La salut

Un relat de: sico fons

-Sr. doctor, ha d'ajudar-me, ha d'ajudar-me, per favor. Això que em passa no és normal. Estic desesperat.
-Calme's, tranquil·litze's. Gite's al sofà i conte-m'ho. Ja veurà com tot té solució.
-Sí, sí. Confie en vosté.
-Quan va ser la primera vegada que va notar els símptomes?
-Farà cosa de tres setmanes.
-Diga, diga...
-Ho recorde molt bé. Vaig arribar a casa després d'una dura jornada laboral, vaig seure al sofà de la saleta cara la tele i vaig començar a veure-la.
-Recorda què hi feien?
-Sí, era un d'eixos programes d'entrevistes on la gent sol contar, sense cap mena de pudor ni res, totes les seues desgràcies, totes les seues frustracions, tots els seus fracassos amorosos...
-Ja, continue.
-Bo, doncs faria uns quinze minuts que mirava aquell programa, on una dona relatava, amb tota classe de detalls, com ella va decidir gitar-se amb tots els veïns de l'escala on vivia per a venjar-se del seu marit que tenia una relació sentimental amb la seua germana -la germana d'ella, vull dir-, quan de colp i volta vaig començar a sentir-me malament i a suar sense parar.
-I què va fer?
-Vaig apagar la tele i me'n vaig anar a l'habitació de bany, on em vaig dutxar.
-Ben fet.
-Al cap d'una estona, la meua dona em va cridar per a sopar i...
-I tenia la tele engegada?
-Sí, clar. Com anàvem a sopar sense tele? Bo, jo ja em sentia millor i vaig començar a sopar amb molta gana. Feien un programa d'eixos on un xicon i una xicona no paren de cridar que la vida és alegria i felicitat, i on, de tant en tant, t'ix algú cantant cançonetes de moda. Tot molt agradable. Després d'un feixuc dia de treball no pots posar-te a veure programes que et facen pensar, no?
-És clar.
-Doncs, just en el moment en què no sé quin cantant de moda cantava "Yo te quiero muchio, yo te quiero demassiado, cariñio", vaig començar a notar uns terribles calfreds i unes imperioses ganes de fer de ventre. Què li pareix, doctor?
-Terrible.
-Vaig haver de gitar-me sense sopar. El pitjor, però, fou l'endemà, que em va succeir, pam dalt pam baix, el mateix, i a l'altre, i a l'altre... Terrorífic, Sr. doctor, intentava veure una pel·liculeta dels anys 60 o 70 de l'Alfredo Landa o la Lina Morgan -amb tant com sempre m'han agradat!- i me n'havia d'anar corrent al wàter amb diarrees i vòmits; volia veure un interessant debat, on famosets i famosetes s'acaçaven a galtades i insults, i m'eixien faves i rojures per tot el cos i un mareig digne de la més esfereïdora borratxera. I encara no li he dit el més greu; ahir vaig intentar veure "El Gran Hermano" -jo que sempre havia estat un fidel seguidor- i vaig haver d'ingressar a urgències amb 40 de febre i continus calfreds i vòmits. És horrible, estic desesperat. No puc veure la tele com les persones normals. Mire, mire, ja no em queden ungles. Faça alguna cosa, doctor. Ajude'm.
-Tranquil. És una malaltia relativament nova, però ben coneguda, i gràcies als constants progressos de la medicina moderna, amb cura. Ara li faré la recepta...
Prenga. Ha de ser fort i seguir al peu de la lletra les instruccions.
-A veure, deixe'm llegir-ho... "Diagnòstic: Intoxicació per excés de teleporqueria. Tractament: Molts documentals de la 2, cicles de la filmografia completa de cineastes com Ingmar Bergman, Billy Wilder, Federico Fellini o Eric Rohmmer -si és possible en sales de cinema-, informar-se de l'actualitat política (preferiblement premsa escrita. Prescindir de noticiaris descaradament progovernamentals), llegir literatura bona i acudir sovint a sales de Teatre i de concerts de música clàssica".
-Ha entés bé les instruccions?
-Sí, però és un tractament molt dur.
-És necessari.
-Siga franc amb mi, doctor. Em curaré? Podré tornar a veure Tómbola i Gran Hermano?
-No ho sé. De moment ha de prescindir per complet d'eixa classe de programes; i després, amb el temps, si es cuida, si no n'abusa, tal volta en podrà veure algun.
-I jo que volia veure, durant el temps que em dure la baixa laboral, la col·lecció completa del meu fill menut de vídeos de Walt Disney.
-NO! Oblide-se'n! Oblide-se'n! Ha de seguir rigorosament el tractament de xoc... Ah, i no engegue la ràdio, que ara cara l'estiu, es podria topar amb "lacanssion delverano" i, amb el seu estat actual de salut, li resultaria fatal. Entesos? Seria letal.
-Entesos, Sr. doctor.




Comentaris

  • Lleuger...,[Ofensiu]
    rnbonet | 01-04-2005 | Valoració: 10

    ...divertit i àgil!
    Endavant! Salut i rebolica, xicot!

  • L'epidemia del segle XXI[Ofensiu]

    Molt bona crítica... No és una malaltia és una epidemia!

  • molt agut ...[Ofensiu]
    ROSASP | 26-03-2005

    Ostres, menys mal que no agafaré aquesta malaltia nova, doncs no veig pràticament la tele i encara menys els programes basura.
    És un consol, perquè ja trinc prous dolències variades i repartides per tot el cos.
    M'has fet passar una bona estona, m'ha agradat la manera en que es desenvolupa el diàleg, natural i franca, com si es tractes d'una malaltia d'allò més comú.
    Una bona crítica de fons, sobre la telebasura, cada cop més abundant, que cada cop té més telespectadors. Sempre em pregunto és un reflexe de la societat o la gent prefereix no pensar ni mica ni gens durant un temps...

    Una abraçada i molta inspiració!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: