la grandesa

El Sergi, un xicot alt i prim, entra al lavabo de la discoteca i tanca el pestellet de la porta. De la seua cartera extrau una bosseta de plàstic plena d'una pols blanca que aboca amb molta cura damunt de la mateixa cartera. Amb el seu DNI, en Sergi comença a picar la pols aglevada fins a deixar-la tènue com la farina.
Amb el mateix document en separa una línia bastant generosa i de la butxaca de la seua camisa agafa un tubet de color daurat. Se'l posa al nariu i aspira amb força tota la ratlla de cocaïna.
El Sergi, mentre es frega amb fruïció el nas, mira amb interés el sostre, tot i que en realitat no hi veu res.
Esguarda de fit l'espill i observa amb atenció la imatge que hi reflecteix. El xicot de l'altra part del mirall, alt i prim, té els ulls redons com rodes de camió i les pupil·les grosses de felicitat.
En Sergi torna a eixir a la pista de ball de la discoteca, es dirigeix al taulell del bar on demana un whisky amb poc gel, per favor, i observa els centenars de joves que entre una espessa boira de fum hi ballen un ritme repetitiu i salvatge.
El Sergi, de sobte, s'adona que està parlant amb algú, el nom del qual no pot recordar, com si foren grans i inseparables amics de tota la vida.
S'acaba el whisky i en demana un altre. No pot parar de beure, no pot parar de parlar ni de moure's.
Finalment, es dirigeix al centre de la pista i es posa a ballar al costat d'una colla de xiques que pareixen prendre's molt seriosament això del ball. Sergi somriu d'una manera un xic ximple. Tanca els ulls per un moment i exclama a tota veu: "Que gran sóc! Que gran sóc!".
El ritme de la música és frenètic i la felicitat immensa.
Sergi torna a somriure i pensa que prompte haurà de tornar al lavabo. La vida és una cosa tan gran!