FORA DE LA LLEI

Un relat de: sico fons


I què podia fer jo contra la meua addicció, com en diuen els metges, o el meu vici, que diuen més cruelment els policies, si hi vaig començar quan encara era un adolescent, pràcticament un xiquet? Encara recorde quan era menut que tot açò que em passa a mi –però no sols a mi, en puc donar fe– era vist amb una certa permissivitat per la societat; i segons tinc entés, més enrere, en temps dels meus pares o els meus avis, aquesta dèria era vista amb bons ulls per tots.
Però de sobte les modes, o les idees científiques o les ideologies polítiques canvien i els que eren considerats per tothom com a herois o exemples a seguir pel jovent, es converteixen en delinqüents i en éssers depravats. Què hi farem.
La cosa fou gradual, però constant. Primer, alguns moviments cívics començaren a protestar contra nosaltres i a dir que la nostra actitud era poc solidària amb els ciutadans “normals”, i que constituíem un mal exemple per als més joves. Almenys, reclamaven ells, podríem ser més discrets i realitzar les nostres activitats –obscenes activitats, segons els més bocamolls– a l’interior dels nostres domicilis i no, en parcs, bars i altres llocs públics.
Després ja van vindre les imposicions econòmiques i càrregues fiscals per tal, deien, de fer-nos dissuadir en la nostra pertinaç actitud. I, finalment, ja poc abans de promulgar normatives que ens deixaven fora de la llei i per tant ens convertien en infractors empaitats per la policia, van començar els avisos impresos en els llibres.
El dia que vaig comprar un recull de tots els poemes de Joan Salvat-Papasseit i vaig veure en la contraportada un d’aquells avisos, vaig intuir que teníem les hores comptades. Vaig eixir de la llibreria i vaig albirar el cel. Era un dia radiant i el sol semblava omplir de llum el blau i la bellesa de l’univers. Oh, Déu meu, no he de dir aquestes coses! Si em sent algú!
Em vaig amagar el llibre en la butxaca d’una motxilla que duia penjada de l’esquena i me’n vaig anar tot capbaix envers un parc que hi havia prop del riu, lluny del fum i el soroll dels automòbils. En arribar-hi, –un indret obac i sense brogits– vaig extraure amb frisança el meu llibre de poesia i vaig tornar a llegir l’avís: “Les autoritats sanitàries adverteixen que llegir poesia obstrueix les artèries i provoca cardiopaties i accidents cererebrovasculars”. Vaig obrir l’exemplar de Passeit i en la solapa de l’interior encara hi vaig veure un altre escrit: “Les autoritats sanitàries adverteixen que llegir poesia pot matar”.
Vaig tancar els ulls, vaig pegar una bona alenada i, envoltat per la fressa de les fulles dels arbres gronxades pel vent, vaig començar a fruir amb els versos del gran poeta de Barcelona. No podia ser d’una altra manera; que potser algú pot lluitar contra el seu ésser? Contra el seu esperit? Se li pot demanar a una garsa que no vole? O a una gasela que no recórrega les planes de la terra? O a una balena que no solque la immensitat dels mars?
Però allò només fou el principi, la persecució contra nosaltres des d’aleshores ençà fou constant i metòdica com si d’una caça de bruixes es tractara. Es va prohibir la lectura (i què diré dels recitals en veu alta!) en llocs públics i em vaig veure obligat a llegir Miquel Martí i Pol entre la sentor i les esgarrifoses ombres d’unes latrines o Carles Riba en abocadors de fems o Josep Carner a l’interior d’unes clavegueres... qualsevol precaució era poca, perquè la mateixa ciutadania col·laborava cívicament amb les autoritats i et podien denunciar entre aldarulls i crits d’indignació.
I això que encara no havia arribat la prohibició total, perquè quan per fi es va abolir per Decret-Llei la poesia, ens convertírem, ara sí, en delinqüents, en terroristes subversius que havíem de pagar el nostre esgarrifós crim sota l’ombra d’una presó. O si més no, calia reformar-nos per tal d’intentar que ens tornàrem a integrar en la societat com a persones de bé, és a dir, com a ciutadans normals i productius, aficionats al futbol i a la televisió.
Però com ja he esmentat adés, és difícil lluitar contra el teu propi ésser i jo, obstinat, vaig seguir llegint poesia a l’interior de ma casa.
Un mal dia, però, tot llegint a la sala del meu habitatge el meu admirat Gabriel Ferrater, vaig sentir uns sorolls estranys, i de colp i volta, després d’un fort terrabastall, vaig contemplar atònit, com la porta de l’entrada saltava per l’aire tota esmicolada. Era la policia de l’Estat que havia rebut l’avís del veïnat. A la porta 8 del 5é pis s’hi allotjava un perillós delinqüent que calia ser detingut. Jo. Els agents de policia m’emmanillaren ràpidament, em llegiren a corre-cuita els meus drets i em comunicaren que anaven a dur-me a la comissaria on un jutge ja decidiria què fer amb mi. Un dels policies, que em va paréixer que portava galons de sergent, va descobrir el llibre que amb el sotrac havia caigut al sòl de l’habitació, el va agafar amb cura com qui analitza un objecte perillós, i després de llegir el títol, em va comentar: “¡Poesia, eh! Y encima en catalán. Se te va a caer el pelo, chaval”.
Van escorcollar tot el meu apartament i van anar confiscant tot el material il·legal que hi van trobar. No van deixar ni un sols llibre. Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Ausiàs March, Shakespeare, Pedro Salinas, Jorge Guillén, García Lorca, Rilke, Leopardi, Dickinson, Lord Byron, Rimbaud, Villon, John Keats...
No van deixar res. Fins i tot van arribar a endur-se un llibre de cuina que supose que per a ells, amb tantes receptes franceses i italianes, seria insuportablement líric. Tot, tot s’ho van endur, tot era material altament subversiu i delictiu que ja s’encarregaria algun jutge d’examinar.
Em van tancar, em van jutjar, em van condemnar, i ara reste entre barrots acompanyat per violadors, segrestadors i atracadors de bancs... i també algun exfumador de tabac. Que ací hi trobes de tot.
Les autoritats de la presó m’han assegurat que si accedisc a posar-me en mans d’un psiquiatre, hi ha moltes possibilitats de ser traslladat a un centre de rehabilitació per a poetes –o poesiaaddictes, segons la terminologia oficial– on em podrien ajudar i fer que abandone per fi la meua malaltia. Això sí, m’han dit que el principi de la meua cura començarà quan reconega, per fi, que al capdavall sóc un malalt i que tinc realment ganes de curar-me. Amb una mica de sort podria tornar a sortir al carrer en uns pocs anys... convertit, ara, en un ciutadà honrat, normal i com cal.

