21/10/2006

Un relat de: Emelkin

La gespa és una pàgina en blanc
i nosaltres dues llunes
que deixen anar la tinta
de les seves llàgrimes.
Em dius que m'estimes
i tremolen les estrelles.
Les paraules d'amor
estripen la nit.
Tenim els fragments a les mans
i les mans acariciant la lluna.

La gespa és una pàgina
de versos ardents,
de saliva de records
d'ulls absents.
No puc deixar d'abraçar-te,
ja no hi ha gespa,
ja no hi ha nit.
La lluna tremola entre els meus dits
de verbs incandescents.

Te'n vas i la soledat
fa punt de creu amb la meva boca
i les mans deixen caure
tots els fragments
sobre la gespa:
Una pàgina de metàfores
obsoletes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer