vida

El torment més afilat
L'angoixa més malaltissa
La turtura més cruel
És haver d'encarar la vida
Amb l'estúpida disfressa d'un somriure.
No, no t'estranyis!
Observa't al mirall,
Dibuixa l'odiós gest i mira't.
Que no ho veus?
És ridícul!
Només si s'hi afegeix un matís cínic
Pot arribar a prendre sentit.
La vida em fa fàstic,
La gent em fa fàstic!
Tot, tot, tot... tot em fa fàstic!
Però, de vegades, de tant queixar-me,
De tant plorar, penso que el motiu
Es fa massa petit.
I m'invento un xiscle d'histerisme;
M'invento que la felicitat existeix,
Que la gent m'omple i, fins i tot,
Creo una plataforma pro-vitalitat.
I crido, mig encegada i mig embogida,
A favor de la nit, de la disversió,
De l'esverament massiu...
Fins que, tot d'una, les meves neures
Em tornen a reclamar.
I des de la muntanya que acabo d'escalar
Miro daltabaix, miro la vall dels màrtirs,
Dels condemnats que tenen set de muntanya.
Però no!
A mi la muntanya no m'assedega.
Només m'obsessionen el precipicis que neixen
Encara més enllà del les valls.
Desplego els braços
I em preparo per assaborir la davallada,
La dolça davallada
Cap al líric malestar,
Cap a les llàgrimes, cap al torment,
Cap a la vida.