Can Garriga

De tots els records què tinc del meu recorregut professional és el del talleret d'en Garriga el que guardo amb major estima.
Com el meu pare ja va veure que jo no anava per a erudit de res,
i en prou feines podia escriure el meu nom, va moure els fils necessaris per fer-me entrar com aprenent en el taller d'un seu client.
El pare era "Coiffeur". Encara que no havia anat mai a França li va semblar que afrancesar el nom d'un ofici que l'obligava a escombrar contínuament cabells i portar pels d'altri enganxats a la roba deu hores diàries, li donaria un glamur difícil de trobar en el barri on s'havia establert, ple de petits tallers de tot l'imaginable.
Tenia una clientela assídua i fidel, d'afaitada diària i tallat setmanal. No li sabia greu que li diguessin "el barber" perquè era coneixedor de la incultura que hi ha pel món.
Un dia que el senyor Garriga es va acostar a l'establiment del meu pare li va dir:
He sentit al bar, que busca un aprenen-tet pel seu taller.
A la qual cosa en Garriga li va respondre:
Pensava col·locar un nano que el seu pare m'envia des del poble.
Però ràpidament es va adonar que estava en sublim desavantatge, esganyo-tat, ple de sabó blanc, oferint un coll preparat per rebre una navalla què d'un moment a l'altre, podia emportar-se alguna cosa més que quatre pels de barba, se'n va adonar què depenia totalment de la voluntat del barber.
Però...
Per què ho diu això?
Va dir, amb un filet de veu i després d'empassar-se un glop de saliva en el que podria estar nedant una orca tranquil·lament, i com per salvar la situació, va deixar anar:
Crec que a vostè també li aniria bé un sagal que li recollís aquesta catifa de pèls. Li proposo agafar el seu fill si vostè li dona col·locació al meu paisà.
I heus aquí l'origen del meu aprenentatge.
En Garriga era un bon fuster amb ínfules d'ebenista, moltíssima maquinària, tanta, que quan rebia un encàrrec per fer els mobles d'una cuina, no havien ni de tocar els taulers amb les mans.
Aquesta maquinària se sabia útil, més pot ser que l'oficial amb més anys d'experiència que és el que acumula un operari en un ofici tan artesà, no tant coneixement com a experiència.
Era important mantenir, empolainar i engreixar totes les màquines, tant les petites com les enormes, serra cinta, circular, la tupi, el ribot elèctric...
Vaig patir totes les innocentades possibles, vaig buscar la clau de girar el taller, vaig anar demanant als oficials el compàs de tres puntes i una freda tarda d'hivern que ens vàrem quedar sense llum una estoneta petita, em van fer anar al lampista del costat a demanar-li un parell de cubells de volts, un per la llum del taller i un segon per les màquines.
Em varen destinar a un operari concret: el senyor Manel.
La meva feina consistia a aguantar, però lluny d'estar tota la jornada amb el Manel, aguantava a qui em cridava.
Nano, aguanta'm aquí
Nano, m'ha caigut el formó cap allà i no el veig
Nano, nano, nano...
També anava a buscar els carajillos a mig matí i a mitja tarda.
Així que de seguida em vaig fer un nom en el món de la fusteria: "El nano del barber"
M'agradaven molt els encenalls blancs. L'olor de la fusta acabada de raspallar em feia volar en un món de somni com si els encenalls m'aïllessin de tot problema d'adolescent, i la cola blanca, que embrutava poc, em portava a imaginar quan seria eixuta a l'interior de les crivilles i metxes que armarien des d'una taula de menjador fins a una calaixera.
També estava content amb el sou que em pagava, cada dissabte, el Senyor Garriga, encara que estic convençut que sortia de retallar les propines que li donava al pare i al seu aprenent, quan s'anava a afaitar.

