La salut

-Sr. doctor, ha d'ajudar-me, ha d'ajudar-me, per favor. Això que em passa no és normal. Estic desesperat.
-Calme's, tranquil·litze's. Gite's al sofà i conte-m'ho. Ja veurà com tot té solució.
-Sí, sí. Confie en vosté.
-Quan va ser la primera vegada que va notar els símptomes?
-Farà cosa de tres setmanes.
-Diga, diga...
-Ho recorde molt bé. Vaig arribar a casa després d'una dura jornada laboral, vaig seure al sofà de la saleta cara la tele i vaig començar a veure-la.
-Recorda què hi feien?
-Sí, era un d'eixos programes d'entrevistes on la gent sol contar, sense cap mena de pudor ni res, totes les seues desgràcies, totes les seues frustracions, tots els seus fracassos amorosos...
-Ja, continue.
-Bo, doncs faria uns quinze minuts que mirava aquell programa, on una dona relatava, amb tota classe de detalls, com ella va decidir gitar-se amb tots els veïns de l'escala on vivia per a venjar-se del seu marit que tenia una relació sentimental amb la seua germana -la germana d'ella, vull dir-, quan de colp i volta vaig començar a sentir-me malament i a suar sense parar.
-I què va fer?
-Vaig apagar la tele i me'n vaig anar a l'habitació de bany, on em vaig dutxar.
-Ben fet.
-Al cap d'una estona, la meua dona em va cridar per a sopar i...
-I tenia la tele engegada?
-Sí, clar. Com anàvem a sopar sense tele? Bo, jo ja em sentia millor i vaig començar a sopar amb molta gana. Feien un programa d'eixos on un xicon i una xicona no paren de cridar que la vida és alegria i felicitat, i on, de tant en tant, t'ix algú cantant cançonetes de moda. Tot molt agradable. Després d'un feixuc dia de treball no pots posar-te a veure programes que et facen pensar, no?
-És clar.
-Doncs, just en el moment en què no sé quin cantant de moda cantava "Yo te quiero muchio, yo te quiero demassiado, cariñio", vaig començar a notar uns terribles calfreds i unes imperioses ganes de fer de ventre. Què li pareix, doctor?
-Terrible.
-Vaig haver de gitar-me sense sopar. El pitjor, però, fou l'endemà, que em va succeir, pam dalt pam baix, el mateix, i a l'altre, i a l'altre... Terrorífic, Sr. doctor, intentava veure una pel·liculeta dels anys 60 o 70 de l'Alfredo Landa o la Lina Morgan -amb tant com sempre m'han agradat!- i me n'havia d'anar corrent al wàter amb diarrees i vòmits; volia veure un interessant debat, on famosets i famosetes s'acaçaven a galtades i insults, i m'eixien faves i rojures per tot el cos i un mareig digne de la més esfereïdora borratxera. I encara no li he dit el més greu; ahir vaig intentar veure "El Gran Hermano" -jo que sempre havia estat un fidel seguidor- i vaig haver d'ingressar a urgències amb 40 de febre i continus calfreds i vòmits. És horrible, estic desesperat. No puc veure la tele com les persones normals. Mire, mire, ja no em queden ungles. Faça alguna cosa, doctor. Ajude'm.
-Tranquil. És una malaltia relativament nova, però ben coneguda, i gràcies als constants progressos de la medicina moderna, amb cura. Ara li faré la recepta...
Prenga. Ha de ser fort i seguir al peu de la lletra les instruccions.
-A veure, deixe'm llegir-ho... "Diagnòstic: Intoxicació per excés de teleporqueria. Tractament: Molts documentals de la 2, cicles de la filmografia completa de cineastes com Ingmar Bergman, Billy Wilder, Federico Fellini o Eric Rohmmer -si és possible en sales de cinema-, informar-se de l'actualitat política (preferiblement premsa escrita. Prescindir de noticiaris descaradament progovernamentals), llegir literatura bona i acudir sovint a sales de Teatre i de concerts de música clàssica".
-Ha entés bé les instruccions?
-Sí, però és un tractament molt dur.
-És necessari.
-Siga franc amb mi, doctor. Em curaré? Podré tornar a veure Tómbola i Gran Hermano?
-No ho sé. De moment ha de prescindir per complet d'eixa classe de programes; i després, amb el temps, si es cuida, si no n'abusa, tal volta en podrà veure algun.
-I jo que volia veure, durant el temps que em dure la baixa laboral, la col·lecció completa del meu fill menut de vídeos de Walt Disney.
-NO! Oblide-se'n! Oblide-se'n! Ha de seguir rigorosament el tractament de xoc... Ah, i no engegue la ràdio, que ara cara l'estiu, es podria topar amb "lacanssion delverano" i, amb el seu estat actual de salut, li resultaria fatal. Entesos? Seria letal.
-Entesos, Sr. doctor.