Guerres.

Un relat de: tapisser
Sortíem al carrer havent menjat.
Encara ens feien olor les mans de les mandarines de les postres.
Avui hem dinat molt bé, no sempre hi ha tanta sort.
És tanta l'ànsia que tenim per sortir que més d'un cop ho hem fet amb el tovalló nuat al coll, però la guerra no espera encara que sigui un joc. No debades, tenim l'exèrcit que tenim, que és l'enveja de molts barris.
No hi ha arma, de les moltes que ens envolten, que no tingui la seva reproducció en fusta en el nostre armer.
La nostra columna de blindats és, amb diferència, una de les més afamades en el món de les guerres de broma, encara que només en tinguem una unitat. Un carro de "super" folrat amb fusta en té la culpa i, encara que hàgem de disparar per fora, tirant els projectils a mà, mata molt bé.
Té molta presència amb el seu canó i pintat tot ell de camuflatge.
Una tarda que vàrem decidir anar a fer un tomb, per airejar-nos de la pudor de pintures i eines, treia el cap d'entre unes runes, era un tub que semblava estar fet per a canó de carro de combat i predestinat a què el trobéssim. Era perfecte. Vàrem deixar de passejar i arrossegant-lo com vam poder va fer cap al nostre quarter general (secció de fabricació).
Aquest dissabte vinent, si la guerra de debò i els francs tiradors dels terroristes ens ho permeten, hem quedat amb els del barri del raval d'aquí el costat, per tenir una batalla memorable, d'aquelles que surten a tots els llibres d'estratègia militar. Els veïns tenen un exèrcit que no està malament, sense arribar a l'excel·lència del nostre. Conten, això sí, amb la més temuda cavalleria del nord del Jordà consistent en: tres pastors alemanys, dos dòbermans i quatre rottweilers, que no maten, però acolloneixen força.
Es va decidir, entre tots, no tenir marina perquè només sabien nadar un total de vint-i-cinc persones entre tots els exèrcits de la ciutat i encara que el riu tingui un nom amb reminiscències bíbliques, la majoria de l'any no té prou cabal per a encabir-hi submarins, portaavions, destructors i la resta de vaixells de guerra, endemés el nostre enginyer no tenia la seguretat de poder fer flotar els aparells que haguessin de fer-ho, en canvi va dir que fer submarins era fàcil, que eren unes naus de bon conformar.
Mentre preparàvem la batalla del cap de setmana un soldat dels nostres va voler explorar els voltants. Va fer cap a un edifici decrèpit, bombardejat per tot arreu, n'estic segur que el senyor suís, que va inventar el formatge emmentaler, es va inspirar en aquella casa. La curiositat del nen, soldat de pega, li va fer anar mirant dintre de cada casa. A totes és respirava una vida truncada, una escenografia de por i alguna cosa va provocar aquesta "aturada en sec del temps". En el primer pis, en el segon... arribant al tercer la fugida encara semblava que havia estat més precipitada, el terra del menjador era emmoquetat de petits còdols de vidre escampats per tot arreu que sortien d'un sobre marró, com aquells de tots colors que tenia el cosinet dintre un tub de cartó. Calidoscopi li deia. I com era una joguina i una paraula estranya en el veïnat, anava tot el dia calidoscopi amunt calidoscopi avall fent-se el fatxenda, mastegant cada síl·laba, com esperant que algú li fes repetir la paraula.
Però aquests, són tots d'un sol color, entre blanc i la transparència perfecte. És com si tinguessin valor i llum pròpia.
Una mica més enllà, i com clavat en el terra hi havia un ventilador que segur era el cul d'un projectil que, objector de consciència com era, no va voler esclatar ni matar ningú. Es va atrevir i amb un pal de córrer les cortines, que va trobar per terra, va anar burxant la bomba i no va passar res. Es va anar envalentint tocant-la amb diverses coses i no va passar res fins que van arribar a les mans (sigui dit amb l'accepció menys bel·licosa de l'expressió), i tampoc no va passar res. A les hores la va voler acariciar amb mans inexpertes com la primera vegada que volem estimar.
La bomba, va recordar de cop les converses que havia tingut amb el seu pare quan encara era una tendra bala del vint-i-dos.
La responsabilitat de la feina ben feta i el record d'aquella conversa, van tenir més força que les seves conviccions objectores actuals, i va esclatar.
Una pluja de diamants va estar la traca final de la deflagració, però abans hi havia hagut una pluja d'enderrocs, de runes, d'una cama amb sabata i pantaló curt, amb genolls pelats, no ho sé, ja no sabrem mai, si d'abans o per l'explosió, de la guerra de veritat.
El nostre exèrcit va decidir no
enfrontar-se a cap enemic, ni aquell cap de setmana, ni segurament mai. Vàrem descobrir que les armes maten, encara que les que fem nosaltres només obrin caps d'una pedrada de tant en tant.
Les de veritat maten gent, senyors, senyores, nens i gossos, que de vegades es troben enmig d'una guerra que sovint no volien, i que segur no han declarat, car les persones no tenen enemics naturals.
Es va establir, deia, una jornada de dol. Les banderes eren a mitja asta. Vàrem haver de fer-ne una a correcuita doncs molt d'exèrcit, molt d'exèrcit, però no en teníem de bandera.
Els grans, els que guerrejaven de debò en tenien una amb unes franges de tres colors i una punxa vermella, nosaltres vàrem fer un homenatge artístic al nostre explorador i sobre un fons grog, vam dibuixar un peu calçat amb els cordons desfets, que és, encara avui en dia, símbol del nostre exèrcit.
Com no era qüestió de perdre el dissabte vàrem reptar als veïns a un partit de futbol, però com van dir per la ràdio que hi haurien bombardejos, el partit va estar de futbol de botons i així vam passar la tarda a cobert. L'enemic, com a soldats eren inferiors a nosaltres però com a "futboleros" ens passaven la mà per la cara. Que juguéssim d'aquella manera, uns ho van atribuir a la tristor de perdre un company, i els que més, aquells que ens coneixien, a què érem molt dolents.
No paraven de caure bombes, cada una amb una dedicatòria diferent, depenent a què anaven dedicades: a matar, a ferir a destrossar, a tirar edificis...
Que bonica és l'artilleria quan fa bé la seva feina!!!
Com havíem vist fer als de casa, vam deixar els partits (per sort) i ens vàrem agafar de les mans com fent una rotllana molt gran o una diana enorme que no es veia des de el carrer. Benauradament, no va caure cap projectil, ja m'hauria agradat veure a mi els efectes miraculosos de la rotllana.
En sortir, la fresca de l'aire exterior ens va alegrar i potser sí que vam proferir algun crit de goig o de alliberació (cosa no gens aconsellada pels manuals de supervivència en temps de guerra) la infanteria més endarrerida de l'exèrcit atacant, segurs com estaven d'haver fet una coratjosa escabetxina amb les quatre parets que quedaven en peu i sis rates, a les quals els hi tenien jurada d'altres incursions, la van emprendre amb nosaltres.
El que semblava manar més ens va dir:
D'on veniu?
No us han dit a casa vostra que quan cauen bombes no se surt?
A veure, hum.... El carnet del consorci de guerra?
A qui no el tingui o no el porti a sobre l'haurem d'afusellar!
Va formar la tropa que duia com un escamot d'execució.

