Un barri de mar, de pescadors.

Un relat de: tapisser
Era la una i mitja de la matinada, la soledat dels deserts semblava entrar als carrerons que donaven a mar, deu minuts abans tots els bars de la zona havien avisat que servien l'última copa, i aquell barri pudent de musclo podrit i mar, no tenia més al·licient que les escumes grises d'unes onades properes i una desena de bars amb prostitutes -que a la una i mitja eren expulsades de llurs oficines-.

Un veí d'aquest barri, conegut per a tothom per en Pauet, n'havia tancat dos de bars, les prostitutes encara eren obertes, però ell d'això no en gastava.

Capficat amb les seves cabòries de jutjats que el feien fora de casa per no poder pagar i circulant a cavall entre un efluvi alcohòlic i uns peus que se sabien de memòria el camí de casa, feia la ruta inventant cent solucions que el sol de l'endemà li diria que no eren certes ni l'ajudarien a sortir-se'n de res.

Li va venir al cap una cançó que cantava de petit, mentre feia nosa als grans que cosien metres i metres de xarxa foradada per anys i peixos no resignats.

Li va venir a la memòria la tonada però no la lletra, així que es va posar a xiular el seu record; com anava donant puntades de peu a les pedres, d'una manera inconscient, apàtica d'un "anar fent" que l'acompanyava en el seu trajecte, el qual, arribat en aquest punt, feia una mica de por.

Al ben mig de caixes de porexpan, d'aquestes que desestimen les barques quan arriben a port, un gos estirava ganut, un tros de roba tenyida de sang i de pelleringues vermelles. En Pauet va fer un soroll irrepetible amb els llavis, entre un xiulet i un trèmolo que intentava foragitar l'animal, el ca convençut de què el que estava fent era el correcte, no va deixar d'estirar.

Només la proximitat física d'en Pauet va fer desistir la bestiola de descobrir el que ni ell ni ningú hagués volgut trobar: un cadàver.
Si, un mort, un fiambre, un difunt, un traspassat.
No es veia cap ferida al cos. Només dos reguerons vermells que li sortien de les orelles, dues pistes d'esquí on l'esquiador havia tenyit el blanc de la neu amb grosella color sang. A la cara una expressió de sorpresa desagradable, i les mans com dues comportes que havien intentat controlar el cabal de grosella que rajava de cada pavelló. Res més, ni robatori, ni baralla ni cap motiu aparent per justificar una mort mortal.
Evidentment en Pauet no acostumat a cadàvers humans
va trucar amb el seu mòbil (que feia una forta pudor de peix cru) a la policia.

Mentrestant al centre de la ciutat un homenet d'aspecte ridícul estava penjat al telèfon del seu despatx quan un company li va dir:
__ Joan, un testimoni d'homicidi per la línia tres_
En Joan, era el comissari Olmos; vint-i-vuit anys de robatoris, assassinats, ionquis, carrer i també algun dia de benestar.
_ Estic fins als collons de morts.
Què no veuen que estic esmorzant?
Varen ser les seves sensibles paraules

La trucada que estava atenent, entre mos i mos d'entrepà també parlava d'una dona morta en sortir de casa a les quatre del matí. Una dona de la neteja que matinava per anar al seu treball en un supermercat del port de pescadors.

El comissari va agafar el seu abric del penja-robes i amb el seu company, que bàsicament era un sac de paciència amb corbata, es varen dirigir al port.
A l'escena del crim (ja ho heu vist a les pel·lícules) tot era gent traginant carpetes amunt i avall, omplint informes i dient les paraules més estranyes que hàgiu sentit mai.
L'Olmos es va ajupir davant de la morta, es va agenollar perquè va voler, era tan baix que no li calia, mirant cap amunt va veure la bata de treball sota del gruixut tresquarts que duia l'agredida.
Amb aquella mort i la que els havia explicat en Pauet n'eren ja quatre, totes en el port de pescadors, totes amb aquelles torrenteres vermelles que els hi sortien de les orelles. Cada cop pesava més la hipòtesi d'un assassí en sèrie.
Aquell port no era el d'una gran ciutat, era un port modest de pescadors, on fins ara s'emportava el primer premi de cosa rara, un any que la família "Xipirò" es vanava d'haver enganxat una tortuga babaua a la xarxa de la seva embarcació, però quatre morts... Un assassí en sèrie.... Això era molt fort per aquell modest port.

