

11 Relats

16 Comentaris

6828 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Mestre de res, aprenent de tot. Habitant ocasional de la Biblioteca de Babel. Afeccionat a explorar, entre d'altres, aquest món. Vaig voler comprendre per què açò és com és avui, buscant a l'abans d'ahir. Entre llibres la vida vaig passant. Ara faig bons viatges interiors jugant a ser escriptor, ja que per a Marco Polo, no m'arriba el pressupost.
http://libreriaargot.blogspot.com.es/2012/11/les-llengues-vespertines-de-diversos.html