Un a un, vàrem passar per les seves mans per a ser regirats de dalt a vall, mans que vés a saber si havien matat a germans a tiets i cosines en un escamot com aquell en què tard o d'hora en una ciutat petita com la nostra ens hi havíem de trobar.
Ningú tenia el carnet requerit, entre altres coses perquè segurament no existeix, ni ha existit, ni existira mai.
Em va semblar que al que feia de manaire, se li escapava una mena de ganyota en forma de somrís i a en Tamer, una taca de pipí al pantaló en forma de taca de pipí.
Darrere d'en Tamer, que de tota la colla no era el més valent, ni de bon tros, ens varen fer posar un al costat de l'altre, en una llarga paret que, miraculosament, quedava en peus.
N'érem set, catorze ulls de mirada espantada, fèiem una vida de noranta- un any entre tots, no arri bavem ni a l'edat de l'home més vell de Palestina (Abu Ahmed) del qui deien va morir amb cent vint anys. No teníem, ni de molt, la seva experiència però segur que tindríem la mateixa por a la mort quan arribes el moment.
Tots set arrenglerats, un al costat de l'altre, els sicaris davant i una veu: Carreguin, apuntin i f....
Un dels que havien quedat fora de l'escamot d'execució oportunament va cridar:
- Un moment!
- Atureu-vos!
He llegit el codi d'honor de la infanteria i diu que en aquest tipus d'execucions és imprescindible que els afusellats, ho siguin, amb els pantalons i els calçotets abaixats per sobre dels genolls.
Tots set vam ser requerits a baixar-nos pantalons i calçotets a crits.
Prou vergonyant que era la situació...
Però obeirem com uns autòmats que han rebut una instrucció.

Set amics que jugaven a ser soldats, afusellats per un escamot de soldats de veritat. Quina fi més allunyada de la que ens havíem marcat cada un!
En Tamer
En Boy
En Hadmed
En Shadmed
En Hassan
En Davan
I jo mateix...
Somiàvem en una mort tranquil·la, al llit, envoltats per a éssers volguts sense endevinar el dolor d'una bala abans de tancar els ulls.
La primera pedrada va rebotar en el casc d'un dels de l'escamot d'afusellament, el soroll ens va fer tancar els ulls a tots, pensant que era la primera bala d'una de les que ens havia de matar. Com si un soldat anés a tant per mort i autònom com era, hagués començat una mica abans que els altres a matar. A aquella pedra llançada amb intenció, li va seguir una segona i una tercera, fins que el cel es va enfosquir un xic amb l'ombra que feien els projectils.
Sobre de l'escamot un gran tendal de foscor va apaivagar una mica el sol torrid de les escorrialles de la tarda, un nombrós grup format per tots els nens que jugàvem a les guerres de no fer mal, llençaven pedres, com si no hi hagués fi, a uns soldats perplexos per un atac sense mort. Un exèrcit format per tots els diminuts exèrcits d''armes de fusta, apedregaven uns quants soldats que tenien una missió innoble: acollonir nens i si podien entremig, si sobrava temps, cobrir la retirada del seu exèrcit.
Les pedres, aquest cop, van estar més fortes que les bales, com si depenent de l'ús és carreguessin amb la raó en comptes de amb la mortal pólvora habitual dels projectils. La justícia sense lleis, havia tingut els arguments necessaris per triomfar.
La nostra guerra havia acabat.

Comentaris

  • Món injust[Ofensiu]
    Montseblanc | 05-11-2018

    Collons (amb perdó), tapisser… A categoria has posat “Humor”? Doncs a mi ja se m’ha entelat la mirada quan he llegit “A les hores la va voler acariciar amb mans inexpertes com la primera vegada que volem estimar”, i a partir d’aquí ja he vist les lletres borroses fins el final. Quina llàstima que em fa el poble palestí, cada vegada que els veig tirant rocs, siguin canalla o adults, a aquells soldats i blindats de darrera generació, cada cop que veig un edifici sencer ensorrat per les bombes “intel•ligents” però es veu que sense cor, cada vegada que veig l’enterrament d’un nadó que embolicat passa de mà en mà pel damunt dels caps de la gentada. I sembla mentida que els altres puguin fer això després del que ells van patir...
    La canalla és canalla, aquí i a qualsevol lloc, i trobarà la manera de jugar, si els deixen. I segurament els jocs imitaran el món dels adults. Al final, en el teu relat, arriba un punt que es barreja el món infantil amb el dels grans, les pedres amb els projectils, la innocència amb la crueltat. I, per una vegada, guanyen els que gairebé sempre perden. Però fa estremir, perquè tots sabem que és només una il•lusió, la voluntat de que per una vegada triomfin els altres, sabent que és impossible.
    “N'érem set, catorze ulls de mirada espantada, fèiem una vida de noranta- un any entre tots...” buuffff m’has fet fer la divisió, noranta-un entre set... Surt tan poc, tan poqueta vida...
    Magnífic relat, de veritat.

  • Una guerra petita dins d'una guerra gran.[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 01-11-2018 | Valoració: 10

    Albert, aquesta vegada el teu relat fa tremolar. Les armes de la canalla, encara que matin molt bé, són un intent d'imitar els grans en una guerra, com totes, cruel, que deixa les cases foradades i aturades en el temps en que els seus veïns van haver de marxar precipitadament o van perdre la vida.

    Fa esgarrifar que els nens morin sense cap motiu, perquè són innocents i no han fet res. Ni tant sols han tingut temps d'odiar els que han matat els seus. Volen jugar, perquè encara no els han pres el desig del joc i de la camaraderia amb l'altra canalla.

    Fins que arriba la mort real, no la d'imitació. I el món sencer hauria de xisclar davant d'aquesta barbàrie. Però el món no fa res i els nens moren cada dia de fam, per les guerres, ofegats en el mar o de malalties que es podrien evitar. Tot plegat fa mal al cor i ens fa pensar en que potser nosaltres podríem fer alguna cosa i no ho fem.

    Però no vull deixar de ressaltar el teu enginy amb les batalletes infantils, que tenen molta gràcia: la cavalleria dels adversaris, les armes de fusta, el futbol amb botons quan no es pot sortir.... Tot això em recorda els jocs dels meus germans i els seus amics a l'estiu al carrer. Amb la plata de la mona es feien els escuts que duraven ben poc, amb les canyes es feien espades i fletxes, amb el paper de diari es feien barrets i amb cordes cinturons per a aguantar l'espasa. I quan es cansaven d'aquestes activitats, anaven a buscar "cachurros" i ens els tiraven per a que s'enredessin al cabell de les nenes i riure una estona. I quan no, jugaven a pedrades amb els del carrer del costat a veure si es fotien un trau al cap. Angelets...

    Salut, company

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: