12. Ser o no ser.

-No puc dir-te res que sigui constructiu, germana-

Tu ja saps què en penso jo de tot plegat, ja veus com visc. Ell no et maltracta pas. Ell simplement n’està tip de tu, com tu d’ell. Us vau llençar a caçar un somni infundat. Per als fills era l’acte més altruista que has pogut fer mai, has sacrificat la vida per ells. Però des del moment en que va començar tot ho sabies.

Això no treu que de tant en tant us pugueu estimar, perquè ell és bon home i tu bona també. Però la tendresa entre vosaltres només és un residu del que era. Igual que passava amb els pares. Saps perfectament com era la mare, i saps perfectament com era el pare. No es suportaven perquè no tenien res en comú, apart de nosaltres. Les persones creixen diferent. Les diferències afloren poc a poc. Que us agradéssiu fa anys ja no hi fa res. Qui tens davant és un home gran. Tens davant un home apagat que cada cop guarda menys interès pel món. Però tu no hi pots fer res. Ara, la solitud i resistència de mare et pertanyen. La teva única medecina és reduir-te, recloure’t en el que no has sigut.

Estem malalts si pensem que només per ser de diferent sexe ens hem d’estimar per sempre. Podries compartir cada dia de la teva vida amb la mateixa persona? M'encadenaria a aquella persona que fos capaç de captar el meu interès dia rere dia. Però les persones som com som i res més. Per què limitar-te quan cada etapa de la teva vida es pot omplir d’un color diferent? Perquè és el menys arriscat. Els fills et podran retornar part de la teva vida, però només de la part en que vas viure.

Pot una persona immolar-se i gaudir-ne?

És clar que tot això t’ho diu un amargat solter. No he follat des de fa temps. Part de culpa ho té precisament no ser com tu, jo no puc sacrificar-me tant. Tampoc crec que m’hagi quedat solter per valentia.