Una amabilitat massa diferent

Amb evidents senyals de cansament, es col·loca a la cua de la caixa del supermercat arrossegant un carro massa feixuc. Són gairebé vuitanta anys a sobre i una esquena força corbada, record d'haver parit quatre fills i de mitja vida treballant al mercat.
Quan li toca el torn va deixant els paquets ben a poc a poc a sobre la cinta transportadora, i tot seguit comença la rutina de l'ordinador llegint el codi de barres dels productes. Poc després la caixera se la mira divertida, insinuant-li alguna cosa que passa al seu voltant, però ella ni se n'adona de tan enfeinada com està.
Després de l'últim paquet treu el moneder i paga en efectiu, no se n'ha refiat mai de la targeta de crèdit que el banc va insistir en donar-li.
Quan travessa el controlador de la caixa es sorprèn gratament en trobar tots el paquets ben col·locats dins les bosses de plàstic. Ben a prop endevina la presència d'algú, i amb certa dificultat aconsegueix girar-se i aixecar lleugerament el cap. Descobreix un home llarg i fosc mirant-la amb ulls intensos. Va vestit amb una mena de túnica de coloraines que el cobreix fins els peus, i porta el cap cobert amb un barret circular també de diversos colors, però el que més l'impressiona és l'immens somriure que deixa al descobert unes dents blanquíssimes, i que contrasten espectacularment amb aquella pell negra com el carbó.
Tot el conjunt l'espanta i, com bonament pot, arreplega les bosses mentre balbuceja les gràcies. Però l'home encara li somriu, i sense acabar-ho d'entendre respon amb accent estrany un educat: "de res, senyora".
De camí cap a casa reflexiona sobre el que ha passat, i fins i tot se n'avergonyeix d'aquella reacció tan mancada de justícia davant una actitud amable. Però amb un aspecte tan estrafolari què vols!
Aquell vespre està sopant amb el seu marit davant la televisió. En el telenotícies expliquen com avui han tornat a interceptar una pastera que volia entrar il·legalment al país, l'enèsima d'aquests darrers mesos.
El seu home no tarda en engegar el comentari:
-No sé pas on anirem a parar, aquesta gent ens està envaint. Ben aviat no podrem ni sortir al carrer.
Ella se'l mira sense poder evitar un punt de compassió, però és incapaç d'obrir la boca. Es gira cap a la pantalla i segueix sopant.