Deessa de la vida

La Magui per a mi representava les ganes de viure; més encara, ella era la mateixa vida. Tota la seua persona traspuava joia, alegria i vitalitat. Era difícil no enamorar-se d'ella. De fet, tothom l'estimava; homes, dones, xiquets, gossos, gats... tots es quedaven enlluernats per la seua encisadora personalitat.
La Magui solia dur els cabells erts com els d'un eriçó. Unes temporades de color blau, i altres de color verd, roig cridaner, violeta o de tots aquests colors alhora. Duia unes arracades que semblaven fetes expressament per evidenciar el seu caràcter especial i anòmal. A voltes portava penjada de l'orella una creu amb el Crist cap per avall, o una esvàstica nazi o la falç i el martell del comunisme o el símbol del Yin i el Yang.
Duia unes faldes curtíssimes que ens tallava l'alè a la majoria dels homes, o uns pantalons texans ajustadíssims que semblaven desafiar la resistència del seu aparentment fràgil cos.
Ningú no hauria gosat afirmar que era una dona increïblement bella; tanmateix però, quan et somreia -en puc donar fe- era la mateixa encarnació de la bellesa femenina. I aquells ulls immensos que t'esguardaven de fit i semblaven voler penetrar-te fins al moll de l'os. No eren els ulls d'una dona mortal, eren els ulls d'una deessa.
Era impossible no estimar la Magui. Recorde que quan jo entrava al pub que solíem freqüentar i em veia, llançava un alegre crit de femella salvatge i em besava la boca com si esperara insuflar-me una mica de la seua pròpia vitalitat.
I de fet, ho aconseguia, perquè la Magui era així: jove, radiant, xiroia i amant fins a la follia de la vida.
Després ens hi posàvem a ballar i perdíem el seny amb el boig moviment dels nostres cossos. Hi sonava Lenny Kravitz, Iggy Pop, REM, Van Morrison, Lou Reed, The Cure o The Smiths i nosaltres intentàvem dissoldre els nostres esperits amb el fum del cannabis, la suor del nostre desfici i l'alè humà. El ball és sexe, el ball és amor, el ball és odi, el ball és ràbia... Well, it's a marvelous night for a Moondance with the stars up above in your eyes...
Jo demanava dues ginebres amb cocacola i gel a l'amo del local que no parava de rascar-se amb neguit el nas, i li'n portava una a la Magui i ella, agraïda, m'abraçava i passejava la seua llengua pels meus llavis com per a amarar-los de la humitat necessària per a seguir frescos i vius.
Després en bevia un bon glop fins agafar amb les dents un glaçó, em mirava enjogassada, em passava suaument els braços pel coll i em besava fins aconseguir introduir el glaçó en la meua boca. Així hi romaníem durant una estona passant-nos el glaçó de boca a boca fins que la calor de les nostres ardents salives feia fondre's el gel.
Oh Magui, Magui, deessa meua!
A vegades agafava una pastilleta de color rosa o roig cridaner com els seus cabells i me la posava a la boca amb una infinita tendresa de mare amatent. Pren amor meu, em
deia alhora que introduïa els seus dits fins a la meua llengua, una pastilleta de la felicitat. Avui ja no podràs dormir, rei meu. Tampoc et caldrà.
Un parell de minuts, d'hores o de segles després anàvem al meu cotxe i decidíem convertir aquell vell Seat 127 de reduïdes dimensions en un grandiós paradís d'amor.
Ens despullàvem, ens besàvem amb urgència, ens cobríem de saliva, ens acariciàvem i palpàvem les nostres joves fesomies.
Ella m'acaronava el penis ert com si tingués vida pròpia, i el mirava, meravellada, com si fóra un animal amb poders màgics. Un animal salvatge, bell i brutal que necessitava de la seua vital boca, del seu càlid alè... Oh Magui... sexe, amor, odi, ràbia... vida...
i, finalment, hi fèiem l'amor.
Ella sempre damunt. Segons Magui, els homes érem uns rucs matussers i en aquestes coses era millor que elles hi prenguessen la iniciativa.
La Magui es col·locava a sobre meu, mentre m'acaronava el pit i m'oferia el seu sexe humit com la mar immensa. Oh Magui! Oh Magui! La meua deessa.
A voltes mirava la seua cara en ple èxtasi i hauria jurat que el que pretenia ella, no era assolir el màxim plaer possible, sinó devorar-me, destruir-me. Xuclar la meua sang per a impregnar la seua ànima famolenca de més vida, de més joia.
En acabar tota aquella boja batalla entre els nostres cossos, ens fumàvem exhausts un cigar d'haixix i mentre jo contemplava intrigat les inversemblants arrugues del sostre del meu cotxe, ella jugava amb els dits per damunt dels mugrons de les meues mamelles. I ara, la Magui, començava a parlar i a parlar com si, satisfeta, s'hagués tret un feixuc pes de damunt. Un dels seus temes predilectes de conversa era l'horòscop, les cartes astrals i la indefugible influència dels planetes sobre tots nosaltres. Jo fingia interés, perquè sabia que la meua indiferència hauria provocat la seua fúria. No suportava la incredulitat ni l'escepticisme. Aquell arcaic i màgic món del Zodíac donava un ordre i un sentit al seu univers.
En sortir del meu vehicle, sé que ningú no em creurà, però jure que he vist brillar els estels i la lluna sota una freda i obscura pluja hivernal. Sí, era l'univers màgic de la Magui.
Unes nits més tard me la tornava a trobar casualment en algun pub, i just en el moment d'acostar-m'hi per saludar-la, ella s'abraçava a un altre xicot i el besava i li somreia i li posava un glaçó o una pastilla de colors a la boca.
Jo somreia també, em passava la mà pel clatell i me n'anava a la barra a demanar una sola ginebra amb cocacola. Mirava amb indiferència l'amo del pub que continuava com sempre gratant-se el nas, i bevia alcohol i soledat en silenci.
Sé que no ho feia per maldat, en realitat ella era incapaç de comprendre els foscos desitjos dels homes, però ens necessitava. Necessitava respirar el nostre alè, alimentar-se de la nostra saliva... la saliva dels homes i també de les dones, perquè la vaig veure sovint cercant vida i caliu entre els llavis i el sexe de formoses donzelles.
I una nit, en entrar al pub hi vaig veure un grup de gent que tafanejava amb preocupació davant la porta del wc de les dones. Hi havia passat alguna cosa, alguna desgràcia.
Vaig penetrar com vaig poder entre la gernació i per fi vaig aconseguir arribar a la porta oberta del lavabo. Hi havia una noia asseguda a la tassa del wàter amb una xeringa clavada a l'avantbraç. Era la Magui i semblava una xiqueta dormint un plàcid i reconfortant son. Però era morta, i la seua cara havia esdevingut blanca com la d'una verge d'un retaule flamenc. No oblidaré mai aquella cara bella, innocent, fràgil i esgarrifosa de deessa morta.
Van arribar unes persones que semblaven metges, i després la Guàrdia Civil amb un posat seriós i enutjat. S'adreçaren a l'amo del pub que no parava de rascar-se neguitós el nas i que havia assolit un color de cara semblant a la d'un cadàver, semblant a la Magui.
I la Magui dins d'aquella petita i ombrívola habitació tota sola i abandonada. Ningú no la podia tocar. Potser sabien que el seu cos de deessa era sagrat i diví.
La Magui era la mateixa vida personificada, però precisament, aquesta és una de les característiques més ineludibles de la vida: morir-se, extingir-se, acabar-se...
Descansa en pau, Magui, deessa meua.