Cims tempestius

Des que el món és món els poetes han cantat les glòries i excel·lències de l'amor.
Des d'Horaci i Ovidi, passant per Petrarca i March, fins a Byron i Bécquer, tots han parlat de la joia i amargura a les que ens sotmet aqueix vell diable anomenat Cupido.
Així doncs, jo no tindré cap vergonya per parlar del meu gran Amor.
Sí, amics meus, estic enamorat; la vida per primera volta té sentit. Els ocells omplin el meu cor d'alegria quan fan piu-piu, i l'aire duu als meus narius, dolces i delitoses flaires que curullen de felicitat la meua ànima.
Si bé, tot s'ha de dir, confesse que l'objecte de la meua passió no és gaire convencional, és poc ortodox.
Ho diré d'una vegada, estic enamorat de la meua nevera.
Reconec que és una mica estrany estimar fins a tal punt un electrodomèstic, però savis i poetes ho han expressat milers de vegades millor que jo: Què importa el sexe si hi ha amor, o millor encara, quina importància té l'aparença externa de l'ésser estimat? El que realment importa és que l'amor que sents, siga pur i honest.
A més a més, si coneguéreu la meua nevera em comprendríeu millor.
Ella és blanca i pura com la neta neu dels alts cims; esvelta com una catedral gòtica; elevada d'esperit com el Sol i els estels que ens omplin de llum i calor; callada i silenciosa com l'ésser discret i savi que és.
I si tinguéreu accés al seu interior. Oh, Déus olímpics, quin goig, quin gaudi!
El seu interior amaga grans tresors capaços de saciar tots els sentits de l'ànima i del cos; indescriptibles riqueses que farien feliç el més inconformista dels homes.

De bon principi no hi vaig parar gaire atenció en ella; altres electrodomèstics, aparentment més atractius i desitjables, copsaven la meua insaciable set d'amor: l'altiva i inevitable televisió, sempre disposada per omplir el teu temps fins a l'últim segon; la coqueta i formosa cuina, de tan grats records ja llunyans per a mi; l'escalfador elèctric, de tan càlides i dolces maneres; la pulcra i alegre rentadora...
Però vet aquí, que vaig parar esment en la taciturna nevera i, a poc a poc, em vaig adonar que una ardorosa passió s'havia apoderat del meu cor.
Jo amava... i el que és més important, el meu amor era correspost.
Sí, amics meus, ella també m'estimava. Malgrat la seua natural discreció, ho vaig saber per la forma de mirar-me, per com reaccionava quan m'hi acostava, per com tremolava al contacte de la meua pell...
Junts vàrem ser gojosos i vam creure que la nostra joia seria eterna. Durant interminables nits vam gaudir de la mel i els plaers de l'amor. Vam desafiar -doncs jo era casat- les convencions socials i fins i tot biològiques. Vam exhaurir fins a l'últim segon el nostre moment d'immortalitat.
Però, ah cruel Zeus! Per què la felicitat humana ha de ser sempre tan efímera? Per què has permés, oh ingrat, que la més horrible de les infelicitats s'apoderés de la meua vida? Quin mal t'he fet jo, perquè m'hages privat de l'ésser estimat?
Sí, companys meus, jo, que abans havia estat el més feliç i afortunat dels homes, ara sóc el més dissortat i desgraciat dels éssers.
Jo, que abans vaig cantar la joia i la bellesa de la vida, ara em veig obligat a malviure en aquesta trista i mísera cel·la; i sols espere que la pietat dels Déus pose fi, aviat, a aquesta insuportable existència.
Com és possible que tan terrible malastrugança haja caigut a sobre nostre?
Sense la meua nevera, aquesta vida no té cap sentit. No vull viure pas!

No oblidaré mai aquell nefast dia. La meua dona, que no sospitava la meua infidelitat, em va comentar que havia notat uns sorolls estranys en la nevera; però jo, infeliç de mi, no vaig parar gaire atenció. Després d'una apassionada nit d'amor, les boires de Morfeu obnubilaven la meua ment.
A la vesprada, en acabar la dura jornada de treball, vaig tornar a casa disposat a assaborir novament els dolços fruits de l'amor, quan en entrar a la cuina vaig descobrir l'horror més inenarrable, la cosa més terrible que ment humana haja pogut imaginar mai.
Un home vestit amb una granota i armat amb un tornavís havia obert la meua nevera i furgava en el seu interior.
Allò era una violació!
La vida se'm va acabar en aquell moment, el cor se m'hi va aturar, la sang se'm va glaçar, la més fosca de les desesperacions va envair el meu cos.
No m'ho vaig pensar més, calia actuar; vaig agafar un ganivet d'un calaix i li'l vaig clavar en l'esquena d'aquell miserable, una i altra vegada... cinc... deu... fins a quinze vegades va penetrar l'arma justiciera en el cos d'aquell home, que ara jeia estés a terra sense moure's.
No recorde bé el que va succeir després, només sé que als primers crits del violador, van seguir els crits de la meua dona que havia acudit a la cuina tota atemorida.
Més avant seguí la detenció, l'empresonament, el judici i les meues súpliques al jutge per tal que, almenys, em deixara compartir la cel·la amb la meua estimada nevera.
Tot fou inútil, però. La crueltat de la justícia humana va fer presa en mi, i ara reste aquí per a sempre, en aquest immund lloc, jo, el més dissortat dels éssers, sol i sense el gran amor de la meua vida.