Una Rosa arriba a la ciutat (Quaderns d'en Tim i la Rosa II)

La gran ciutat havia donat la benvinguda a la Rosalia. Calia buscar-se pis i sobretot, el més important, feina. Per anar tirant, va decidir allotjar-se en una pensió dels barris baixos de la ciutat. Era l'únic que havia trobat per sortir del pas. Gairebé no coneixia ningú i la poca família que li quedava vivia relativamen lluny.
Coneixia la ciutat superficialment, i mai, havia hagut de dominar-la tant sobre el terreny per poder sobreviure. Caminava amb por. Amb la por de ser assetjada per un desconegut. La soletat sempre havia format part de la seva vida. Però aquest cop, la sentia més. S'havia manifestat encara més. Intentava passar pels carrers principals i no pels carrerons petits. De sobte, va veure com uns marrecs magribins assetjaven a un turista despistat. S'espantà. Va córrer cap una altre direcció i el seu cap s'omplí d'aquestes paraules, d'aquestes paraules sobre aquells que ella considerava uns delinqüents: "sou paparres malaltisses que viviu de la gent, que xucleu la gent. No teniu feina fixa ni un horari establert, només la mirada fixada en una víctima que us donarà diners."
A la pensió tot eren cares desconegudes. Després d'estar-s'hi una setmana va conèixer una noia de posat desconfiat i rebel, però el mateix temps dèbil i compassiu. Aquell posat de desconfiat és el que havia observat en moltes persones i vianants. Ja li havien dit ja, que a la ciutat cal ser prudent. Era la màxima aquella que els grans deien als nens petits: "no parlis amb desconeguts!" Per ella, la ciutat era una gran desconeguda, ella era una desconeguda, volia parlar amb desconeguts…Recordava allò que li havien explicat d'un home, el prudent, li deien: "la vida l'ha maltractat i li ha ensenyat que cal ser prudent i malfiat. Camina pel carrer amb rapidesa i intenta aconsellar els seus amics i parents i els hi diu…compte! Aneu en compte! I no parleu amb estranys."
La primera persona estranya amb la qual va parlar fou la noia del posat desconfiat i rebel. La recordaria com la noia de l'emancipació. Perquè la seva era la història d'una noia que havia lluitat tota la seva vida per alliberar-se del seu passat. Com ella. Per això, sempre que escrivia la paraula Emancipació ho feia en negreta. Havia pres quatre notes de la història d'aquella noia. No sabia per què ho feia. Potser necessitava escopir allò que li havia explicat: "Emancipació. Tortura i horror. Dies foscos que passen a la teva habitació. Emancipació. Un passat escabrós. Els dies foscos passaven a la teva habitació. I ara penses que, potser, ha arribat l'hora de marxar. Ha arribat l'hora de l'alliberació."
"Emancipació! Un passat penós. Una mare prostituta. Un pare violador. Un oncle dèspota que et sotmetia en un bar tenebrós. Emancipació. T'alliberaren del teu passat fosc. Fores duta a protecció de menors. Vares créixer sense l'amor acollidor. Aquestes idees et turmenten i et deixen feta pols. Vols fugir d'aquesta vida que et vés pogut tractar millor. Vols refer la teva vida. Vols buscar l'emancipació. Vols refer la teva vida i començar de nou."
Seguien apareixent notícies de dos o tres turistes morts. Alguna cosa començava a trencar-se dins la ment de la Rosalia. Aquella ciutat de les oportunitats on ella havia anat a parar no era tant magnífica com creia. La Rosalia començava a quedar-se sense diners i sense diners no sabria on anar. El pis del poble encara no l'havia pogut vendre i necessitava solucions.
La noia l'acompanyà fins uns carrers tèrbols. "Un prostíbul?" , es preguntà. Sí, un prostíbul. Llavors va adonar-se de l'altre cara de la moneda que tenia el sexe. El sexe que ella, per desgràcia, no havia conegut. El sexe sempre havia tingut dues cares de la moneda: la cara divertida i apassionada, l'encant, el tabú…i la cara pobre, patètica, obsessiva, amarga. La cara de les antigues Rambles i les meuques de sempre, dels carrers baixos suburbials; on hi ha gent que utilitza el sexe com la seva professió i com un reclam, disfressat de seducció, gent manipulada, dominada per la misèria.