A tots els llocs dels crims, només hi havien trobat tres coincidències: una fortor a sardina crua, unes escames d'una mida significativa i un rastre com el que deixen els mansos quan s'enduen el brau mort de les places, però molt més petit.
Com la marea s'havia fet càrrec d'esborrar el rastre, no havien pogut seguir cap pista que els dugués al cau de l'assassí/ assassina (que hem de ser correctes).
Una fabulació, que va córrer com un jamaicà qualsevol, era la de què després de cometre el seu acte, l'assassí s'amagava on podia i després, quan l'efervescència del fet ja s'havia esbravat, sortia del seu cau, com si no hagués passat res, anotant un mort més a la seva macabra llista.
Els bevedors del barri no volien sortir de nit al bar. No és que volguessin deixar de beure no, el que feien era comprar el rom a les botigues o "al xino" del port, que també en tenien (de "xino" vull dir).
Estaven esporuguits, i sentien tota la por que vomitava la premsa i la ràdio local.
Al carrer, abans de tancar-se a casa havien parlat de netejar tots els racons de manera que un malfactor no pogués amagar-se després de fer la malifeta.
Per tal que no els enganxes la foscor, quedaven a les tardes després de la migdiada i recollien capses i tot el que estava per terra deixant els carrers impol·luts. Un grup de veïns/pescadors, d'aquests que no estan mai contents, deien que:
- Quan es tanca una porta, se n'obre una altra.
I mai, però mai, mai havien tingut un barri tan net com ara.

Total, que a grups de cinc o sis persones anaven fent fora tot el que era susceptible de donar amagatall al delinqüent.
Un cop finalitzada aquesta ràtzia, tothom es va anar tancant a casa.

A casa de la família "Atolón" tenien un gos, que encara que era molt petit de mida, abans de dormir, tenia una necessitat clara de deixar anar tot allò que havia retingut hores i hores, com si fos un Dogo, ell només sabia que no ho havia de fer a casa.
El fill que el cuidava més de la casa, molt més que cap dels seus germans, va decidir canviar la por per una jaqueta gruixuda al penjador del rebedor de casa i què l'esperés allà fins que tornes. Armat amb una corretja d'aquestes extensibles i bosses per no deixar rastre, es va disposar a fer el carrer en la millor de les accepcions.
A cent metres de casa, tenia tant mal de coll de mirar enrere que va pensar que potser hauria estat millor fregar els pipis del gosset, i no sortir de casa. Estava fent aquesta reflexió quan va sentir per primer cop aquella música distant, una melodia dolçament anormal, que semblava venir de mar endins.
El gos, paradigma de l'oïda, com pocs, ni es va immutar. Talment semblava com que la freqüència d'aquell so no era captat pel seu finíssim sentit.
De cop una veu que destacava sobre les altres va anar trencant l'harmonia del conjunt, era una veu horrorosa, d'aquestes que hi ha en alguna coral, que ni respecta el to, ni l'afinació, ni tan sols té una semblança amb la melodia que s'interpreta.
El conductor del gos, aterrit, va notar com de les orelles es desbordava un líquid calent, poc fluid, ni tan sols fent cassoleta amb les mans podia aturar el doll vermell que li anava circulant rostre avall,
La seva primera reacció va estar acostar-se a la platja i mullar-se les dues oïdes però en ajupir-se unes mans que es notava que estaven en el seu medi, el van arrossegar aigua endins.
A l'oficina de l'Olmos constaven quatre assassinats i ara una desaparició

Una veu passada per aigua, va dir:
-Maria, algú li hauria de dir a la nena, que encara que sigui sirena, canta com el cul.
Cant de sirenes...
Cant de sirenes....
Collonades!

Va passar el temps i ni l'Olmo, ni cap altre detectiu de posteriors promocions en va treure l'entrellat dels assessinats del port de pescadors.

Comentaris

  • Peixos no resignats[Ofensiu]
    Montseblanc | 29-09-2018

    Hahaha m’imaginava de tot menys aquest final.
    És bona la història que expliques, però no sols per l’argument. Sobretot per les expressions que fas servir, la teva capacitat d’observació i descripció, la ironia, l’humor, una acidesa que de vegades és corrosiva i de vegades dolça com un suc de llimona amb sucre.

  • 10 + 10[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 15-09-2018 | Valoració: 10

    Tapisser, ets únic inventant històries surrealistes que sempre sorprenen, tot i que jo, personalment, quan veig un dels teus títols ja estic preparada per la sorpresa . També tinc els llavis preparats ( no creguis que sempre és fàcil) pel somriure i fins i tot pel riure, que surt d'una manera poc decorosa segons on et trobes.

    Ja et vaig comentar en algun d'aquestes xarxes socials tan còmodes, que fins i tot les pots utilitzar estirada al llit, que les teves històries són èpiques però que, el que més m'agrada són els gags, els comentaris, les expressions ( fer el carrer en el bon sentit de la paraula) que t'acrediten com una persona amb un sentit de l'humor molt fi. Serà potser perquè el meu sentit de l'humor és semblant? El que passa és que jo no sé transmetre'l tan bé com tu.

    No creguis, abans de ser monja vaig ser corista, vull dir que, abans d'escriure poemes reivindicatius, vaig escriure poesia lírica i abans algun escrit d'humor en aquells llunyans anys 2008, que és quan vaig començar a donar la tabarra en aquesta casa. Esclar que 10 anys fan canviar l'humor a qualsevol, però de totes maneres, el valoro molt en els altres.

    Salut germà. bon cap de setmana.