Una visita miraculosa

Hi havia un regne llunyà que estava governat per les emocions de la por, l’enuig i la tristesa. La por creava angoixa i preocupació desmesurada als seus habitants, feia tornar tan hostils, que s’enfadaven, insultaven els altres i es barallava per qualsevol cosa. Tots aquests sentiments robaven l’energia vital, i la gent acabava profundament trista, frustrada i deprimida. I si la gent, governada pels focs de la incomprensió, l’obediència cega o l’odi inflat, no moria en les guerres, acabava els seus dies amagada en torres de soledat.

Aquest regne era negre i fosc, nodrit per les emanacions negatives dels seus habitants, que havien perdut totes les il•lusions. O potser mai havien pensat que les coses poguessin ser diferents, ja que havien nascut i havien viscut sempre en el mateix regne, i per a ells era normal. No tenien amics verdaders, ni se sabien estimar profundament els uns als altres, i eren infeliços.

Un dia, de cop i volta, va aparèixer una llumeta al cel que s’anava apropant cap a ells. Al veure-la, es van quedar tots paralitzats de la sorpresa, ja que era una cosa molt rara. Tenien les mirades fixades fins que va aparèixer un globus d’aire... A l’arribar al terra, en va sortir una criatura petita, una nena amb els cabells daurats i els ulls blaus, i no tenia por!

La gent la mirava i no entenia què és el que tenia de diferent. S’assemblava a tots els nens i nenes, però ella no plorava, no amenaçava amb xantatges egoistes i capritxos, no estava enfadada o trista... Sí, això! No estava trista! Al contrari! Ella estava il•luminada per un somriure radiant, que enviava milers i milers de rajos al seu voltant, i el regne es pintava dels colors de l’arc de Sant Martí.

Semblant a les miríades d’estrelles que s’encenen al cel el somriure s’encomanava i es va escampar com si fos una espurna miraculosa, il•luminant les cares de tothom.
- D’on véns, maca?
- Del regne de l’Alegria – va respondre la nena amb un somriure ple de felicitat i harmonia.