"Vols entrar?", li preguntà la noia. Aleshores observà el rètol lluminós del local i la seva cara es transformà en una cara d'espant. "Fuig!", va pensar. I va marxar correns d'aquell barri i d'aquella gent i mentre marxava un himne apareixia a la seva ment de poetessa frustrada. S'imaginava les noies d'aquell local ballant, les anques d'aquelles noies ballant, mostrant els seus pits i els seus pubis. Li venia el cap un himne sexual, un himne púbic. I s'imaginava les figures d'aquells Déus antics -que havia vist en la portada d'un catàleg d'una agència de viatges oferint rutes per Roma i Grècia-, ballant al ritme d'una música sensual i eròtica: "Bacus t'hipnotitza. Dionís t'anima. Venus et destrueix. Eros t'esclavitza. Hi ha voyeurs que miren. Hi ha amants que s'exciten. Hi ha ments calentes i maquiavèl·liques. Es troben al teu costat. Hi ha nimfòmanes reprimides i ningú ho sap. Hi ha himnes sexuals que conviden a la festa. Hi ha himnes solemnes i alegres que conviden a la gresca. Hi ha la cara divertida, el pubis de les teves amigues, hi ha les meuques de les Rambles i del Camp Nou que es guanyen la vida. Són les cares d'una mateixa moneda que conviuen."


I la Rosalia finalment va arribar al Port Vell. I va asseure's sense saber que fer ni on anar. Va observar els milers de turistes que pujaven als vaixells de la Trasmediterrànea i viatjarien fins a Palma, Eïvissa i vés a saber on…Ella volia marxar lluny. Lluny de tot el que havia conegut. Però no podia.
Llavors una home gran va asseure's al seu costat:
- Jo vinc cada tarda a mirar els vaixells. I vostè?
L'home gran acariciava el seu gos. La Rosalia li va explicar sinteticament la seva patètica vida, i la seva arribada a Barcelona i el fet que ara no tingués ni un duro i l'home la va consolar i la va acompanyar fins el seu barri, el barri dela Sagrada Família.
Allí, la Rosalia va viure uns dies en una casa d'acollida d'uns assistents socials i va recuperar la maleta de la pensió. I cada dia observava al parc on hi havia aquell home que l'havia salvat. Eren l'home i el gos: "Ancià, vell i cansat s'asseu cada matí a aquell banc del parc. Acompanyat d'un gos blanc; els nens petits se'l miren amb curiositat.
La gent no sap com es diu però es part del paisatge silenciós del parc i la ciutat.
Treu les escombraries del rebost i a la tarda quan es fa fosc es passeja amb el seu únic amic: el gos. Ningú sap qui són. Simplement són: l'home i el gos."
S'havia adonat que la ciutat estava plena de gent com ella que buscava una segona oportunitat, com aquell rodamón que observava cada dia quan anava a donar un volt pel port: "oh, rodamón! Què n'has vist de persones brutes, netes i bufones! Què n'has vist de paratges: urbans, rurals i salvatges! Tu que mai has tingut casa, que dorms a les places o sota els pons o aprop de les rieres amb fred, neu i ventolera; amb calor, sol i sequera; jo et pregunto que he conegut poc món: on reposaran les teves cendres quan per fi deixis aquest món?"
Calor, feia calor. L'estiu oferia la seva millor cara. La Rosalia patia perquè per les dates en les quals estava li seria difícil trobar feina. Volia marxar de la casa on estava acollida. Necessitava una feina i una llar. No volia sentir-se com aquell gos que cada dia observava al parc. Un gos sense nom, abandonat. On tenien els escrúpols la gent?, es preguntava. I aquell gos li inspirà aquestes paraules sense nom:" es passeja pels carrers.
Ningú sap qui és ni d'on prové. Abandonat. Maltractat. Sense amor ni caritat. És un fantasma més de l'entorn quotidià."
Amb pocs dies havien passat moltes coses. No era la mateixa Rosalia que va marxar del poble. Ja no s'escandalitzava per les notícies ni pels quatre o cinc cadàvers de turistes que havien aparegut morts en diferents llocs de la costa catalana.
Cadàvers que havien embrutat la campanya turística de l'estiu. Algún agosarat va afirmar que potser tot era premeditat: qui volia mal al turisme? Es començava a parlar de turisme criminal: turisme de baixa qualitat que provocava aldarulls als llocs turístics, ferits d'arma blanca i l'alarma dels veïns d'aquestes poblacions.
La Rosalia ja no es creia res. Ja no confiava en els mitjans de comunicació. Les paraules mitjans de comunicació li recordaven unes frases que havia llegit d'una columna d'opinió: "la tecnologia ens envaeix. L'home no pot viure aïllat. Muntanyes d'informació torturen els nostres caps. Volem saber si el sol llueix, si ha augmentat el nombre d'aturats, quina decisió política s'ha pres…Informació manipulada? Informació maltractada? Simplement informació que ja tenim emmagatzemada."
La ciutat que havia conegut no era la ciutat de fa uns anys. No era la ciutat que havia vist tan bé per la televisió, la ciutat olímpica, la ciutat de la flama i l'esperit olímpic.
Ella li va dedicar, en els seu dia, aquests versos sota el nom de Flama: "flama ardent, com la gent que defensa les idees de pau, igualtat i solidaritat. Flama de foc, flama de l'esport, flama de la pau i la solidaritat. Flama que porten dins els que lluiten amb tot el seu esperit per aconseguir fites de pau, igualtat arreu dels països de la humanitat."
