Campanades a morts

i m'ha agradat. Veig que fa temps que no escrius

Gràcies pel teu comentari i a veure quan ens brindes alguna coseta nova (ja no pel currículum que defineix tan bé la Nobel Wislawa Szymborska, sinó per trobar-hi la calidesa i l'exactitud de les paraules que defineixen la teva poesia)

La primera estrofa ja somou una esgarrifança, que adquireix duresa amb el mort "sordidesa" que culmina el vers següent. A aquesta fredor inhòspita, li confereixes un dramatisme especial amb el cant dels ocells... Si no fos per la tristor del poema, et diria que és bellíssim, aquest detall. Tot ell, insisteixo, és un poema trist, melangiós, dur. Però detalls com el dels ocells fan que no sigui un poema fred. És un poema d'enyor.

Aplaudeixo especialment els versos:

"Esguardant embadocat, l'infant."

Aprèn. Per ell, tot això és novetat. Entra en contacte amb... bé, no sé si podria o hauria de dir tan a la lleugera "mort", però sí que entra en contacte amb el vincle que manté l'ésser humà vers la mort.

"Burleta distància del jove."

Si és que hi pensa, és clar, hehe!

"Altivesa esglaiada de l'home."

Molt bo. Una gradació brillant. A més edat, més proximitat a la mort, més vivor del temor vers allò desconegut.

La prosa poètica que fa referència al vell és bellíssima! Potser tres adverbis del "-ment" tan junts es podrien haver evitat, però vaja, això ja és per ser perepunyetes!

Els silencis allargats cap al final són d'allò més oportuns per acabar el poema amb la reflexió, en silenci, que el missatge transmès mereix. Gràcies per la maduresa i saviesa sensacionals que desprenen aquestes línies! I per la bellesa a través de la qual ens mostres el missatge!

Espero noves obres teves!!!

Una forta abraçada!!!

Vicenç

gratament llegir-te. Tot un plaer, no en tinc cap dubte. Continuaré seguint-te, que la cosa promet!

Una abraçada!

Sol_ixent

Fantàstic per l'estructura, pel que dius, per com ho dius...
Sense ser massa trista ni tampoc massa innocent. Co-llo-nut!
Felicitats per aquest poema

Aquest poema ja l'havia llegit fa temps, però ara que me l'he tornat a llegir, m'ha fet pensar, m'ha fet sentir i també m'ha fet recordar. Imagino el poble convertit en una bombolla mentre repiquen les campanes i ressona dins els cors de cadascú. A cada genereació li toca una manera diferent de sentir les coses. M'ha agradat molt, elisheba. A veure quan ens veiem!
Una súper abraçada,
AtzaVaRa

Aquest so greu, lent i punyent de les campanes que toquen a morts, arriba molt endins. Moltes sensacions es barregen amb aquell lament que s'escampa amb el vent.
Ens has portat imatges plenes de vida que escolten la veu imparable, freda i misteriosa de la mort...

Molt ben aconseguit!

Petons!

Ben portat, el poema.

M'ha rosegat per dintre. Supose que m'ha
passat talment com em passa quan toquen a morts les campanes del meu poble.

Enhorabona!

M'ha encantat, sobretot els canvis de ritme que et donen la total batuta, a tu autora, de la lectura del lector, jo.