Jo no soc molt espavilat, les poques coses que em deia en Manel per formar-me una mica en l'ofici de fuster i a fi justificar l'encapçalament de la fulla de salaris, que firmava cada mes i que deia "aprendiz" donava voltes pel taller i mirava. "Aprendiziava”
En Manel es portava molt bé amb mi, fins al punt de què quan una feina superava la força d'un nen de quinze anys, els seus braços peluts i forts ja hi eren, però diguem-ne que no havia estat cridat al món de la docència i no era el parlar un dels seus exercicis gimnàstics més practicat. Quan el senyor Garriga li donava les feines, assentia amb el cap i com a molt li demanava quantes hores tenia per fer-las.
En una d'aquestes excursions meves, que sovint duraven fins que algú cridava: Nano, on t'has ficat?,
jo volia arribar al torn que era molt curiós i divertit per a mi.
Hi ficaves una fusta de tots colors, quadrada, amorfa, començava a donar voltes i més voltes i vull creure, que sortia la peça que l'operari que la feia anar, tenia al cap.
Hi havia una superfície metàl·lica on havia de girar per arribar al torn, però, tenia clar que era una màquina, ara no em feu dir quina era la seva feina, però estic segur que era una màquina i que m'aclucava l'ull.
Cada cop que m'hi acostava, encenia un dels pilots (el de color ambre) intermitentment. Quan ja l'havia travessat cada cop em girava tot corrent, i em somreia, no sé dir com ho feia, però tenia aquesta sensació i que era una ganyota dirigida només a mi.
Amb el temps vàrem establir una complicitat gran, i m'agradava pensar que era una màquina de la meva edat i que potser era l'aprenent de les altres.
No hi havia mai cap operari que la fes anar, encara que molt nova, per fora, el seu volum i la seva majestuositat eren l'enveja de les altres màquines, tenia una renglera de botons llarguíssima, com la de l'orgue de la Catedral però orfe d'organista.
Li vaig preguntar al Manel la seva funció, i em va dir que no ho sabia, que era allí d'ençà que van instal·lar el resta de les màquines i que corria la brama entre el personal de què era el cervell de totes les que es feien servir al taller, tant les grosses com les manuals, la qual cosa tirava per terra la meva teoria de què era un aprenent com jo, però de màquina.
M'acontentava personalment en haver fet un amic tan important. Era tot un referent, en un taller tan gran, els companys deien; després de la màquina verda, perquè era verda, el tercer passadís a la dreta.
Ara quan passo per allà em deixo estimar una mica i em crec el seu predilecte i l'acarono arrepenjat amb l'espatlla, fins que se sent una veu, que pot venir de tots els punts cardinals del taller que crida:
Nano, on t'has fotut?
Llavors em desperto de cop, busco d'on ve la veu i vaig cap allà a aguantar a qui li faci falta.

Faltaven pocs dies per al pont que s'ha donat en anomenar de la "constitució que ens hem donat entre tots", amb la meva colla d'amics volíem anar a acampar al Pirineu, quatre dies de festa, no es tenen sempre.
El meu cap estava posant piquetes a les tendes quan va sonar, eixordador, el timbre que anunciava que estessim atents a la megafonia del taller.
Es va sentir:
El "nano del barber" que pugi al despatx per favor.
Vaig anar amb mala cara, no m'agradava allò de "el nano del barber"
Em dic Miquel jo, i m'han cridat per megafonia.
Una senyora que hi havia a sota d'un núvol de laca em va dir que el senyor Garriga volia parlar amb mi. La conversa que es va convertir en quasi un monòleg i va anar així.
He pensat a aprofitar aquests dies de festa per fer el manteniment de tota la maquinària que tenim...
Quan la cosa anava de socialitzar la maquinària, malament!
...m'han demanat que si podia quedar-se algú coneixedor de la casa, emprenedor, bona persona, amb grans dots i ambició d'aprendre l'ofici, alt i atractiu, i de seguida m'ha vingut al cap vostè, no sé per què, o sigui que el dijous vingui a les vuit com sempre, li donaré un joc de claus del taller i confio en el fet que les custodiara com si fossin seves.
Res més, "Nano del barber"
A a adeu
(aquesta va estar la meva contribució a la conversa)
Vaig aparèixer al taller i amb la cara devia pagar perquè ni en Manel em va dir re, la qual cosa era normal, ni la màquina verda em va somriure de la mala cara que feia.
Quatre festius i cinquanta piquetes a la porra i la meva il·lusió a la merda. Van intentar consolar-me i no van poder, només van arribar a enganyar-me.
Dimecres tarda, es respirava un ambient festiu al taller només trencat pels solcs de les arrugues que feia la meva cara d'enfadat.
Entre crits i abraçades es van anar acomiadant tot el personal, inclús els que ens dutxàvem i que normalment sortíem una mica més tard, Jo eixugant-me les gotes que quedaven entretingudes a les arrugues de les meves ganyotes, d'entre, enfadat i decebut amb mi mateix per no haver sabut dir no, al senyor Garriga. M'escossava jo mateix amb milers d'arguments, però la veritat és que no em vaig saber valorar com a persona, de quinze anys, però persona.