Què se n'havia fet d'aquell esperit olímpic? La ciutat havia guanyat en moltes coses però també havia perdut en d'altres.
Va aconseguir vendre's el pis del poble. Va llogar-se un pis aprop de la Sagrada Família.
Li varen oferir feina al centre d'acollida i va trobar una altre feina quan va veure l'anunci del senyor Garcia.
Li agradava treballar al centre d'acollida. Havia conegut dones amb vides desgraciades.
Vides que serien l'argument perfecte per una novel·la feminista, per una novel·la de la Clara- Simó o de la Maria de la Pau Janer. Dones que vivien a la defensiva i que li varen inspirar les següents paraules: "tens les pupil·les dilatades. Recordes insults que t'han dit, paraules que t'ofenen i no et deixen dormir. Vols aturar aquella veu que et truca a la matinada; vols aturar la gent que et tr
acta com una desgraciada. Vols pensar una alternativa. Vols posar-te en acció. Vols defensar els teus drets. Vols denunciar a tots els pocasoltes. Vols unir a totes les dones que són fortes."
Hi havia una dona que li deien la dona dels ulls espantats. Ella la va descriure així:
"Apartada en una vorera, plores pel que t'han fet; i cada nit camines per la drecera, esperant arribar a casa en un moment. El teu rostre ja no és el que era i el teu caminar espantadís i lleuger, amaga traumes i la mala manera com algún monstre et va tractar en algún moment.
Ulls espantats amaguen històries de moltes que han patit com tu. Has de ser forta i pensar en un nou futur."
Fins i tot hi havia una noia que li deien la inadaptada. Una de les assistentes socials del centre d'acollida l'anomenava Adriana. Segons ella, per la seva actitud, li recordava al personatge d'una novel·la que havia llegit de molt jove titulada "I un dia serà demà d'Anna Vilar". En aquest cas, li inspirà aquestes paraules: " i un dia serà demà, Adriana! I hauràs de lluitar per adaptar-te al món. Noia inconformista, rebel; noia que no s'acostuma a una societat feta per un món massa modern. Noia melangiosa. Noia amb utopies, noia que no s'acostuma a un món tecnificat i massa modern. I un dia serà demà, Adriana. I hauràs de lluitar per adaptar-te al món."
La Rosalia ja no era la mateixa des que va sortir del poble. S'havien trencat molts esquemes en la seva ment. Ja no era la mateixa d'abans. No podia ser la mateixa.
Al centre d'acollida havia conegut tot tipus de casos. Fins i tot, alguns casos, que fins fa quatre dies, ella anomenava els fills de l'escòria, fills de delinqüents. Ella pensava: "No teniu cap culpa del vostre origen. Sou víctimes de la degradació. No teniu por ni vertigen de caure en un pou encara més fons. Atraqueu persones innocents, bancs i vells amb punyals indecents. No teniu altre camí. Ningú comprèn els vostres crims.
Ningú es compadeix dels vostres fills, dels fills de l'escòria."
A dins al seu cap hi havia entrat una altre paraula, Integració: "capficats en la forma. Capficats en el color. Hi ha gent que crea ficcions que no duen enlloc. Hi ha gent que crea ficcions que s'arrosseguen de fa temps; i es que som diferents però també som iguals perquè som, vulguem o no, humans."
Aquell barri al costat de la Sagrada Família era el seu nou món. I precisament a la Sagrada Família li va dedicar unes paraules. Un edifici que contemplava cada dia.
I cada dia es mesclava entremig dels turistes que passejaven davant de la plaça de la gran catedral modernista. Li va dedicar aquestes paraules:
"En el cor de Barcelona s'alcen quatre torres triomfants com si fossin les quatre barres a molts deixa bocabadat. El seu univers de fantasia i il·lusió, amb un rerafons religiós, sempre evocant la naturalesa, ens deixa la boca oberta. Molts pensen que mai s'acabarà aquesta obra mestra; però jo mai em cansaré d'admirar la Sagrada Família.
En el cor de Barcelona, s'alcen quatre torres gegants, les seves formes arrodonides, les seves formes esfèriques, ens deixen la boca oberta. I mai em cansaré d'observar aquesta obra mestra. I mai em cansaré d'admirar la Sagrada Família."
La Rosalia estava il·lusionada amb la feina de l'anunci del diari. Ella en el fons era una mica il·lusa. Un cop va llegir aquestes paraules sobre la figura de l'il·lús: "l'il·lús per poder viure necessita satisfer aquelles il·lusions que l'ajuden a ser, un pèl més optimista, un pèl més ambiciós. L'il·lús per poder avançar, necessita pensar en aquelles il·lusions que l'ajuden a somiar."
La feina que oferia el senyor Garcia no era una gran feina, però, per començar podia estar bé. Així, deixaria la feina del centre d'acollida i canviaria d'aires.