Comentaris

  • Hola Orwell, vols enviar-ho a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 09-10-2008 | Valoració: 10

    Ens encantarà `publicar-ho !

    El relat com annex a un e.mail adreçat a tribuna@guimera.info

    Si tens una imatge, o la trobes, també co m annex al mateix e.mail

    Coneixes Guimerà ?

    I la pàgina www.guimera.info ?

    T'esperem !!!!!!!!!!!!!!!!!

    tribuna@guimera.info

  • The Outlaw sico fons[Ofensiu]
    XvI | 20-03-2006

    Sarcasme en majúscules, amb pincellades crítiques a tort i dret. Molt realístic que la pròpia gent sigui la primera en girar l'esquena al vici del prota, poc aprofundit però no preten ser filosòfic el relat, el que resulta és molt divertit i mordaç. M'imagino les esgarrifances en sentir la pobra prosa dels seus drets llegits pels seus captors.

    salutacions

  • Exèrcits [Ofensiu]
    kukisu | 30-11-2005

    Molt bé la ironia!
    És clar que seria molt bo poder unir les nostres marginacions col·lectives i formar exèrcits de poetes per anar contra el sistema que ens vol
    anul·lar.
    Verdaderament som perillosos!

  • terrorific[Ofensiu]
    FRAN's | 02-10-2005

    el sarcasme del relat fer venir petites esgarrifances, creuem els dits i toquem fusta: no fos que algun dia algú se li acudís...

    "¡Poesia, eh! Y encima en catalán. Se te va a caer el pelo, chaval".

    per mi, la millor frase del conte.

    FRAN's

  • gairebé una realitat...[Ofensiu]
    ROSASP | 25-09-2005

    Entre jocs de paraules i ciència ficció, ens alertes del perill de la desaparició de la lectura de poesia.
    No vas gens desencaminat, gairebé tothom pensa que la poesia és un gènere literari sense massa perspectives, no té sortida de cara al lector.
    En canvi, recitada o en forma de cançó ja potser és una altra cosa...
    I com tu dius, poesia i en català, doncs encara és més complicat d'arribar enlloc.
    Si un dia que espero que mai arribi m'han de detenir per aquesta causa, no hi haurà psiquiatres que valguin, perquè la poesia per mi és una manera de veure la vida, un trocet de la meva ànima...
    En fi, crec que la gent no està per massa romanços i la poesia fa pensar. Però necessita ficar-hi de la nostra part i sentir-la sense presses, processar-la lentament.
    Tot el que suposa un esforç i una implicació directa o indirecta tendeix a desaparèixer.

    Gràcies per la reflexió!
    Una abraçada!

  • EM FA PENA...[Ofensiu]
    AVERROIS | 24-09-2005 | Valoració: 10

    perquè crec que en un futur proper o a mig termini el teu escrit podrà ser una realitat. Hem de lluitar perquè no es compleixi!
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: