LLOGUER

Un relat de: tapisser
Acomboiat per aquelles quatre parets em trobava entre coneguts. Era com la seguretat que transmet el niu que em va veure néixer, créixer, compartir grans a la cara amb mal humor i canvis de caràcter, pares que havien emprès un camí de vida també entre aquelles quatre parets, oncles que els havien acompanyat en una part del camí...
Temps i records viscuts entre balcons i rajoles hidràuliques.
També els veïns de l'escala havien sofert mutacions. La senyora Esperança, del tercer segona, la senyora Aurora, la Llibertat del cinquè amb la qual havia compartit hores mentre la mare anava al metge o a fer un encàrrec d'aquells que hom prefereix fer sol, sense companyia de marrecs.
Recordo que a l'escala només tenien televisor els Cafarell del segon i amb qualsevol excusa els hi ocupàvem el menjador i el frontal de la pantalla era ple de caps de canalla, asseguts a terra per a no tapar les imatges als grans.
Qualsevol programació servia per a ajuntar als veïns, tan si feien el festival de Benidorm com el futbol, i per a fer sortir en la conversa que la senyora Cafarell era l'única que tenia tele en unes quantes escales de distància, la qual cosa havíem de sentir-nos a dir mantes vegades, com a pagament de l'espectacle.
Amb els anys, l'escala es va transformar en una llançadora de nous vinguts. Uns de més enllà dels mars i d'altres que no havien vist un mar en sa vida. La qüestió és que moltíssimes vegades, et creuaves amb senyors i senyores nenes i nens que no sabies si vivien a casa o eren testimonis de Jehovà fent coses de testimoni de Jehovà, si pertanyien a una ONG clandestina o si eren els nou vinguts del quart.
Amb els anys, cadascú va fer cap a casa seva per veure el propi televisor i es varen acabar les galetes per als petits i el moscatell per als grans que ens donava la senyora Cafarell, entre l'hospitalitat i la caritat de qui podia fer-ho.
Sigui dit de pas, que a les rotllanes on es parlava de les xafarderies de l'escala, els Cafarell varen perdre la condició de "rics".
D'això se'n diu: fals benestar i passa quan vols igualar la gent per baix, començant amb les riqueses quotidianes.
Un dia, uns senyors molt ben arreglats amb sengles vestits d'home, que més d'un polític valencià hagués volgut que li regalessin sense cap remordiment, prenien mides del vestíbul i teclejaven ordinadors personals com si anessin a preu fet.
Amagats, entre les bústies i un ficus que la comunitat havia decidit col·locar com a decoració, várem sentir part de la conversa un senyor al qual no coneixia (potser era un veí/exprés) i jo.
Parlaven de comprar l'immoble per a un client que buscava una inversió de benefici ràpid. Però deien que aquell que estaven apamant tenia "bitxos".
En sentir això, jo que vaig néixer a aquella escala (abans no es deia immoble) em vaig sentir ofès, no vaig poder més i vaig sortir de l'amagatall, on havíem quedat encauats, en veure tant de personal treballant al vestíbul.
_ No pot ser!! (vaig dir quasi cridant).
_ A la reunió celebrada el proppassat desembre, es va quedar que faríem venir una empresa especialitzada en fumigacions per preveure que a la primavera ja no despertés la comunitat de coleòpters que s'hi havia instal·lat clandestinament.
I van venir
-No, no volem dir això (respongué un dels operaris "ben-vestits" sense aixecar el cap de l'ordinador).
L'altre no deixava de mirar-me al cap, com intrigat, després vaig descobrir que m'havien quedat dues branques del ficus enredades al cabell.
Volíem dir: inquilins, veïns, habitants, arrendataris, estadants... (va dir quan va sortir de la seva sorpresa).
-A això ens referim amb la paraula "bitxos" en el nostre argot.
Mai m'havien dit "bitxo"; bé sí la tieta Mercè, amb un altre caire, però.
No em va caure gens bé el qualificatiu. Jo no era cap bitxo. Em vaig arreglar el ficus i els cabells el millor que vaig saber, i amb tota la dignitat que vaig poder arreplegar pel vestíbul, vaig pujar a casa, amb la idea de demanar una reunió a la resta de veïns.

