Viure i deixar viure

e la miro. L'observo amb interès a distància. El seu rostre és potser massa angulós; denota intel·ligència en la mirada. Porta el grup per la ruta segons el seu pla i anem xerrant entre tots nosaltres. En un moment em fixo que dubta: és normal, però sota la meva òptica això sol ja la fa humana, accessible. Gairebé no parlem tots dos sols. En algun moment del recorregut reconec que m’he fet veure. (he de polir aquest defecte en la propera reencarnació) Asseguts, després, en el bar que freqüenta i al qual jo també, casualment, hi vaig en horari i dia diferent, me n’adono que és sensible a les emocions; mentre és al mig de la colla tot parlant, el seu rostre ha canviat d'expressió. S’ha com endolcit. A poc a poc, aquest posat un pèl dur, ha deixat pas a un de més atractiu. Ara recordo que quan ens hem saludat li he dit que ja ens havíem trobat unes setmanes enrere. Ha semblat com si no ho recordés. Que imprudent vaig ser aleshores. Ella no és de parlar massa, ja es veu. De lluny observo la seva figura que és molt esvelta i com s’ajusta la roba interior en un gest automàtic. Sens dubte m’agradaria oferir-li la mà per si l’agafa i fregar aleshores suaument la seva esquena que deu ser meravellosa. Només llavors en la intimitat guanyada obrir-se sense pressa. Però (sempre hi ha un però!) que n’és de difícil ser honest un cop ja ets gran i comprens la dificultat d’entendre’s i no ferir o decebre ensems. Descobrir que te n’agrada més (o momentàniament més) una altra. I també és dur guardar-te aquest sentiment secret que es pot fer agre.

Ens acomiadem educadament