13. L'Aurora

Encara es fosc i refresca. M’he sorprès a mi mateix abstret amb la mirada perduda al cel. Dec portar hores d’insomni en aquesta platja de gel. Les estrelles volen lluny, la majoria velades per immenses bafarades de fum condensades. Em regiro. A tocar distingeixo amb angúnia restes d’ampolles de vidre plenes de fang, cigarretes nervioses i alguna peça de roba oblidada per sempre. Al meu voltant no sóc capaç de reconèixer cap signe de vida, l’únic rastre que en queda són comptades petges humides de passejants errants, algunes de profunditat reveladora, d’altres més petites i lleugeres. La majoria resten desdibuixades pel vent aspre de l’oblit.

Respiro fons i m’incorporo. De sobte, albiro una figura humana levitant sobre l’aigua. Em fa sentir incòmode, s’acosta cap a mi. A pocs metres de mi s’atura pacient. L’observo amb atenció i ella a mi també, en silenci. És una dona preciosa. Tota ella vestida d’esmorteït blau, i de penombra. La tènue brillantor de la lluna creixent vessa generosa sobre el rostre blanc. La mirada enfosquida, només trencada per dues petites espurnes fent pampallugues de color lapislàtzuli. Un mar d’estrelles meravelloses neda sobre les ones dels cabells que pentina la brisa amb dits delicats.

Somriu. Un cop creuada la frontera dels noms, s’assenta al meu costat. Em recolza el cap a l’espatlla i dirigeix una mirada plàcida al mar.

Neix el dia a l’horitzó. Fent-ne de la brillantor una ploma afilada, el sol esquinça la tenebra del cel. Jo segueixo amb la vista embadalida l’estela de rajos crepusculars que sobreïxen de petites embarcacions surant mar enllà, on el cel i l’aigua es fonen. Petites gotes d’Aurora regalimen sobre la punta dels meus peus i sento la seva abraçada càlida i maternal. Admiro la presència divina de l’or líquid entre els núvols i em sedueix la brisa lleugera que embolcalla. Enterro les mans en l’arena freda que s’escola lliure entre els dits. Observo amb llàstima com la rosada plorosa, en descobrir l’orbe de flama ferotge, es consumeix.