Cercador
COMPTE AMB ELS CALÇOTETS/ 6È EPISODI
Un relat de: EMBOIRAT- Compartir:
Es una nit d’estiu. Són vacances ,i en Paco i la Jana han anat a sopar al port d’Aigüadolç de Sitges. Surten d’un dels restaurants que hi ha davant del moll després d’un tranquil sopar romàntic amb poca llum i sense pressa.
Jana .-Que bé que es menja un peixet a Can Laury. El menjador a ran d’aigua, amb el terra de fusta i música de violoncel en directe fa que el dia acabi rodó. Un cafetó amb una xocolatina i ja només em falta un petó.
Paco .-Cafè i gormanderies, les que vulguis, però el petó t’hauràs d’esperar a fora, no cal que muntem un espectacle.
Es prenen el cafè sense pressa i liquidat el compte s’aixequen per estirar les cames i anar a fer un tomb per fer baixar el sopar. No es que hagin quedat molt tips, però ja se sap , molts delicatessen, begudes i postres , acaben pesant una mica.
Fa bonança, però corre l’airet ran de mar. En Paco li passa la mà per la cintura i caminen plegats mirant les embarcacions. La mar està calmada dins el port, i les barques ballen un rítmic balanceig. Se sent el dring d’alguna peça metàl•lica picar un màstil. Parlen tranquil•lament, mentre avancen cap el moll de ponent. Gaudeixen de la visió d’unes embarcacions de gent adinerada. Quina diferència d’embarcacions amb les de Sant Carles de la Ràpita. Els que s’han de guanyar la vida amb el mar, tenen unes eines de treball modestes tirant a justetes, i aquests que viuen a Pedralbes, tenen unes màquines per dos caps de setmana l’any , que son un escàndol.
Paco.- Mira aquesta, no hi ha ningú i te la porta oberta. Pugem a xafardejar?
Jana.- Si home¡ I si ve algú , que li expliques , eh?
Paco.- Jana, son la una de la matinada, i aquesta zona del port no hi ha ni deu. Això és que aquest pijerio han sortit aquesta tarda a donar un volt , i quan han atracat al port , xerro amb l’un , i xerro amb l’altre i no han tancat la porta.
Jana.- Jo no pujo. I si hi ha algú?
Paco.- Aviat ho sabràs.
En Paco s’enfila a la passarel•la que dona accés al petit iot .Està fosc i amb prou feines s’hi veu. Amb l’aplicació llanterna del mòbil mira on posa els peus. Baixa a l’ampli camarot. Es com una caravana gran, amb un menjador – habitació multi funció. Hi ha el llit parat, i se’l mira amb picardia. Surt a coberta i crida a la Jana que s’hi acosti.
Paco.- Va puja , que no hi ha ningú. Que això d’anar a un lloc prohibit porta morbo. I sentiràs el balanceig de l’aigua.
Jana.- Si però pujar i baixar, que si ens enganxa algú aquí dalt , no sabria com amagar-me.
En Paco li dona la ma per ajudar-la a passar la passarel•la. La fa baixar al camarot, i es treu de la butxaca una candela de cera d’aquelles aromàtiques. L’encén amb un Bic cutre que portava, i se li acosta a la Jana a l’orella i li xiuxiueja:
Paco.- Nena, està tot controlat. Els amos d’aquest iot estan de viatge a Paris i el que se’n cuida, és amic meu i ens deixa passar-hi la nit. I a la nevera tenim dues copetes gelades i una ampolla de cava del bo. No et ve de gust?
Jana .-Que bé que es menja un peixet a Can Laury. El menjador a ran d’aigua, amb el terra de fusta i música de violoncel en directe fa que el dia acabi rodó. Un cafetó amb una xocolatina i ja només em falta un petó.
Paco .-Cafè i gormanderies, les que vulguis, però el petó t’hauràs d’esperar a fora, no cal que muntem un espectacle.
Es prenen el cafè sense pressa i liquidat el compte s’aixequen per estirar les cames i anar a fer un tomb per fer baixar el sopar. No es que hagin quedat molt tips, però ja se sap , molts delicatessen, begudes i postres , acaben pesant una mica.
Fa bonança, però corre l’airet ran de mar. En Paco li passa la mà per la cintura i caminen plegats mirant les embarcacions. La mar està calmada dins el port, i les barques ballen un rítmic balanceig. Se sent el dring d’alguna peça metàl•lica picar un màstil. Parlen tranquil•lament, mentre avancen cap el moll de ponent. Gaudeixen de la visió d’unes embarcacions de gent adinerada. Quina diferència d’embarcacions amb les de Sant Carles de la Ràpita. Els que s’han de guanyar la vida amb el mar, tenen unes eines de treball modestes tirant a justetes, i aquests que viuen a Pedralbes, tenen unes màquines per dos caps de setmana l’any , que son un escàndol.
Paco.- Mira aquesta, no hi ha ningú i te la porta oberta. Pugem a xafardejar?
Jana.- Si home¡ I si ve algú , que li expliques , eh?
Paco.- Jana, son la una de la matinada, i aquesta zona del port no hi ha ni deu. Això és que aquest pijerio han sortit aquesta tarda a donar un volt , i quan han atracat al port , xerro amb l’un , i xerro amb l’altre i no han tancat la porta.
Jana.- Jo no pujo. I si hi ha algú?
Paco.- Aviat ho sabràs.
En Paco s’enfila a la passarel•la que dona accés al petit iot .Està fosc i amb prou feines s’hi veu. Amb l’aplicació llanterna del mòbil mira on posa els peus. Baixa a l’ampli camarot. Es com una caravana gran, amb un menjador – habitació multi funció. Hi ha el llit parat, i se’l mira amb picardia. Surt a coberta i crida a la Jana que s’hi acosti.
Paco.- Va puja , que no hi ha ningú. Que això d’anar a un lloc prohibit porta morbo. I sentiràs el balanceig de l’aigua.
Jana.- Si però pujar i baixar, que si ens enganxa algú aquí dalt , no sabria com amagar-me.
En Paco li dona la ma per ajudar-la a passar la passarel•la. La fa baixar al camarot, i es treu de la butxaca una candela de cera d’aquelles aromàtiques. L’encén amb un Bic cutre que portava, i se li acosta a la Jana a l’orella i li xiuxiueja:
Paco.- Nena, està tot controlat. Els amos d’aquest iot estan de viatge a Paris i el que se’n cuida, és amic meu i ens deixa passar-hi la nit. I a la nevera tenim dues copetes gelades i una ampolla de cava del bo. No et ve de gust?