Sempre junts

Un relat de: tapisser
Aquest cop no em passarà com tantes altres vegades.
Per fi serè coneixedor (i pot ser descobridor), d'un dels grans misteris de tota l'història. Ni les persones principals ni la gent humil, han estat mai capaços de trobar-ne l'entrellat. Mai.
No serà el meu cas, jo estaré vigilant i
serè com el caçador que, encauat i mut, espera un senyal de l'espantadís cabirol per abatre'l i endur-se'l.
Tindré els ulls aspectants d'un home encuriosit, temperat i pacient.
Tal és el meu afany de descoberta que m'he fet un "termo" de cafè, una paella i un pollastre rostit per no perdre detall mentre vigilo. A!, i unes galetes.

Això sembla que va per llarg, però jo no defalliré.
M'he hagut de buscar un bon seient perquè al cap de vint minuts d'observar semblava que el cap em donés voltes i endemés em feien mal els ronyons d'estar culivat.
He filmat l'entrada de cada cosa, seguint el protocol creat per l'escola superior de mares de Catalunya. Cada obertura escorcollada perquè no hi quedés res a l'interior. Cada racó investigat i escodrinyat amb ulls detectivescos. Un sol oblit de caràcter despistat podria enviar a norris la feina feta.

Més o menys farà un any, en tornar d'un passeig de tarda quan encara no eren les vuit del vespre, semblava que ells m'esperesin a mi, quan era jo qui els buscava.
Eren parella, sempre ho han sigut.
Un al costat de l'altre jeien tranquils, encara que no paraven de competir. L'un en qualitat, en durabilitat i escalfor, i l'altre en aquell aspecte tan flonjo tan dolç...
Però sempre junts i, fins a la setmana passada, creia que amatents l'un de l'altre.
Eren negres.
Primer vaig tenir moltes crítiques de familiars i amics.
-Són tristos...
-Són molt seriosos.
Deien...
Amb el pas del temps i, com em feien quedar bé allà on anés, tot va tornar al seu lloc.

De tant en tant em torna aquesta sensació que el cap em roda, de vegades més de pressa i a cops més lent. Això si, sempre amb un ritme cadenciós.
Segurament és de fixar la vista. No ho sé.

Perquè no es torni a donar el cas de l'abandó de la setmana passada, he lligat cada unitat de la parella amb un fil de pescar transparent i prim per tal de no aixecar sospites entre els components del duet.
L'altra punta del fil és en un lloc segur (el tinc agafat) per poder tenir proves i rebatre les històries fantasioses que explica la gent.
Només, he d'esperar.

Ja centrifuga. Serà una gran descoberta pel món mundial.
Ningú tornarà a parlar del desaparellament de mitjons en fer la bogada, sense coneixement de causa.
Assegut davant de la rentadora, fil en mà, segueixo l'evolució d'aquest parell que, segons he filmat, han entrat junts a rentar-se.
Si es desparellen per si mateixos, en sóc testimoni i podré escriure'n un tractat.
En tindré proves.

Comentaris

  • A l'estiu la cosa millora[Ofensiu]
    Montseblanc | 13-12-2018

    Això dels mitjons desapareguts és un gran misteri. Espero que el protagonista del relat se’n surti i que pugui fer un treball que li publiquin al National Geographic o al Muy Interesante. A veure si la seva experiència ens serveix als altres.
    M’ha agradat perquè crees misteri i aventura a partir d’un fet quotidià. Ens hem d’agafar les coses amb més humor, com el teu relat.

  • Doncs sí, és un misteri[Ofensiu]

    Segona lectura: lo del termo de cafè, la paella i els pastissets: molt ben trobat. Lo del mareig: genial; lo de que eren una mica funestos: molt encertat; i lo de lligar-los és una cosa que no se m'ha acudit mai però seria una bona idea.

    Jo tinc una capsa amb mitjons desaparellats. Sospito que el meu fill Carles, quan va al gimnàs, se'n deixa algun o en porta algun que no és seu. També sospito que hi ha un bruixot malparit a casa meva que els fa desaparèixer per a posar-me a mi dels nervis. Però no ho aconsegueix. Com que jo compro els mitjons al mercadet dels dijous i són tan barats, se me'n refot si es perden o no. En compro més i " marchando".

    Vaig a llegir el teu últim treball.

  • Ostres, què bo![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 07-04-2018 | Valoració: 10

    He començat la lectura i, naturalment, no entenia res, tot i que suposava que hi havia "gato encerrado". He continuat fent cabòries sobre de què podia anar tota la teva història i fins i tot m'he suggerit a mi mateixa alguns temes, però no volia mirar el final perquè ho volia endevinar. Però, ni p... idea! I al final he esclatat de riure perquè aquest és un problema que sempre tinc jo i que segur que té tot el món mundial.

    M'ha despistat molt lo de que fossin negres. Aquí he variat la suposició que tenia primerament. I ara vaig a tornar a llegir el teu relat per a trobar-hi totes les idees que t'has empatollat per dir i no dir.

    Ets genial, Albert. Si un dia no saps què fer, llegeix un poema que es titula "ROBA ESTESA" en el que els meus mitjons estesos també són negres i ballen ritmes ancestrals.

    Petonets.