Ens anem fent grans

Un relat de: tapisser
Demà farà quatre anys que es va quedar sol. Vidu.
Una tarda ella va anar a estendre la roba, com sempre, com feia cada dijous, des de mil nou-cents seixanta-set, de cop va deixar caure el gibrell com qui té les mans de goma, lluny de fer-li mala cara a l'escampall de roba amb què va emmoquetar el terra de la galeria, va somriure amb aquell gest que fan els ximples quan una situació els fa gràcia.
Segurament els seus ulls malalts veien com els filferros dels estenedors es tornaven elàstics com una goma de pollastre, ara s'ajuntaven, ara se separaven, convidant-la a provar d'encabir s'hi entra la seva astaticitat paral·lela, no ho sabrem mai.
Convençuda que ella mateixa era una peça de roba, s'hi va voler estendre, segura com estava que algú aniria a posar-li les pinces.
El filferro, no va fer cas a la fortalesa del seu nom, i va cedir enviant a la Paulina a esquitxar de sang i budells el pati del parvulari que hi havia a sota que en aquest moment era vuit de nens, fins que arribés l'hora de l'esbarjo
Tot molt trist.
Ell es va quedar sol, amb cinquanta i escaig, no tenia ni fills ni família, només la companyia de la Florentina; la filla dels veïns del primer que d'ençà que va néixer va ser el substitut de la filla que Déu, nostre Senyor, no els va voler donar, en la seva infinita bondat; segurament per putejar-los.
La va ajudar a créixer, va seguir tot el procés de la vida de la nena, li feia de pare, car la Florentina era d'aquesta generació de nens que anaven sempre amb la clau de casa penjada al coll mentre els pares eren a treballar, inclosos caps de setmana que era quan ell i el fantasma de la Paulina exercien del tot com a pares sobreposats. Els de debò, en agraïment, l'hi portaven imants de nevera, tenia imants de nevera de tot arreu del món!, es veu que sobretot ella, la mare de la Florentina, era una fura en això del negoci de les farmacèutiques el pare també, però menys.
De ben gran i, quan el marit era de viatge, feia vida amb l'ancià de dalt i ni tan sols passava pel seu pis, es dutxava, veia les seves sèries preferides, dinava, sopava, sempre amb ell, després li recollia tot, netejava i semblava que no hi hagués hagut ningú més, però l'alegria que traspuava per la casa anava quedant per sobre dels mobles i voleiava pel pis esquivant l'esperit de la Paulina deixant anar el perfum de les dues, cosa que ell agraïa amb forta gaubança
Els seus pares de veritat varen morir en un accident d'avió quan anaven a fer aquell viatge somiat, que hom guarda per fer a les darreries de la vida, i na Florentina i el seu company (mai va tenir temps per a casar-se) varen anar a viure al pis dels papàs.
Això encara va fer més íntima la relació de la noia amb el seu pare fingit.
Na Florentina, en la sev,a imparable carrera laboral ascendent, va anar deixant enrere, discriminacions, sentiments, records, i va pujar ràpidament, com ho fan les bombolles d'un bon cava en una copa de cristall, donant cops a unes i altres per poder explotar la primera, per poder sortir la primera, la que anuncia, en rebentar per davant de totes, l'aroma del vi.
Les visites al seu pare postís cada cop varen espaiar-se més.
Tot molt trist.
Semblava que l'empresa privada se li feia petita i va començar a militar en un partit, pensant que en l'àmbit públic trobaria més ressò per la seva feina i així va ser. Mítings, campanyes i reunions que varen anar anul·lant tot el relacionat amb la seva vida privada, pare postís i parella inclosos.
Va heretar de la seva mare la veneració per la feina.
Com va saber veure aquella dona la fusta que tenia la seva filla? I com va saber anar-la ficant en el seu món, de puntetes, sense cap enrenou com el cadell de la fura que gira el seu cos cent vuitanta graus per sortir dels caus de les seves preses.
Tot molt trist.
Sol, en Raül, no se'n sortia, va parlar amb els serveis socials del barri, per a demanar ajuda. El va atendre un noi molt agradable i li va dir que en una setmana li diria alguna cosa.
Així va ser i en tombar dels set dies va rebre una carta on se li comunicava l'acceptació del seu cas i se li explicava el pla de treball que havien creat per ell.
Dilluns, dimecres i divendres tindria uns voluntaris de la creu roja que estarien amb ell unes dues hores diàries i li podien anar a comprar o fer algun altre viatge que hagués de fer, dimarts i dijous li vindria una senyora per fer dinars, neteja i el que li fes falta.
Pel que fa a l'atenció mèdica, si passaria una infermera del CAP proper sempre que li fes falta.
Tot molt poc cert.
La veritat és que els únics que complien eren els voluntaris.
La quotidianitat deia que cada dia que passava l'atenció era més minsa, feta amb menys ganes pels professionals que la feien.
Tot s'anava fonent en soledat i olor de pixum.
Emprenyat amb la situació, va voler veure les notícies del televisor per aïllar-se de tot amb les coses que l'aparell li volgués explicar.
Allà estava na Florentina dient el contrari que li deia a ell, dient-ho en castellà, rodejada per a centenars de persones amb banderes de les quals no en veia clar els colors i endemés juraria que li faltaven ratlles la qual cosa atribuïa a la vellor del televisor, sempre que el seu parer era contrari al sentit de la notícia.
Ella, na Florentina, a la tele estava dient, en un castellà perfecte sense gota de deix català:
Queremos Un compromiso con la vida y sus valores.
Creemos en la defensa de la vida desde la concepción a la muerte natural.
Promoveremos acciones encaminadas a acrecentar la cultura de la vida y reducir al máximo los abortos dentro del actual contexto legal.
Defenderemos la familia como célula básica de la sociedad....
I tantes altres coses que no podia estar dient la seva nena, la seva Florentina estimada.
Va estar una de les últimes vegades que la va veure, s'espaiaven tant les visites que l'interval d'una a l'altre era motiu d'oblit per una memòria vella com la seva.
La va veure el dia del seu enterrament, els dos esperits, el de la Paulina i el seu no la varen voler perdonar.























Comentaris

  • amazing[Ofensiu]
    tonny ken | 06-01-2020

    This is a great thing, I think everyone feels this information is very valuable, thank you candy crush soda

  • Tot molt trist[Ofensiu]
    Montseblanc | 04-01-2020

    Tot molt trist, sí. I tan real... És clar que no li passa a tothom, però passa, i cada vegada més. Tant la soledat de la gent gran com la hipocresia dels polítics. Banderes a les que els hi falten ratlles, soledat i olor de pixum, bombolles de cava trepes i l’oblit d’una memòria vella. M’ha arribat al cor.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: