Un senyor de Barcelona

Tombava el segle, el doctor Robert era nomenat batlle de Barcelona, i tot això deixatat junt, em feia desitjar abandonar Barcelona, encara que fos per poques hores.
Aprofitant l'ampliació de la xarxa des de Granollers em va venir molt de gust anar a Vic i com ningú manava sobre les meves hores ho vaig fer.
En arribar a l'Osonenca estació, el fred i la boira, em van fer plantejar si havia escollit bé.
Tot fent un passeig fins a la plaça Gran, vaig ser atacat per una sensació de gana de dolç, com mai no havia tingut. Per aquells carrerons em va conduir la meva pituïtària llaminera, com el gos pigall fa amb el seu amo.
Mantes confiteries dividien llurs aparadors entre les coques i les llonganisses afamades.
Però no van estar els aparadors els que em va endolcir els sentits. La dependenta d'un d'ells, fina com la seda abans d'estar treta del capoll i delicada com el plomall del vano que fa la cua d'un paó reial, és la que em va endolcir el matí. De seguida vaig veure, com no podia ser d'una altra manera, que el galanteig era mutu. Que un senyor de Barcelona pogués estar allà, seduint dependentes entre setmana, era senyal de duros.
Vaig fer-li arribar una nota de mà d'un vailet que vaguejava pels carrers, dient-li que l'endemà, si ella volia, l'estaria esperant quan sortís al vespre.
Tornava a Barcelona amb la fantasia alliberada de tota limitació.
L'endemà sortint de missa: visita al barber, a cal sastre, al perfumista no podia fallar res.
Mitja hora abans de la sortida ja era a l'estació a Barcelona.
La meva fantasia alliberada en el viatge de tornada, ara tombà a impaciència de veure el rètol que anunciés l'arribada a Vic, viatjava, però un robatori del carbó d'una màquina d'un altre tren que circulava per davant nostre va originar una parada i per tant, un retard de més de quatre hores. En haver-hi només una via...
Mai sabré si a hores d'ara hi hauria avinença entre la confitera i jo però, sí que sé que és una temeritat posar les coses del destí en mans de la Renfe.
Abans i ara.