09. Dèmon

Feia temps que coneixia de mi aquesta part ombrívola. Al principi era una remor lleugera, un murmuri curiós i morbós que em divertia d’escoltar una estona. El murmuri, però, havia anat creixent sense advertir-ho fins convertir-se en una veu sobrenatural que m’assaltava violentament. Durant molt de temps em va angoixar. No podia sortir de casa tranquil i vivia immers en esgarrifosa misèria. Temia que es manifestés quan menys m’ho esperava, altre cop. En qualsevol moment podia aflorar en mi.

El perill per la meva vida i integritat física era aclaparador, però la vertadera raó pel que m’inspirava tant horror era perquè ben al fons jo gaudia d’aquests episodis obscurs. Aquella veu monstruosa m’encisava de manera hipnòtica, jo l’escoltava atentament. Perdia tota força voluntat i en quedava a total disposició i mercè. Però, sí, el gaudia. Gaudia sentir l’adrenalina corrent per les meves venes amb tant furor. Sentir-me entregat a aquella voluntat externa i poderosa em delectava fins al més profund del meu ésser. Malgrat el fet d’estar-ne subjugat, em feia sentir un Déu. Un Déu que podia escollir què fer, que podia exercir la seva voluntat passant per sobre del risc i de la mort. Sentia com la vida es desbocava dins meu durant aquells segons eterns de ple d’èxtasi. Només per aquells instants, sentia que valia la pena haver viscut i que un cop acabats ja res tindria sentit. Aquests pensaments eren el vertader perill.

La primera vegada que vaig sentir-lo, no vaig ser del tot conscient del que s’esdevenia. Però la intuïció tant real de quelcom eteri i maligne em desvetllava per les nits. Em vaig recordar i repetir a mi mateix el que havia succeït fins rendir-me a dormir, així que en guardo límpid record dels fets:

>> Em trobava a l’estació de tren. Esperant pacientment, avorrit, observant com el temps s’escolava, em va assaltar un dubte abominable. Què passaria si saltés a les vies? Què sentiria? Tot plegat va calar en mi amb una rapidesa exagerada. En la meva ànima es va encendre un foc que d’una manera estranya ja reconeixia de temps passats, tot i no saber identificar del tot. Era un repte que no podia deixar passar. Qui m’ho impediria? Sobtadament, va aparèixer un tren. Aquell no parava en aquella estació, pel que no va amainar la velocitat. Era la velocitat suficient, i més donada la seva immensitat metàl•lica, amb la que un cos es desintegraria immediatament a l’impactar, sortint-ne volant metres enllà. El cop seria d’una força inimaginable. La cridòria seria èpica. Ho havia de tastar. Ja sentia la brisa produïda pel veloç moviment del cavall metàl•lic, percebia com l’aurèola dels llums creixia intensament. El tren s’apropava vertiginosament i imparable. Poc a poc, vaig començar a caminar endavant. Passa a passa m’acostava a la vora de l’andana. El tren s’acostava ràpid. Un petit pas, un petit salt i em separava de la resolució. Podria per fi notar el cop, sentir-lo i gaudir-lo, experimentar què hi ha després. Podria escoltar amb gaudi la sorollosa trencadissa dels meus ossos amb el mínim contacte de la poderosa maquinària i somriure amb el gust de nèctar de sang. El tren va passar de llarg. Jo, tremolant i amarat de suor, vaig respirar profundament. Amb els ulls fora les òrbites, una impressió immediata d’horror s’apoderà de mi i no em deixà ja més.

D’aquest primer cas en farà sis anys. Després d’aquell episodi, no vaig tornar a patir res de semblant, però temia la seva tornada. Cada dia em despertava intranquil. Cada cop que em trobava a l’estació de metro tremolava i suava d’horror, doncs sentia com aquesta bogeria implacable dins meu no havia fet més que començar a deslliurar-se de les cadenes que la censuraven. Sentia com la veu pesava més dia rere dia.

