"Mai més"

Un relat de: elisheba

Ningú t'ho ha dit.
Creus, tanmateix, que ha arribat el moment.
Feia temps que ideaves un final.
Però és tant difícil dir "ara"
quan l'absència és l'horitzó!

Saps que no ho pots allargar més.
De tot n'has fet excuses
per creure't la mentida
ofegar la culpa
buscar-te un perdó..

Ara t'has decidit.
I clamant, cridant, xisclant
"PROU!"
has volgut assegurar-te
que ho senties
-que et senties-
I jures que no cediràs.

El seu plaer té gust d'abisme;
i el teu desig,
brut
fosc,
et consumia la salut.

N'estaves atrapada i ho sabies.
Ara, el teu punt de mira
és un punt de fuga:
vols sortir-te'n.



I així,
convençuda,
comptes fins a tres.


Agafes aire,


t'hi acostes,


el mires.




El treus del bolso,
vas cap a la paperera i,
solemnement,
tires el paquet de cigars.



Respires.




"Mai més"

i somrius..








Comentaris

  • de nou la prodigiosa batuta[Ofensiu]
    Gica Casamare | 02-09-2005 | Valoració: 10

    em tens pres en la teva ritmificació dels versos.
    En quan al poema en sí, magnífic el tatxàn! final. Els comentaristes veïns de sota tenen tota la raó...

  • Absoluta premeditació![Ofensiu]

    Totalment d'acord amb Capdelín.

    Marques el que podria ser un drama personal (no vull dir, amb això, que el fumar no ho sigui, que no ho sé, però jo em refereixo a un altre tipus de drama, més profund) i al final, jugant amb una cadència interessant que val la pena comentar, expliques amb poques línies l'autèntic sentit del poema.

    Des de "Ningú t'ho ha dit" fins a "el mires" esbosses una gradació no et diré que de més a menys consistència, però sí de més a menys extensió o gruix de paraules a cada estrofa. Visualment parlant, s'entreveu una piràmide (o mitja piràmide, potser) col·locada a l'inrevés.

    D'aquesta manera marques un compàs d'expectació, de suspens, perquè tu saps que et reserves una sorpresa de cara al final, i vols remarcar amb força o contundència aquest, diguem-ne, "factor sorpresa". Dónes motius al lector perquè s'imagini el drama personal i profund de qui el viu amb expressions com:

    - "quan l'absència és l'horitzó!" (idea de buidor)

    - "Saps que no ho pots allargar més" i següents.

    "El seu plaer té gust d'abisme;/ i el teu desig, / brut / fosc, / et consumia la salut". Aquí és on els més espavilats (entre els quals no hi sóc jo, com queda ben patent) poden endevinar per on van els trets"

    "El treus del bolso,
    vas cap a la paperera i,
    solemnement,
    tires el paquet de cigars."

    Et voilà! Tot clarificat i ara s'entén tot a la perfecció amb poques paraules. I la raó del "mai més".

    Crec que queda ben palès que el pas de "deixar de fumar" no es ben senzill, però alhora també que, amb força de voluntat, es pot aconseguir.

    M'ha semblat un poema entrenyable, atès que molts poden sentir-s'hi reflexat d'alguna manera, i un plantejament interessant pel joc d'espais!

    Una abraçada, elisheba, i fins aviat, espero!

    Vicenç

  • uauau![Ofensiu]
    Capdelin | 17-06-2005 | Valoració: 10

    has jugat molt bé i d'una forma premeditada amb el paral·lelisme de les coses inanimades i la gent... li has donat la categoria de fet humà a un vici que esclavitza actituds... i et quedes amb el lector innocent que esperava l'eterna història de sempre, la del desamor...
    no vull saber pas com continua el poema, ho temo... l'he llençat a la paperera... he vençut... victòria.... i al cap d'una estona, sento una cremor, un foc, una ànsia, un desfici, una sed d'entrar fum i fumar el món... i tot perd el seu gust i el seu color si ell no hi és i em torna a posseir... llavors comença l'autèntica lluita... encara no podem cantar victòria... el cabró torna a colpejar...
    m'ha agradat molt, fa temps que no et llegia...
    un petó i una abraçada!!!

  • jo voldria dir mai més a moltes coses...[Ofensiu]
    ROSASP | 13-06-2005

    Ei! Quin poema més original, molt ben estructurat, amb un final contundent i molt inesperat.
    Una bona reflexió i a més a més poètica.
    Crec que es podria aplicar a moltes altres coses que ens perjudiquen, com l'ansietat, l'estrés, els lligams que no ens deixen volar.
    Qui poguès unir-los al desig d'aquests versos i llençar-los amb un somriure a la paperera...
    I dir mai més, amb la força qie neix del cor.

    Una abraçada i fins la propera!

  • xaropdetu | 13-06-2005 | Valoració: 8

    ostres, molt original, no m'esperava aquest final. felicitats ta qedat d coña!
    M'agrada la teva biografia ;)

    xaropdetu

  • Guspira | 13-06-2005

    Sorprenent!! El final m'ha deixa't de pedra! Impossible esperar-s'ho!! Vas llegint... i et vas fent a la idea que parles d'una altra cosa, i pum! jeje m'ha agradat molt! A veure si un dia d'aquests puc emprendre jo també el camí cap a la paperera! Felicitats pel poema!
    Petons
    GuSPIRA

  • molt ingeniós. Felicitats![Ofensiu]
    llu6na6 | 13-06-2005 | Valoració: 9

    està molt ben dissenyat. Manté k'interés creixent i en arribar la fi és magistral

    Segueix!

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

elisheba

7 Relats

47 Comentaris

18712 Lectures

Valoració de l'autor: 9.44

Biografia:
ESCRIURE UN CURRÍCULUM


Què cal fer?
Cal omplir una instància,
i, a la instància, afegir-hi un currículum.

Sense tenir en compte la durada de la vida,
el currículum convindrà que sigui breu.

Cal tenir present la brevetat i la tria dels fets.
La conversió dels paisatges en adreces
i dels records volubles en dates immutables.

De tots els amors basta el de casats,
i dels fills, solament els legítims.

Importa més qui et coneix que a qui coneixes.
De viatges, només si són a l'estranger.
La pertinença "a què",
però sense dir-ne el "perquè".
Els guardons, sense explicar-ne els motius.

Escriu com si mai no haguessis
parlat amb tu mateix,
i t'haguessis vist de lluny, passant pel carrer.

Omet amb un silenci els gossos, els gats, els ocells, les antigalles entranyables, els amics i els somnis.

Compta més el preu que la vàlua
i més el títol que el contingut.
Compta més el número de la sabata
que cap on va quell a qui segueixes.
Posa-hi una foto amb l'orella descoberta.
L'important és la forma, no pas allò que sent.
I què sent?
El soroll de les màquines que esmicolen el paper.




(De l'antologia "Vista amb un gra de sorra", de Wislawa Szymborska)