En un passat, la senyora Esperança i llur família varen haver de marxar a corre-cuita cap a l'estranger, doncs el marit, que era banquer, no sé quin embolic va tenir amb els clients de la sucursal als que els hi volia col·locar alguna cosa de manera preferent i la senyora Llibertat va morir per amanir els menjars amb un oli no apte pel consum humà.
Així que el dia de la reunió, d'inquilins vells, només quedàvem la senyora Aurora i jo que no havíem fet mai una reunió com aquella.
De llogaters nous n'eren cinc, un d'ells amb llibreta, bolígraf i posat d'activista d'aquells que tenen moltes reunions diàries.
Vaig exposar el que havia sentit del meu amagatall estant. Es va fer una crida per a reunir-nos la totalitat dels veïns i a tal efecte, es va quedar en anar a buscar porta per porta als que faltaven, per a convocar una segona reunió més nombrosa.

Passats uns dies, vàrem començar a rebre cartes dient-nos que la propietat havia canviat i ara la finca passava a ser d'una empresa francesa. "La faillite d'investissement"; es deia.
La primera actuació del nou propietari va estar no renovar cap contracte dels nous i negociar (a l'alça, és clar) els de dos dels vells inquilins, que donada la seva antiguitat (la dels contractes) enlletgien i molt el caire modern i funcional que es volia donar a la finca.
Els anys, els diferents judicis, la moral d'algun dels veïns, i la perseverança del negoci per part de l'empresa francesa, varen fer estralls en la moral Bètica dels llogaters.
Cinc anys és molt de temps per a lluitar per a qui no està acostumat, encara que es tingui la solidaritat de tot un barri i de diferents plataformes.
"La faillite d'investissement", havia anat comprant totes les voluntats comprables amb diners i croissants francesos, inclosa la reticència dels llogaters del quart segona, una família monoparental, on la compra de la decisió incloïa un viatge a Disneyland París.
Amb una quantitat ridícula pagaven la mudança, tres o quatre mesos de tranquil·litat econòmica i la consciència d'algun manaire francès de "La faillite d'investissement".
Només vam quedar habitant a l'edifici, com a Gals irreductibles, la senyora Aurora i un servidor.
Era una situació trista per molt que volguéssim omplir l'absència d'ocupants amb converses de records.
Ara, les rotllanes per a parlar de les xafarderies de l'escala les componíem la senyora Aurora i jo, i la majoria de converses començaven amb un: "te'n recordes quan... ".
Un dia, no recordo si abans o després que marxés l'Aurora, va venir un operari de la firma francesa, amb la seva corbata vermella com a uniforme de la casa, em va oferir una suma de diners vergonyant de tan alta com era per a marxar i em va dir que m'ho pensés, que l'endemà tornaria a buscar una resposta i si aquesta era negativa, no tindrien més remei que començar a tramitar el meu desnonament.
Jo, que no tinc moral, ni amor propi, ni res de res, vaig accedir a rebre la quantitat de diners que m'havien ofert el dia anterior, amb la condició que em donessin uns dies per acomiadar-me de les coses que havia de deixar en aquell pis que contenia també els meus records d'infantesa, cosa a la qual, gentilment, no van accedir, repetint-me l'amenaça del meu desnonament.
En aquell moment vaig saber que estava negociant d'igual a igual.

Vaig trobar un piset petit molt a prop d'on vivia la qual cosa em va fer donar compte de què potser havia viscut en un pis massa gran per mi.
Com no vaig haver de sortir del barri, vaig aprendre a habitar ràpidament les noves quatre parets, passejar i passar per davant d'on havia nascut, les vegades necessàries, sense haver de corroborar amb ningú els meus records.
La casa vella era buida, no només de veïns sinó de vida, ja no tenia tertúlies informatives amb forma de rotllanes, ja no tenia música cantada amb aquella veu de contra-alt que se't posa en estendre la bugada, les "bicis" ja no eren a la seva graella de sortida, sota de l'última volta de l'escala. Tot era mort com quan el ventríloc treu la mà de darrere del seu nino. Silenci i pols. Silenci.
Un dia, uns nanos d'una associació del barri, varen ocupar l'immoble (com està tan malament el tema de l'habitatge...) després d'un temps, l'autoritat pertinent, els va fer fora, varen tapiar els accessos i van posar un vigilant a fora que no entenia massa que un local buit s'hagués de vigilar, però qui paga mana, i ara, més que mai.
Diu la cançó d'un poeta: "Por un carrito de niño, lo que usted quiera patrón"

La casa on vaig néixer, va seguir tancada, buida i vigilada, temps i temps, primer com un cementiri que de tant en tant rep la mirada encuriosida dels vells que passegen i amb els anys, com qualsevol cuneta on saps que hi han enterrades vides i memòries però que part de la gent vol ignorar-ho.
Mentrestant l'empresa francesa origen d'aquest relat ("La faillite d'investissement"), anava molt malament. Tots els actius de dintre del seu país varen ser embargats i els de fora no podien ser registrats a la seva comptabilitat per mor d'haver ser comprats de manera... opaca.
L'inversor amb gana de negocis ràpids i rendibles, va passar a millor vida (d'un infart) després de quedar-se tancat i sense aire per respirar en una de les cambres cuirassades que tenia per apilar feixos i feixos de bitllets de curs legal i alguns que no ho eren.
O sigui que de l'edifici Barceloní, ja sense "bitxos", no se'n recordava ningú; uns per des-memòria i d'altres per des-dignitat.
Han passat cinquanta anys, l'edifici està cada dia més ruïnós, quan se'ls gasta el vigilant en posen un de nou, més jove.
Diuen que hi ha algun fantasma que ja s'ha jubilat.

Ara i després d'escapçar les vides dels llogaters que un dia l'ocuparen, s'ho volia quedar, per cap preu, un constructor que en veure la situació actual de la finca va dir que el millor, per la seguretat de les famílies que anirien a viure allí, fora tirar-ho tot a terra i fer-ho tot nou.
Jo quan passo per davant (em faig gran i cada cop són menys vegades) miro el meu ex balcó i ric pensat en el negoci d'en Robert de les cabres i el de la lletera, junts.







Comentaris

  • Vides i pedres[Ofensiu]
    Montseblanc | 08-05-2018

    Sembla un conte, però no ho és. És la realitat més crua i sense exagerar. Coses que passen, entre moltes d’altres. M’ha arribat la nostàlgia del temps passat, de la joventut, de temps difícils que es van trampejar com es va poder. Gairebé he vist als veïns, als nens i els adults davant del televisor.
    I el pas del anys, fent créixer els nens, emportant-se els ancians... I l’edifici aguantant. Totes les tempestes, tots els cops (preferents, colza, ocupes...)... Vides i pedres. No som res, animalons que necessiten un cau...

  • la vida real[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 27-04-2018 | Valoració: 10

    M'ha fet gràcia constatar que, malgrat que ens portem uns anys, tenim records en comú en quan a la vida d'escala ( que no d'inmoble) que es feia, en una època en que la persona que tenia un televisor era considerada rica, i acollia, amb tota la benevolència del món, els veïns que no tenien la sort de ser tan benestants. Jo, naturalment era d'aquests últims i els nostres veïns, els Valero, ens deixaven veure el Festival d'Eurovisión.

    Tu, que estàs molt posat en el problema del desnonament, has sabut expressar perfectament la situació que es viu en molts edificis que es fan vells, que són adquirits per immobiliàries i han de fer fora els llogateres. Per cert, amb un nom com el de la Faillite d'Investissement no és d'estranyar que el negoci fes aigües i acabés a la deriva.

    Per cert, m'he fixat en els noms d'Esperança i Llibertat que has posat a les teves veïnes. Dos noms que feien preveure un final més venturós del que van tenir.

    És un relat seriós, real, quotidià, però tu l'amaneixes amb salsa tapissera i tot té un toc irònic i fins i tot naïf. I vaig més lluny, també un to poètic: Silenci i pols. Silenci.

    Continua, company, que no falten temes per a treure'ls-hi el suc.