05. L'amic

“Que bo el dinar! Aquest restaurant vertaderament m’agrada” – Va dir el meu amic. Ell intentava ser simpàtic i caure bé. La conversa no donava molt de si i, plena de silencis, havia anat de cap a caiguda. De totes maneres, no ens trobàvem sols. Érem 5 a taula. Però com si només hi fóssim ell i jo.
He de reconèixer que sempre l’he odiat. I des d’ençà que tinc una lluita interna quan ell és present. Les temples em tiben fort i el cap em bull. No puc aguantar el seu to condescendent, ni aquella supèrbia ostentosa. Cada gest, cada moviment seu em provoca una terrorífica animadversió, és repulsiu. I això em rebaixa tristament, doncs davant seu em veig obligat a ser un altre. Tot el que digui, li respondré amb ironia i sempre agafaré la posició contrària, a no ser que la seva sigui realment absurda, llavors li donaré tot el recolzament que necessiti. Sempre cuidant que ell pensi que sóc amic seu, i que quan li porto la contrària és per penosa ignorància. Així el faig doblement feliç.
-Avui he vist l'Aina.- Vaig tallar-lo amb naturalitat, amb la mirada distreta amb el plat. El meu paper davant seu era el de fer-me el desentès. L'Aina era la noia que li agradava. L’Aina era una companya de la seva classe amb qui havia tingut certa relació recentment. Ella era una noia normal, tranquil•la. Era bonica i encara més intel•ligent. Tot i que, estant amb ell, potser no ho era tant. Alguns rumors corrien i deien que ella no l’aguantava, i que se n’aprofitava quan li anava bé. Ell responia, sempre amb un somriure. “Realment, tenim una relació liberal”.
-“Doncs jo no l’he vista, no sé per on deu ser. Però ja s’ho farà.” I no ho sabia, però el preocupava. I algú com jo que es passava l’estona estudiant-lo amb interès, ho sabia discernir per un petit tic, una fugaç mirada fugissera que tenia en aquestes situacions. Va somriure i respirar trist. Em vaig sorprendre sentint pena per ell.
Realment l’odio per ser com és. Però potser també és perquè a mi m’agrada l’Aina.
“Tens raó, el restaurant no està malament”.