Encara que sigui de plàstic

Un relat de: tapisser
No aixecaré mai més cap. Ha d'haver estat un camió o una altra bèstia grossa. M'ha passat per sobre com si res i, zas!, així he quedat
Si encara fos un fabricat amb memòria de forma, però ni això només era una senzilla ampolla de plàstic amb el meu característic tap blau, la meva rosca, i dic era perquè ara sóc una pasterada aixafada i plana, encara que conservo el color blau del meu tap del qual, estan tan orgullosos a casa.
Si no ocorre res de nou, passaré els dos-cents anys vinents aquí tirat esperant la meva autodestrucció de mà de la natura.
Avui fa un dia tempestuós, estic mullada, i com m'estic acostumant d'ençà que sóc aquí, ningú no es fixa en mi.
Mentalment, m'he fet un calendari i vaig descomptant els dies d'extinció que em queden, ara ja només són cent noranta-nou anys i tres-cents seixanta dies
No crec que ningú pensi en mi per reciclar-me.

Els dimarts, la quadrilla de l'Ajuntament fa neteja; passa aquella noia del rasclet, rumiant més en com dir-li al seu company que han acabat, que li fa por seguir amb ell, que en desenganxar merdes enganxades.
Total:
Aquesta setmana tampoc em desenganxarà.

Jo crec que cada dia passen menys cotxes i, molts dels que passen són aquests híbrids que, quan van elèctrics, no fan ni soroll.
Només una tórtora que escampa el seu dolç cant: Cucut u, Cucut u, Cucut u. Al començament em feia gràcia amb el seu cant melòdic, reiteratiu, Ara n'estic fins a l'aparell reproductor si en tinc; fins als collons de l'ocellot aquest!
En el temps d'estar aquí enganxat, he desenvolupat un sentit semblant al de l'oïda que és una barreja d'intuïció i olfacte.
Sé que la definició de sentits és que són:
"les funcions fisiològiques per les quals els éssers vius perceben l'estat del seu propi cos, del seu entorn i les seves característiques" Però jo, que en principi no sóc un ésser viu, he desenvolupat uns sentits connectats amb els seus apèndixs.
M'ha semblat intuïsionar (que així he batejat la funció sensitiva dels meus nous apèndixs) entre una vibració i un soroll acompanyats de molta fumera.
Cada dia s'estén més la capa grisa que és el meu sostre, cada dia m'és més difícil respirar, o com es digui la funció que fa la pasterada que sóc.
Un autobús urbà no pot ser, perquè ara són tots elèctrics, un gos tampoc que notaria aquella humitat desagradable, deu de ser una furgoneta de repartiment amb matrícula anterior al mil nou-cents noranta-quatre. Hi ha una moratòria pels autònoms, ara, que per aquí, no crec que hi hagi cap comerç petit, ara tot són grans cadenes que s'autoabasteixen, com fan per abaratir costos, els quatre artesans que queden.
Deu de ser una furgoneta d'aquestes, d'autònom. Ostres, em va tot el fum a sobre i no puc ni queixar-me, és una merda ser un residu urbà.
De la furgoneta en qüestió baixa un noi amb uniforme de la Casa Gran.
Durant tres mesos,
té la feina de supervisar la neteja a les places de la ciutat.
Sota el seu control hi ha una centena d'operaris i
a ell li agrada manar li agrada el poder. Li agrada molt.
Però ara, ha de mirar racó per racó, sota dels bancs, al voltant del peu dels fanals, enmig de les mates dels que seran arbres urbans, arbres que tenen un nom heràldic: arbres dels quaranta escuts
És la seva nova feina, i la portarà a terme encara que s'hagi de fer fóra a tota la plantilla d'escombriaires de la ciutat.
Repassa centímetre a centímetre una tapa de claveguera amb el seu dit uniformat, cada clot d'arbre i cada pam de paviment.
Fa patxoca amb el seu uniforme nou i els seus guants blancs de cotó, que passa i repassa per sobre del respatller, buscant pols, en una poltrona urbana, d'aquestes que posen a les places per a potenciar la soledat de qui si vol seure.
Descobreix a un racó poc transitat una taca blava de plàstic, blau, desfet, i com soldat al paviment gris. Sóc jo, i intuiciono que no em podrà arrencar, haurà de passar una nota al servei de neteja de la zona, és a dir: a aquella noia del rasclet.
No sé quin dia som, i espero el dimarts amb gran delit, per tant, és possible que tingui ànima (de plàstic, però ànima)
El dia passa serè, els nens juguen a la plaça i es gronxen en els gronxadors que funcionen amb monedes. Una associació de pares i mares, sempre més de mares que de pares, s'ha querellat amb l'empresa que explota els tobogans, que també van amb monedes i quan pleguen _crec que és a quarts de deu_ un operari il·luminat, va creure que el millor era posar a la rampa una catifa de vidres i així demostrar la propietat de l'atracció.
No va anar bé.
Sis mitjos nens i nenes ho demostren.

Crec que ve la noia del rasclet, de fet he intuicionat una humitat fresca que és sempre preludi de neteja, no com la dels gossos que és més càlida. M'està humitejant amb algun producte dissolvent, és càlid, potser no tant com la pluja de gos però més que la de la neteja setmanal.
S'ajup sobre meu, rascador en mà i no deixa de mullar-me amb una aspersió diferent de les que conec. Una companya li posa una mà solidària sobre l'espatlla adolorida encara, i li diu:
Nena, que vols fer-hi.!
Són homes! Ens hi hem d'acostumar!
Amb la cara congestionada plena de blaus i crostes no para de plorar-me a sobre i de rascar amb la mateixa virulència amb què donaria cops a qui li havia fet el mal.
Però jo, he quedat soldada a terra com la història del barri que m'acull, i no pot arrencar-me. Repetidament i amb ràbia, rasca i rasca amb el cap fixat en un altre lloc que la mà.
El que més li fot, és que haurà de passar una fulla d'incidències al seu superior, un home despòtic amb qui comparteix casa i llit.
I el que més em fot a mi, és que tot i entenent el què passa, no la puc ajudar.

Per la claror sembla ser l'endemà, una munió de sorolls omple l'espai de recepció i intuiciono una quarantena llarga de senyors amb la seva granota de treball i un fotimer d'eines a saber quina més sorollosa, bruta i gran.
Quadriculen la taca que sóc amb tanques de colors vistosos perquè la gent no prengui mal i ho envolten tot amb una cinta semblant de la qual fan servir per a tancar el perímetre d'un assassinat. Un operari li diu a un altre que en "botxí" _que és el malnom que li han posat al supervisor_ ha dit que no toquin res fins que ell arribi.
Dos-cents metres abans que la seva furgoneta, arriben els seus crits que parlen per telèfon, mitjançant el mans lliures, amb algú que rep el seu mal humor sense moure's de la centraleta.
Li diu:
- s'assabentaran de qui sóc jo!
- vejam si es creuen que puc resoldre-ho tot, jo!
- que la companyia de neteja municipal se n'anirà a la merda quan s'acabi el meu contracte!
- Aniran tots a la "puta calle" i sobretot aquesta inepta que no va poder amb una taqueta de res. Pensa ràpidament amb aquella catifa a la qual "ella" tampoc li va saber treure aquella taca de sang i, mentalment, es va fent un programa de com avergonyirà a la culpable.
Després de fer fora a la meitat de la plantilla reunida i de dir que era per la ineptitud demostrada per tots, i en especial per la seva companya, demana que retallin tot el perímetre de la taca que sóc i li donin a la responsable d'aquell desgavell.
Vol que demà a les vuit del matí siguin noia i tros de paviment net al seu despatx.
I enmig d'una gran sorollada de martells pneumàtics i un núvol de pols, sóc arrencada d'aquell racó de món amb el tros d'asfalt que em conté.
Ja no hauré d'esperar els dos-cents anys que falten per jeure, lira en mà en un núvol, al cel dels plàstics.
Sóc entregada, amb un pa de ciment, per un operari, en una safata d'acer inoxidable a la noia que fa setmanes lluita per arrencar- me. Sembla més una cerimònia què una dació. M'emboliquen amb un llençol blanc, em deixen a una cantonada i jo pateixo perquè aquesta és l'hora en què porten a pixar els quissos del barri.
Mentrestant la noieta espera l'hora de plegar i va rumiant com portarà el voluminós paquet a casa.
(Va pensant cap al seu interior)
- No puc agafar un taxi doncs encara no he cobrat les hores que em deuen, així que hauré de portar-ho en el metro, no és més gran que un patinet hi ha molta gent que l'hi porta.

El viatge en metro és més molest del que ella pensava, el farcell pesa molt i les arestes del paquet es claven l'agafi com l'agafi. Vaig per terra tota l'estona però arriba a acostar-me al racó què hi ha per les cadires dels minusvàlids, em posa dret i em fixa amb un cinturó de seguretat. Encara no havia fet clec l'aparell de cordar, quan entra un senyor necessitat del racó reclamant la seva plaça, enfadat diu :
Si tothom que necessita lligar un paquet fes com vostè hauríem de fer el viatge ballant a les barres; insolidària, poca solta, bípede normal!!!!!!!!!
Per no entrar en discussions i sabent a la bestreta que el senyor tenia tota la raó va callar, em descordà, i intentà mantenir-me dret la resta del viatge, cosa que no va ser fàcil.
Va arribar a casa i es va posar a fer el sopar. De vegades tot comença quan ell s'ha d'esperar per sopar.
Però aquella nit ella es trobava valenta i no volia que crits i cops espatllessin
l'àpat.
Va sentir soroll de claus, donant voltes dintre d'un pany, que havia vist massa coses per a no permetre el pas d'algú de casa.
El soroll anunciava una tempesta de la que ella en sabia el resultat. Ell es va despullar de la jaqueta i la gorra de plat en un rebedor acostumat a no rebre bé.
Va dipositar les peces de vestir en un penjador també acostumat a gestos durs.
Amb el posat d'un dolent de western espanyol, entra a una cuina, que l'esperava amb ganes
D'un cop de mà va maridar, a la força, un vi que mai havia tingut un retrogust de res, amb cigrons, aletes de pollastre amb un pa sucat, per força, en un terra de rajola amb pretensions de marbre d'una Carrara de barri, i un flam que no va tenir temps ni de sortir de l'envàs.
Crits, punys amenaçadors aixecats, alè proper, amb ferum de l'última copa presa, potser per encoratjar-se, i aleshores va dir:
On està aquest
collons de tros d'asfalt, aquesta taca, per la que sóc la riota de tot el departament!!!
Porta un fregall i te n'ensenyaré!
Em va desembolicar davant del botxí, amb la necessitat de compartir amb mi aquella situació desagradable.
Recordo que vaig deixar anar la imaginació, que desconeixia tenia, amb la intenció de fer venir a mi aquella imatge que em distrauria del moment i, amb tot l'erotisme que vaig poder ajuntar, vaig fer venir aquell somni que apareix sempre que tinc fantasies humides, va venir deia, el fotograma d'aquella llauna de musclos en escabetx apropant-se a mi, traient-se l'etiqueta lentament fins que es queda sense res, com la conservera l'havia portat al món, i es va obrir coquetament davant els meus ulls esbatanats, deixant caure rius de salsa amb olor de vinagre.
No vaig poder reprimir una erecció del meu tap, erecció petita però erecció a la cap i a la fi.
Unes mans no acostumades a fer moltes feines físiques, despullades de guants de cotó, no deixaven de grapejar-me, ara amb un fregall, ara amb la mà nua.
Va tornar-me a convertir en l'ampolla que havia sigut quan vaig anar a petar a l'asfalt, va tornar a mi el record de qui era: un senzill fabricat de plàstic; aleshores em vaig adonar que una mica de memòria si tenia.
Va aparèixer la noia carregada amb una galleda en una mà i a l'altra una mena de safata amb un fregall i molts esprais per a diferents brutícies.
Va flipar en veure que en una mà, el seu company, subjectava el tap, que ella no havia pogut treure de l'asfalt i a l'altra duia el cos de l'ampolla, amb la seva transparència característica
Va haver de sentir-se de tot: que si era una inútil, que si tot el dia somiant truites, que no servia per a res, varen començar a volar objectes cap a ella, ganivets, trossos de l'asfalt, tot el que li venia a la mà. Objectes xiulant-li a les orelles, d'altres impactant a un rostre que no entenia res del que estava passant.
Aleshores ell es va aixecar de la seva cadira, em va deixar cerimoniosament sobre la taula i es va dirigir cap a la noia qui, en veure una situació viscuda manta, vegades va voler tancar els ulls.
No vaig poder més.
Per l'interior de la meva rosca va pujar una força succionadora i progressiva amb ínfules de tornado, va xuclar: les estovalles, la taula, el microones, plats, el senyor sencer, la seva gorra, la jaqueta, el seu record, amenaces, crits, pors, cops tot el negatiu que representava va estar xuclat cap al meu interior, ella es va apressar a roscar-me.
Per un costat, contenta, li havia nascut una segona vida, per l'altre i veient com havia quedat la cuina preocupada, però ho recolliria demà (demà serà un altre dia) va pensar mentre, de manera mecànica, m'agafava i em tirava a la brossa del plàstic.
Jo content, ara sí que em reciclarien!

Comentaris

  • Ànima de plàstic[Ofensiu]
    Montseblanc | 03-04-2020

    Uuuffff quin patir, primer per l’ampolla de plàstic, perquè encara que sigui un objecte, i caigut en desgràcia durant els darrers anys, aquesta del relat tenia ànima i em sabia greu imaginar-la tal com n’he vist d’altres, sobretot a la vora dels contenidors on els seus amos no han arribat a ficar-les, o d’on han caigut quan el servei de neteja les recollia. I sí, una ampolla de plàstic aixafada sobre l’asfalt és una imatge que fa mal, com unes ulleres trencades i enganxades amb esparadrap, o una casa a mig derruir on s’endevina encara el color de les parets de les diferent estances.
    I m’ha fet patir, encara més, per la història humana que dia a dia ens va desgranant l’ampolla-narradora, amb el malparit de torn (mira que n’hi arriba a haver) i la noia que aguanta. I és clar, tan patir ha fet que el final m’hagi semblat meravellós. I tots contents, l’ampolla, la noia i jo (el maltractador no compte). Temes tots molt actuals, barrejant humor i amor, perquè el que fa l’ampolla al final és un acte d’amor. Espero que li vagi bé el reciclatge.

    (Per cert, espero que això dels gronxadors que van amb monedes sigui inventat! Però no donis idees...)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: