11. El somni

No, mare, no vull dutxar-me!- Va dir en Dani enfadat.

Feia temps que en Dani es sentia aclaparat per les ordres dels seus pares. Ell ja no podia més i n’estava fart de fer això i allò. -No em vull dutxar si ja em vaig dutxar ahir. Ni vull perdre el temps rentant-me les dents quan puc mirar la televisió. Ni vull menjar el que no m’agrada- Reclamava. Dani es trobava submergit en una histèria consentida i, enrabiat, va tancar de cop la porta al veure que la seva mare s’acostava per recriminar l’actitud al seu fill. Del cop, la mare es va enganxar els dits a la porta i es va fer un petit tall. Mentre ella cridava i xisclava, en Dani encara s’enervava més. Arribat el punt culminant, Dani va rogar en veu alta: “M’agradaria no ser-hi més. M’agradaria que em poguéssiu deixar estar. M’agradaria poder anar-me’n per sempre.” Va tancar la balda de la porta. I enfadat, va disposar-se a dormir.

Es va despertar tard i amb mal de cap. Era diumenge i estava tot tranquil. Encara enfadat però amb remordiments, es va llevar pesadament i va baixar al menjador on la seva mare estava acabant de planxar la roba neta del dia anterior. Amb sobresalt, va veure la seva mare amb posat d’estar profundament ofesa. Tenia una vena al dit, que s’havia d’anar canviant durant el dia. El tall era més profund del que semblava. Espantat, va decidir tornar a pujar, vestir-se amb pressa, i, definitivament marxar de casa.

El primer que va pensar va ser en anar a veure els seus amics i explicar-ho. Ell no sabia com se sentia. Estava enfadat tant amb els seus pares com amb ell mateix, però alhora sabia que si ho explicava als seus amics, fins i tot adornant-ho una mica, podria resultar divertit i fer així que els altres penséssin que era un noi molt interessant i amb molt caràcter.

Creuant el parc, va reconeixer els seus amics jugant a futbol. Tot just va recordar que havia quedat amb ells per jugar-hi i s’hi va anar acostant tranquil•lament. Mentre s’hi acostava, va sentir com un d’ells, el seu millor amic, deia: “En Dani mai fa tard, i ja fa mitja hora que hauria de ser aquí. Què li haurà passat? És estrany. A més, estem perdent i amb ell podríem guanyar.” En Dani, en sentir-ho de lluny es va posar content i per un moment només va tenir ganes de córrer cap a ells. En aquell moment, un altre amic va parlar: “Tens raó, és estrany. Però millor si no ve. Estem tots farts de la seva actitud. Ens insulta i es riu de nosaltres, i de tu el qui més. No saps ni tu per què ets amic seu, ni per què li diem de venir a jugar”. “És veritat- va afegir un altre- Crec que li hauríem de dir que ja n’hi ha prou, que no el volem veure més. Que vagi a fer perdre el temps a qui l’aguanti”. L’amic primer no va respondre. En Dani, espantat, i ja trobant-se a prop d’on estaven jugant, es va quedar glaçat. No s’esperava de cap manera el que havia passat, i menys aquesta conversa quan ja es trobava a tocar d’ells. Estava segur que l’havien vist. Potser -va pensar- és la manera amb que han acordat dir-m’ho. No em volen ni parlar directament. En Dani se’n va anar trist i decebut.

Era encara de bon matí, no arribava a migdia i ja tenia gana. No havia esmorzat. Però tampoc dinaria ni soparia, doncs no tenia diners i es sentia extremadament sol. Els seus amics l’havien rebutjat i no volia anar a veure els seus pares. No puc demanar perdó, ja és tard -va pensar. No em perdonaran, i la veritat és que potser m’ho mereixo. Si els he insultat, si m’he rigut d’ells és normal que m’acabin rebutjant. De la mateixa manera, els meus pares segur que ja no volen que torni a casa.

Cap al vespre, sentat a un banc del carrer, arrecerat en un cantó de cames i braços creuats, capcot, va sentir una sirena de policia que s’apropava molt ràpidament. Donat que no tenia res a fer ni on anar, va decidir seguir el cotxe i esbrinar on anava. Naturalment, al cap d’uns carrers ja l’havia perdut. Però en va veure passar un altre. I rere aquest va veure una ambulància. Va acabar arribant a casa.

La casa es trobava acordonada de policia, amb una ambulància al costat aparcada i metges sortint-ne. La zona estava plena de gent curiosa. Veïns i desconeguts, estaven espectants davant la porta mateixa de casa seva. Ell, espantat i donat que ningú semblava adonar-se que es trobava allà present, va anar obrint-se lloc entre la gent. Empenyia i lluitava contra persones que no coneixia de res però que pugnaven per agafar un bon lloc i poder veure. Finalment, va arribar a primera fila i va poder contemplar-ho tot.

Al terra, just enmig del jardí, hi havia un cos ple de sang. Estava cobert amb una manta amb desinterès i en sobressortien els peus, els cabells i les mans. Una delles tenia un venatge en un dit. En Dani es va acostar tremolant i pàl•lid i va aixecar lleugerament la manta sense que ningú l’advertís. Era la seva mare. Amb la cara xuclada, blanca i ensangonada, ella li tornava la mirada per primera vegada en aquell dia. Tenia els cabells embutllats, els ulls vermells i inflats i esgarrapades per la cara. Tenia la boca oberta amb un rajolí de sang encara recent. Semblava que s’havia llençat pel balcó. En Dani no sabia què veia. No sabia què passava. No sabia què mirar, què dir, com reaccionar. Donant ullades de banda a banda, veia que tothom l’ignorava. Ningú se’n feia càrrec d’ell. Ni el seu propi pare, que l’estava observant des de l’altre banda del pati.

El pare es trobava amb dos agents de policia, un a cada costat. Ell estava massa dèbil com per aguantar-se dret i restava encorbat amb els dos agents sotenent-lo. Tenia la mirada completament perduda, els ulls inflats i el rostre vermell de patiment. Tremolava i gemegava i els seus ulls oberts com plats sense parpellejar indicaven que havia perdut el seny completament.

Finalment, es va obrir la porta de casa. Un parell de metges sortien amb una llitera entremig sostenent un cos. Aquest cos era més petit, de la seva pròpia mida. No estava tapat per una manta, pel que podia veure que es tractava d’un nen amb el mateix cabell, els mateixos ulls, les mateixes mans i la mateixa roba que ell.