L'endemà a les vuit menys quart ja era al taller, total, com els meus amics sortien a les set i quart els vaig anar a acomiadar al tren i ja vaig anar a obrir. A la porta ja hi havia un noi que va resultar ser l'aprenent del mantenidor de la maquinària. De seguida vàrem congeniar per solidaritat de classe, en veure que amb ell també l'havien seleccionat amb els mateixos arguments que a mi.
El seu operari va aparèixer a les vuit tocades amb una furgoneta carregada d'eines i tres o quatre bidons petits d'oli per a greixar.
Vaig engegar els comptadors i al clic del limitador li varen respondre cents de sorollets de màquines engegant-se, de pilots, motors a punt per treballar i crits de màquines malaltes que demanaven socors, en el seu idioma de màquina, era talment com quan un director d'orquestra, en tocar el faristol amb la seva batuta, demana atenció als seus músics.

L'oficial/mantenidor, era un home d'uns seixanta anys, cabell i barba blanca molt llargs, mal client per al meu pare i que denotava un gran coneixement i certa vocació pel seu ofici. Enfundat tot ell en una granota de mecànic de color verd, amb una butxaca de pit embarassada de papers d'instruccions de manteniment per les diferents màquines i de llapis i bolígrafs. Em va cridar l'atenció que portava penjat al coll, una mena d'estetoscopi, molt més petit i de fabricació pròpia.
Va fer, primer, un recorregut en el qual jo el volia acompanyar com amfitrió, el seu aprenent em va retenir dient-me que s'hi estava posant d'acord. Em va preguntar si creia en coses fantàstiques, a les que no pots donar una explicació amb paraules, has de creure-hi i prou, com allò que un colom deixés prenyada a una senyora, verge o no...
La veritat has de creure molt, o has de tenir un excés de fe
Per al que vaig poder entendre, aquest home de la granota verda, parlava amb les màquines i no això solament, es veu que les escoltava.
Una, la de la paret verda, la meva amiga, es veu que era l'ase dels cops i que totes anaven a raure a ella per explicar-li les seves molèsties de màquina.
Què si tinc la pressió massa alta pel diàmetre dels meus conductes, què si les meves articulacions no poden més, que si les meves ròtules, que ja no tinc la força que tenia, que..
La màquina verda ho anava apuntant tot, en un programa que tenia instal·lat amb aquest motiu, com una base de dades però de malalties. El mantenidor una a una les auscultava amb el seu estetoscopi especial, posant l'embut en un connector fet a mida.

A una màquina que normalment estava apagada, ara, se li encenien tots els pilots i deixava de semblar l'orgue de la catedral per ser una petita ciutat il·luminada per Nadal.
Aquí entrava la part vocacional del senyor. No era un ego inflat el que desprenia, era una preocupació real i apassionada pel malestar que li explicaven totes les màquines com en una seguretat social pública, quan existia, com quan et poses a les mans expertes d'una persona amb qui et dones tot tu perquè saps que et sanarà si el mal que tens es pot guarir.
En Lluís, que així em va dir, el seu aprenent, que es deia el mantenidor de màquines , semblava tenir solucions per a tots els mals que li havien dit, així que va cridar al seu ajudant, el qual havia d'anar fent una creu al costat de cada nom de la llarga llista dels casos que donava per resolts. I estetoscopi en mà va anar visitant totes les màquines del taller, com si fes una visita de metge a domicili.
Quan eren maquinotes velles o què estaven funcionant moltes hores diàries, els apuntava en un paper, que havien de ser greixades tres cops per setmana més o menys, les més noves amb un cop en tenien prou.
Així ho va fer, dijous, divendres, i part del dissabte, aleshores li va dir al seu aprenent que recollís, que havien acabat, però no ho va dir content del tot car sabia que a alguna màquina ja no la veuria mai més i que aquella greixada i canvi de corretges seria, segurament, l'última.
Fent els ulls grossos va veure que se n'estava preparant una
d'aquelles que esperes, però no vols que se't noti. Com va poder, va fer endins dues llàgrimes que com l'àngel anunciador representaven tots els sentiments que estaven competint a dins seu, i va fer l'orni en veure els llums enfosquir-se, com si hagués estat una apagada general sense importància.
En tornar el llum, cada màquina, va voler acomiadar-se d'ell com bonament sabia unes, fent sonar les sirenes al màxim volum, d'altres amb una escenografia de llums llargament assajada, les més humils amb el ronqueig dels seus motors que poca cosa tenien a veure amb el brunzit arrítmic i desagradable del primer dia.
Van pujar a la seva furgoneta i van desaparèixer carrer avall.
Després d'acomiadar en Lluís i el seu aprenent de la manera més efusiva que vaig saber, sense barrejar cap sentiment, cosa que se'm va fer difícil, ja que en tres dies havíem congeniat molt. Vaig desconnectar per, segona vegada, els comptadors i tancar la porta lateral del taller, no sense abans haver-me cerciorat que la primera vegada ja ho havia fet bé, i cap a casa, què estava cansat.

En Lluís també ho estava, i va decidir que anava directament a dormir, quan feia aquest tipus de feines era tanta la dedicació que hi posava que esmerçava fins a l'última gota d'energia, i es quedava fet pols.
L'endemà es va llevar a misses dites i com encara no havia fet net del cansament que portava, va seure al seu balancí de reixeta i es va quedar adormit un altre cop, tres hores ben maques!
No tenia gens de gana i quan es va despertar podia optar per fer dues coses.
Una: engegar el televisor.
Dues: pensar en els anys viscuts i, aquell dia es va decidir per la segona opció. De totes maneres, resumir seixanta-quatre anys de vivències en una estona de la tarda era demanar un esforç massa cruel a la seva memòria, ja de per si, apaivagada i juganera.
Es va plantejar començar pel seu naixement, però com no va tenir clar si hi havia estat, no va voler seguir, no fos cas que historiadors més acurats en les seves acotacions, el poguessin desmentir...
Aleshores va pensar que una cosa de les que viu perennement a les memòries humanes és l'amor i, més si és compartit.
Ara anirien ell i la seva retentiva a viatjar fins quan va conèixer a aquella noieta amb nom de muntanya màgica.
Res va tan bé com un sentiment d'enyor, per engegar la part del cervell que serveix per recordar.
La Montse, com ell l'anomenava, el va captivar de tal manera que ...
... Ell treballava en aquells temps en un taller d'ebenisteria o de tapisseria no recordava bé, ho feia segut en uns tamborets entapissats en pell, les peces a fer eren agafades amb les cames com les pinces d'unes tenalles fetes de carn. Els seients de treball s'aixecaven uns trenta-cinc centímetres des de terra. Na Montse, cada tarda, cap a les cinc, carregava el càntir fins a la font, buidava l'aigua sobrera i n'omplia de nova. El mecanisme màgic que les fades de Breda havien introduït en el càntir s'encarregava de fer i mantenir l'aigua fresca fins a l'endemà per les cotillaires del taller on ella estava aprenent l'ofici.
Ella, en passar, li feia una rialla diària en veure'l en aquella postura, gairebé arranat a terra com segut a la gatzoneta. Era en aquell moment, quan desvestia les dents del fermall dels llavis i quan s'apreciava que ni tots els dolços, ni aquells confits tan bons que feien amb pinyons i que venien d'Arenys de Mar, tenien res a envejar de la blancor i arrenglerament de les seves dents.
Ell, la vetllava diàriament, i un dijous va aconseguir que portés, en una mà, el carregament d'aigua i a l'altre una declaració d'amor en forma de carta que li havia escrit.

Recordava que s'hi va casar, però no recordava per molts esforços que endegués si havien set feliços, o resignats, o infeliços.
És possible que tinguessin un fill, perquè la memòria el duia de manera inevitable, al record d'una mort per accident:
Va estar un infant d'uns vuit anys, el que un mal dia, va berenar en concepte d'autoservei, unes boles de naftalina que eren desades al moble de la cuina destinat a les coses que fan les cases més netes, més oloroses i dificultar l'accés de formigues, escarabats i arnes menjadores de llana. Potser no prou amagades ni tencades
No recordava si la criatura va patir molt; si li varen rentar l'estómac quan ja no calia, si va haver de donar-li sang, si era compatible amb la del seu grup. Recordava, això sí, llàgrimes, crits, veïnes amb plats de caldo, i molts plors.
La dona que era la seva companya des de feia tant de temps, se li havia espatllat feia molts anys, no van trobar cap mecànic prou bo perquè li refés la maquinària interna.
I la maquinària petita, la que encara es deixava portar duia sorra al motor, i no havia res a fer.
Després d'un dol curt, va prendre la decisió de fer companyia al nen.

Les màquines, ara, eren la seva única família i cap bola de coixinet, assoliria el paper de naftalina, ni cap sorra es posaria en contacte amb cap motor, si ell podia evitar-ho.
Així doncs, esperava la jubilació amb l'al·licient de visitar mol aviat tots els desballestaments que coneixia.