Retrats de família

Un relat de: sico fons

La càmera entra a l'habitatge d'un sisè pis i enfoca tot el passadís que ens mena a una cambra ampla que fa de menjador. La càmera és duta al muscle per un home amb gran experiència professional. És periodista i porta un bon grapat d'anys treballant en diferents mitjans de comunicació locals i nacionals. L'home avança a poc a poc pel corredor fosc i estret, deixa enrere 3 portes tancades i penetra al menjador il·luminat per la llum d'un dia càlid i assolellat. Fa un travelling que pentina les cadires a frec de paret, una taula i un televisor fins que l'objectiu para esment en una calaixera adornada per un telèfon, un gerro de flors, 4 llibres (un de reproduccions d'obres de Auguste Renoir, un diccionari enciclopèdic, un llibre de cuina i una novel·la d'Umberto Eco) i un petit estol de fotografies emmarcades i en posició vertical que semblen contemplar la vivenda amb feixuga i distant apatia. L'home de la càmera aplica el zoom al seu sofisticat aparell i decideix deturar-se durant uns instants en les fotografies que resulten ser -tal i com era de suposar- retrats de família. La primera reproducció fotogràfica hi mostra una parella d'ancians -tal volta marit i muller- en un blanc i negre una mica esgrogueït. Malgrat la fatiga i l'abatiment que els anys solen conferir als rostres humans, encara s'hi albira una bonhomia i una satisfacció que només es poden assolir -aventurem- amb una vida honesta i exemplar. Al costat n'hi ha una altra, més gran i luxosa amb un home i una dona joves a tot color vestits de nuvis. Ell, alt i gallard, somriu amb satisfacció i sosté el cos de la núvia per la cintura amb una seguretat i una delicadesa alhora, que molts gosarien qualificar com irresistiblement virils. Ella, probablement filla dels ancians del primer retrat, exhibeix un somriure d'ulls immensos i radiants que la converteix, just en aquell moment, en la dona més feliç i joiosa de l'univers. Bellíssima i vital, va vestida, per descomptat, de blanc i subjecta amb la mà esquerra un ramell de flors que pareixen voler simbolitzar la futura prole que ambdós novençans esperen poder tenir ben aviat.
Uns centímetres envers la dreta hi roman un altre marc més petit amb una fotografia d'un nadó ros amb mirada de maldestra perplexitat que és -el nadó, volem dir- el primer resultat visible i físic de l'immens amor dels ocupants de la foto del casori. Al seu costat, en una posició lleument inclinada cap al retrat del nadó perplex, n'hi ha un altre amb una xiqueta d'esguard xiroi i extravertit que és, sens dubte, la germana petita del primer fruit de l'estima dels seus progenitors i que, tothom assegura, és com una germana bessona de sa mare.
Després la càmera enfoca una altra fotografia una mica endarrerida i mig colgada per les altres que ens mostra la parella del casament palesament majors (uns 10 o 15 anys més) que abracen pels muscles un nen i una nena d'uns 10 anys. Presumiblement els nens anteriors. Es troben en un indret que sembla ser un llac o pantà envoltat per un bosc frondós i verdíssim, i tots quatre miren l'objectiu de la càmera amb un somriure despreocupat i farcit d'alegria.
Finalment veiem al racó més extrem de la calaixera i com oblidades i excloses per la resta, dues fotografies més recents: un retrat del pare de família una mica més gras i amb uns quants cabells blancs enfarinant el seu cap. El seu posat és més seriós i amb una vaga lluïssor als ulls que ben bé podria ser fatiga -aquella fatiga en blanc i negre dels seus sogres- o falta de dormir, però que més aviat gosaríem dir que es tracta de preocupació, desfici, paüra i fins i tot fàstic.
Fregant aquesta foto n'hi ha una altra amb la seua dona també més grassa i fatigada i una cara desencantada que sembla accentuar les arrugues, encara petites, que solquen les proximitats dels ulls (aquells mateixos ulls immensos i radiants de les altres fotos) i la boca.
El periodista, sense deixar d'enfocar aquest darrer retrat, comença a retrocedir a poc a poc per a iniciar tot seguit un lent moviment de càmera que visualitza el finestral que mena al balcó del carrer. La càmera, però, segueix el seu camí i pentina una paret tapada per un moble atapeït de llibres, ornaments, dues fotos de boda (tal vegada dels dos fills de la família) i una vaixella fins a detenir-se en el taüt que roman a tocar d'una altra paret situada a l'entrada del corredor. És en un racó i és per això que la càmera no l'havia "descobert" fins aleshores.
L'home de la càmera torna a aplicar el zoom per tal de visualitzar amb més detall l'interior del taüt destapat. Hi roman una dona d'uns 60 anys amb un posat que es podria confondre fàcilment amb mansuetud i descans. La dona de les fotos. La seua cara, maquillada amb destresa professional, tot i estar solcada per dotzenes de petits clevills produïts per l'edat, segueix conservant aquella bellesa vital de la foto del casament. Els ulls -aquells ulls immensos i radiants- romanen suaument closos per a sempre. Tot en ella traspua pau i harmonia. Ningú no diria que la seua mort ha sigut tan violenta. Ningú no endevinaria -tot contemplant el cadàver gairebé formós- que el seu cos va rebre una tongada d'unes onze o dotze ganivetades que feren vessar una sang vermella i calenta com el foc per la seua roba, tota casa i l'univers sencer. Ni que l'autor de les ganivetades, el seu marit -aquell nuvi alt i gallard de la foto del casament-, després de contemplar atònit la rojor de la sang calenta com el foc que semblava omplir el cos de la seua dona, el d'ell, tota casa i l'univers sencer, va eixir lentament al balcó i va saltar -amb calma, gairebé amb parsimònia- per a destrossar el seu cos contra la superfície de la vorera del carrer. La gent que hi va acudir inútilment per tal de socórrer-lo, ignorava que tota aquella sang, sí, aquella mateixa sang roja i calenta com el foc que semblava omplir el cos d'aquell desgraciat, de la vorera, de tot el carrer i l'univers sencer, era de dues persones diferents, les mateixes persones del retrat de boda luxós i a tot color. L'home de la càmera desactiva el seu aparell i consulta el seu rellotge de polsera. Haurà d'afanyar-se si vol arribar a temps de la segona edició de les notícies.




Comentaris

  • UNA NOVEL.LA[Ofensiu]

    Es el que diria jo d'aquest relat, una novel.la d'intriga dintre del retrat d'una família, com la teva, la meva i la de molts de nosaltres. El final val més que sigui en la nove.la, no el voldria pàs a la realitat. Molt ben redactat i facil de llegir.

  • Notícies cròniques.[Ofensiu]
    Jofre | 08-07-2006

    Estic d'acord amb el concepte d'en Biel de "descripció amb relat incorporat" i també amb Kukisu i M. Victòria perquè és real i cru. Són idees compatibles.

    L'estol de fotografies emmarcades i l'actitud del protagonista reflecteixen a la perfecció alguns tics terribles de la nostra societat. Situacions que s'han de reconduir i evitar lluny de presses i sensacionalismes. Una missió difícil sense dubte, però necessària si volem respondre a la teva pregunta de per què som on som.

    Salutacions Sico Fons.

    ·Jofre·
    PS. Ben triats els llibres de sobre la caixera: una novel·la d'U. Eco i un llibre de les obres d'A. Renoir.

  • Retrat de la vida mateixa[Ofensiu]
    M.Victòria Lovaina Ruiz | 16-01-2006 | Valoració: 10

    Descrius amb cruesa l'evolució de la vida de molta gent. Fins al moment de l'assassinat pot ser un retrat de qualsevol vida, quan descobrim el crim també, per desgràcia, continua essent una constant en l'actualitat dels nostres dies.
    Un treball molt bo, de debò.

  • Realitat quotidiana[Ofensiu]
    kukisu | 05-01-2006

    Verdaderament un retrat de família molt ben trenat des del començament i amb sorpresa tràgica final. Un tema actual, sens dubte. M'ha semblat molt ben escrit i pensat, per la qual cosa et felicito. El paper del fotògraf roman al marge de tota la trama com un testimoni fred d'aquest drama familiar.
    Aprofito per desitjar-te molt bon any!

  • Descripció amb relat incorporat[Ofensiu]
    Biel Martí | 22-12-2005

    El relat és una descripció pura, primer de fragments d'una casa i després de l'estol de fotografies que omplen l'habitació principal. Només amb com ho fas, primer sembla la visió esquemàtica d'un periodista i poc a poc va adquirint deixos de personalitat, fent entreveure al lector que alguna cosa més hi ha darrera. El salt a les fotografies del desencant del matrimoni ja ho diuen. Malgrat els succés que trenca l'aparent harmonia d'una típica i aprent família feliç, el descrius amb la fredor del càmera que ho veu tot a través de la lent de l'aparell i no reflexa cap emoció. Així es barreja allò que les fotografies emanen i allò que la imatge gravada mostra.
    L'he trobat brillant i encara que m'he escarrassat a cercar-hi una crítica, m'ha costat tant que he desisitit.

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: