Vocació

Era un d'aquells dimecres en què el millor que pots fer és no llevar-te en tot el dia. Caminava envoltat de gent pel passadís que connecta les línies ú i tres del metro, a la plaça d'Espanya, ensumant l'olor delicada de les aixelles dels meus companys d'excursió que de ben segur només veien l'aigua quan la gota freda embussava clavegueres i deixava la ciutat com una Venècia enfangada i marronosa. Anava tard i ja veia la botiga amb la porta avall i havent fet el viatge en va.
Atrapat a les escales mecàniques, atapeïes, entre aquella dona palplantada al mig, que amb el seu posat de matrona llardosa no deixava passar ningú -- quina temptació fotre-la escales avall -- i l'alè d'algú que m'empudegava el clatell i fregava el seu cos infecte amb els meus "Armani" nous de trinca. La gent se m'apilonava al darrere en el lent descens a l'infern de l'andana. A baix, me'n vaig poder desempallegar i córrer per agafar el metro en el moment just que es tancaven les portes.
A dins el vagó, vaig intuir que alguna cosa no rutllava. Em vaig posar la mà a la butxaca del darrere dels pantalons. La mare que el va parir! El desgraciat de les fregadisses m'havia fotut la cartera!
No tenia gaire temps. La botiga estava a punt de tancar, no duia un duro al damunt i una denúncia no sol·lucionaria res. Havia de pensar-ne alguna i de pressa.
Al meu costat, un parell de dones xerraven sense parar de les excel·lències dels fills, completament desconnectades del seu entorn i oferint-me una bossa oberta d'on sortia un rutilant moneder de xarol negre. Em va passar pel cap agafar-lo, però la consciència em retenia. No ho facis, em deia, tu que sempre has estat un pou de virtut no et pots deixar anar pel costat salvatge de la vida. Després d'uns instants de dubte la decisió va ser contundent. D'una revolada vaig assassinar la consciència per deixar el seu cadàver en el lloc més recòndit de la ment i, sense ni un petit tremolor, agafar el moneder i posar-me´l a la butxaca.
En baixar, a l'estació de Paral·lel, la dona cridava que li havien pres els diners i un parell d'espavilats increpaven un jove marroquí. Jo, amb el meu aspecte de ciutadà respectable, era del tot transparent. Durant el trajecte pels passadissos vaig comprovar que era un artista en fer canviar de propietari un parell de carteres més.
Pels pèls que no em tanquen la botiga. Vaig pagar amb un bitllet de cent de la primera que havia arreplegat i em vaig asseure en una taula discreta del London. Fet el recompte, els meus guanys eren de trescents euros i diverses targetes de crèdit, una amb el número secret apuntat en el racó del moneder. Vaig deixar un euro de propina i vaig anar al caixer automàtic de la cantonada. En vaig siscents i vaig llençar tot el que no podia aprofitar dins un contenidor de paper per a reciclar. Una parella de "polis" escorcollaven quatre senegalesos d'un color fosc molt sospitós.
Per celebrar-ho, vaig anar a sopar. Em van cobrar una picossada que vaig pagar amb una "Visa" de no sé qui mentre assaboria un conyac per arrodonir la nit. Quan el cambrer em va tornar la targeta, li vaig llençar a l'altra banda de la taula un bitllet de deu. Em vaig aixecar, vaig sortir al carrer i vaig agafar un taxi per tornar a casa.
Tant em feia aleshores que la cartera m'esperés damunt la taula del menjador. Havia descobert la meva autèntica vocació. L'endemà plegaria de l'oficina i em dedicaria, en cos i ànima, a la feina que m'havia d'enlairar al cim del món.