Viatges interiors (II) - Fent camí

Quinze minuts més tard érem dins del restaurant. Havíem canviat de local, estàvem just darrere de l'estació dels catalans de la Rambla. En el local del Passeig, i amb tantes referències al meu lloc de treball, res feia preveure tenir un bon dinar. Malgrat aquest viatge és en part un encàrrec de la feina, procuro mantenir-me'n allunyat, i encara més quan, en un dia com el d'avui, estic gaudint d'allò més, el que la vida m'ofereix. No és que no m'agradi el que faig a la feina, potser al principi no hi vaig saber trobar el punt, però amb els resultats socials que en treia, -i en trec,- i el diner que ha anat engreixant el meu compte bancari, em varen acabar per convèncer que la tria, al cap i a la fi, havia estat la bona. Sí, m'havia apartat d'aquells ulls tant magnífics, que ara mateix m'estaven mirant amb una complicitat que ja havia oblidat. Havíem estat amants? O tant sols ho havia estat dins d'un somni d'aquelles càlides nits romanes? En aquells dies rondava la trentena i ella els vint-i-pocs. Recordo que havia vingut per estudiar, amb l'excusa que jo hi vivia, i certament que va fer-ho. Els seus pares no ho varen acceptar mai, però. I tant insistents varen ser els seus retrets, que aquell final de curs ens va separar, fins avui. Una llarga revàlida. Li havia demanat que es quedés a viure amb mi, volia amanyagar-la i mantenir-la, un pensament masclista, que en aquell moment no vaig saber copsar en tota la seva magnitud. Retinc a la memòria, com si fora ahir, aquells mesos, no van arribar a un any, que ella va restar estudiant a la capital del món, -ciutat eterna,- compartint l'apartament a tocar de la plaça de la República, en aquells dies, el centre de la vida social i juvenil de Roma. "Ara, malgrat el seu encant, és una trista ombra del passat, amb el seu restaurant fast-food de rigor com a bandera. Sort que les Nàiades de la font central encara ens refresquen la vista i el cor." Aleshores em creia l'home més complert de l'univers, amb ella al meu costat, el món se'ns feia petit, a tots dos. Durant alguns mesos, després de la separació, no creia que haguera estat real el final amarg i farcit de buidor que ens va dur a oblidar tantes nits d'amor, tanta confidència viscuda els anys que havien precedit a Roma. Vaig trigar en digerir l'adéu, ja que havia desitjat que ella seguís vivint i estudiant al meu costat. La meva feina començava a fer-me el pes, i a permetre'm un estil de vida superior. Poc abans del comiat, havia canviat l'apartament de República per un àtic a la Via del Corso, el centre del rovell romà, a un centenar escàs de metres de la famosa Fontana di Trevi, símbol de la ciutat, i un mite per a mi. Va ser aleshores, just pocs dies després del trasllat, ella va donar per acabats els estudis a Itàlia.
-Encara tens l'àtic del Corso? -Em va treure dels meus pensaments, just a la línia que estava seguint, com si ella els podria haver llegit.
-Ara l'estava rememorant... és curiós -la vaig mirar al cor dels seus ulls, i ella em va aguantar la mirada, desafiant. - Allí va ser l'últim cop que...
-Vàrem fer l'amor... sí, ho recordo perfectament, -havia endolcit la veu cap el final de la frase, -erets molt amable amb mi, -la mirada era dolça i còmplice, clavada en els meus ulls,- sempre volies que jo hi arribes primer, a l'orgasme, i després...
Va venir el cambrer.
-Ja han triat?
-Sí -va avançar-se ella, -posi'm l'amanida de gambes de ca l'àvia, i l'emperador marinat...
-Bona tria senyoreta... i el senyor?
-Seré casolà també, l'esqueixada fresca a la tòfona, i aquest filet de salmó, també marinat, com la senyoreta.
-Perfecte... si em permeten una orientació, tinc un vi blanc, malvasia sec, de l'illa de Lanzarote, que lligarà mol i mol amb això que han demanat.
-Porti'l -va autoritzar ella, seriosa i convençuda.
