el silenci

-Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit...
El xiquet romania cara a la paret, amb els ulls tancats i comptant en veu alta.
-Deu, onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze...
Per tal d'evitar susceptibilitats, el xiquet tapava els seus ulls amb els braços recolzats sobre la paret d'aquella casa del carrer de sant Roc.
-Vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre, vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set...,
Per fi es va cansar de comptar i sense gosar bellugar-s'hi va demanar:
-Ja s'hi val?
El silenci fou l'única resposta.
-Ja s'hi val? -repetí, elevant el volum de la seua veu.
(...)
Finalment, s'atreví a mirar el carrer i, efectivament, comprovà que els seus amiguets i amiguetes ja s'havien amagat. Ara ell encetaria la seua recerca per tal de trobar-los i fer-los eixir dels seus amagatalls.
"Collons!", va pensar l'infant, si que s'havien amagat bé. No hi havia ni rastre d'ells. Ni darrere dels cotxes aparcats, ni darrere les persianes de les cases... res, com si la terra se'ls haguera engolit. I aquell silenci... Silenci?
Fou llavors quan es va adonar del silenci, del sorprenent silenci. Esguardà carrer amunt, carrer avall i comprovà que no hi passava ni una sola persona, ni un sol vehicle, ni un gos, ni un gat, ni un pardalet. I aquell silenci tan... tan angoixós i estrany.
-Eii! -va cridar- Eixiu. No vull jugar més.
(més silenci)
Però què havia passat, on s'havia ficat la gent, les persones, els cotxes, les motos. Res, ni una ànima.
Es dirigí apressat cap al carrer de Sant Benet... Res, no ningú.
-Eeeh! Que hi ha algú?
Era... era impossible, la vida havia desaparegut del poble, del país, del planeta sencer. Se'n va anar cap a sa casa al carrer de Sant Josep. El panorama hi era idèntic, tot el carrer buit.
El xiquet començà a sentir com un desassossec que li naixia a l'estòmac, li pujava per la gola i se li volia escapar per la boca en forma de plor. La basarda, la por s'apoderà de tota la seua persona. Les cames li tremolaven i una suor freda mullava el seu front.
S'assegué al rastell de la vorera i començà a gemecar.
Sa casa era ben a prop, però no s'atrevia a entrar-hi. D'alguna manera intuïa què trobaria si hi entrava: un edifici buit i deshabitat.
El nen cobrí el seu rostre amb les mans i plorà amb desconsol, "Mamà, mamà...", què havia passat, què?
Fou aleshores quan sentí, estupefacte, un fort bramul humà, un eixordador crit emés per milers de veus:
GOOOOOOOL!!!! GOOOOOOOOL!!!!