>> Farà sis mesos – recordo el dia amb claredat, el meu fill Dani feia sis anys- la terrible aflicció em va sorprendre per segon cop. Em va sorprendre a casa, al tard, passada la mitjanit. Recordo un dia cansat i, ple d’estrès, havia intentat estirar-me al llit i dormir per alliberar-me’n. No podia dormir del cansament. Com no podia moure’m del cansament. Ni, amb els ulls tancats, no podia obrir-los del cansament. De cop, vaig deixar de respirar pel cansament.

>> Recordo escalfor. Recordo l’alliberament d’una tasca tediosa i innecessària que em treia energia. Que em desconcentrava i m’impedia descansar en pau. Necessitava fer descansar també els meus pulmons. Els segons anaven passant i jo seguia completament immòbil, sense cap respir. Vaig començar com les temples es començaven a sufocar i em tibaven. Recordo com el coll em va començar a cremar i com petites agulles apareixien dins el meu crani, xisclant i fent que, passat el minut, no pensés en res més que en aquella absència d’aire. Però estava cansat. No podia respirar, no volia. Em resistia a fer-ho i no cediria davant de raons ridícules. Les convulsions van començar. Els nervis van començar a fer que les cames esperneteguessin soles. Les mans van començar a esgarrapar els llençols. L’esquena s’elevava i s’arquejava suplicant. El coll em tibava i notava una agror abrasiva dins meu. El plaer en aquell moment era intens i sentia com arribava al punt àlgid d’èxtasi. Els meus pulmons buscaven l’aire per on fos i s’expandien i maldaven per sortir d’entre les costelles. Vaig aguantar així un parell o tres de minuts. El cap em donava voltes i perdia la consciència poc a poc. Donava cops amb les mans i sotragades amb el cap, de costat a costat. La meva dona em va incorporar bruscament. Els ulls plorosos se’m van obrir com plats injectats de sang. Un got d’aigua fred em va alliberar finalment recobert de suor freda. Regalimava espant, paor.

Vaig passar una setmana sencera dins de casa pensatiu. No volia demanar ajuda i havia convençut a la meva dona que es tractava d’un malson terrible, però res més.

L’últim cop va ser ahir. I per fi, me n’he deslliurat. Em trobava passejant pel cap vespre pels carrers de Barcelona amb la meva família: dona i fill. Com tantes altres vegades, el semàfor es va posar vermell i vam haver d’aturar-nos. Donat que en aquell moment la meva dona i jo no parlàvem per una petita disputa, vaig ullar sense interès els cotxes que ens passaven pel davant. A la poca estona, em vaig descobrir observant amb obsessió aquella violent i salvatge corredissa, aquella admirable i majestuosa força d’envestida. La mirada la tenia fixa en el cabalós torrent de colors i reflexos metàl•lics i fars lluminosos. Vaig inspirar profund: “Què passarà després”, “Com deu ser el cop?” El misteri em cridava, i tenia les portes obertes per a mi. Quina gran temptació! Tot i així aquest cop no vaig fer-ne cas; com a precaució, vaig decidir fer una petita prova prèvia. Amb les temples tibant i els nervis xisclant, em vaig ajupir, vaig agafar en Dani per les espatlles i el vaig empènyer fort.

Finalment vaig poder contemplar davant meu com de fràgil era el cos humà, com de fàcilment desapareixia la vida. A càmera lenta, el cos del meu fill es vinclava pel cop del resplendent metall. Vaig poder sentir cada detall, cada petit matís del so dels ossos esberlats, dels xiscles d’ell i de la seva mare. Vaig poder abraçar les mirades dels altres passejants i conductors que assistien a aquell esdeveniment magnífic. Tots vàrem contemplar com, d’un tall profund a l’abdomen, en Dani rajava sang en totes direccions. Envejava com els seus ulls en blanc i oberts de bat a bat em robaven aquell plaer. Les entranyes del noi regalimaven i perfumaven l’estela fulgurant del seu salt de vermell regi.
Sota les rodes del tercer cotxe que li havia passat pel damunt, observava atentament el tros més gran de carn que restava d’en Dani. Sense orella, amb la mandíbula de costat, amb el nas trencat i el cartílag enfora, amb l’únic ull sencer que li restava, doncs l’altre no era més que gelatina líquida gotejant per un petit riu blanquinós fins el terra, em tornava insolent la mirada.