Quan aquest marxava amb la comanda, una noia vestida com l'altre cambrer ens portava uns aperitius freds i un parell de copes de cava, fresc al punt.
-El cuiner els ha convidat, -va deixar la noia amb un somriure encantador.
-Dinarem tranquils -vaig comentar.
-Tenim alguna presa?
-Mentre siguis amb mi, el temps no compte.
De fet sí, que comptava. Cap a les sis, la Koika havia d'anar a buscar al seu fill Gerard a l'Estadi Olímpic. N'havia rebut una telefonada demanant-li ajut, no podia demanar-li-ho al seu pare, ja que estava de viatge per Amèrica del Sud, amb la seva "novieta" Argentina.
-Què fa el pare del Gerard...?
No tenia molta curiositat per aquella història, però havíem canviat de tema, potser era el millor, la barreja de menjar i erotisme no ha fet mai mal paper, però tampoc volia confondre els termes. El local donava més per a una conversa d'aquell estil, familiar. I ara, n'estava segur, ella pensava el mateix. Gaudíem d'una altra manera els nostres instints, i un somriure còmplice, just a l'engegar la nova conversa, em va convèncer que aquell canvi no era tan mala idea.

Contràriament a allò pensat, abans de les dues ja érem al carrer. La temperatura, força agradable, devia superar els vint graus a l'ombra, i al sol, amb la roba encara no d'estiu, era una temperatura alta. Venia de gust prendre alguna cosa fresca.
-Et sembla bé que ens aturem a fer un gelat? -Vaig proposar-li.
Era una proposta innocent, per part meva. Em delia per tastar la seva pell, per recuperar aquella sensació llépola que encara vivia en els meus records. El tacte dels meus dits volien recuperar la seva realitat, la meva percepció sensorial adulta. Havia agafat la seva mà, i ella no l'havia rebutjada. Caminàvem molt junts, vaig acabar per passar-li el braç per les espatlles, i ella per la meva cintura, reposant el seu cap a prop del meu pit.
Ens calia una aturada curta per repensar-nos, ens calia triar el lloc on passaríem les properes dues hores, en una comunió més privada, menys pública. No és que ens calgués amagar-nos de res, però hi ha coses que és millor fer-les en privat, i de mutu acord. Ja no tenim edat per fer coses d'amagat en qualsevol indret fosc, exposats a ser descoberts per ulls aliens... però qui sap, potser encara ens motivaria fer alguna cosa similar, juguesques que potser ja havíem tastat en altres dies. Records d'una certesa inexacta, jocs de la memòria, que solen ser imatges d'un passat ideal, no real
-Encara conserves el dúplex dels teus pares, a tocar de la plaça nova? -La Koika va trencar el fil que duia dels pensaments. -Perdona... però anàvem tan callats...! -Aquella veu era la mateixa que recordava just abans de fer l'amor, en altres dies més agosarats, potser encara em seguia la línia dels pensaments?
-Sí, però per qüestions logístiques, m'he hostatjat a l'hotel nou que hi ha a tocar, de fet, veig el meu terrat des de la cambra on m'estic, el puc vigilar.
-No m'agraden els llocs freds i impersonals -va dir ella, tot pujant pel Carrer Major, i just posant-se aquelles eternes ulleres negres que li amagaven els ulls. Però tampoc els podia veure ara, tal com anàvem agafats.
No havíem parlat més fins arribar a la Plaça vella, la tria de terrassetes per seure era amplia, ara la nostra única angunia era quina ens anava millor.
No feia tres hores que ens havíem retrobat, i era el tercer cop que ens asseiem en un local, cada cop diferent.
Allò em desfermava un instint ferotge, ardent. Encenent una flama que creia incapaç de recuperar. Assolir recobrar l'atenció de la seva mirada era el repte. Asseguts en aquelles cadires metàl·liques podria mirar-li als ulls, un cop més, i capbussar-me en la seva aigua inacabable, l'etern líquid d'un amor retrobat i que delia per beure-me'l, un cop més. I oblidar tant de temps erràtic i estèril en el fons, com si en aquell àtic Romà hi hauríem estat ahir a la nit.