Quan em mori vull ser un xiclet

Un relat de: elisheba

Dijous. Jo baixava rambla avall de Tarragona quan de sobte em passa un senyor pel davant i just en el moment en què ens estàvem creuant va i fot una escopinada al terra. Eeeecss... com si els meus ulls poguessin distorcionar el temps, vaig percebre perfectament a camera lenta com aquell energumen feia pujar les seves reserves salivals fins a la boca i un cop allí ho disposava a la llengua de tal manera que el super-bacó fent un gest intern i finalment obrint els llavis, va fer caure tot aquell material logístic al meu costat.

Uuaaaa!! Jo indignada, clar...

Encara no havien transcorregut dues passes d'aquella burla al civisme quan em creuo amb un noi que deuria anar per l'última etapa de la pubertat i que, altra vegada, com si hagués vist la situació anterior i li hagués fet enveja, just en l'instant en què passa pel meu costat, el paio va, i fent un gest brusc amb els llavis que em va recordar al suprunaman de l'Arare, deix anar amb tot l'ímpetu del món una mena de meteorit rosa que vaig intuir ser un xiclet.

Una altre joia d'aquesta societat (vaig pensar...)

El cas és que amb aquest intent de conciliar-me amb els meus companys de ciutat vaig tancar la meva indignació i vaig esvair aquell seguit d'imatges per donar pas a la memorització de tot el que feia uns moments, obrint la nevera, vaig veure que havia de comprar.

Dijous. Jo pujava rambla amunt de Tarragona quan de sobte em trobo al mateix lloc on no feia ni mitja hora que havien esdevingut tot aquell reguitzell d'atrocitats conductuals quan el meu instint agosarat s'apodera de la meva mirada i em fa baixar el cap per buscar els dos regals que aquells vianants amables havien dipositat a la meva Rambla estimada. Gran va ser la sorpresa quan després de recórrer lentament aquella zona no vaig trobar ni rastre de la primera de les ofrenes: l'escopinada ja no hi era!

Com podia ser que en tant sols mitja hora li hagués esdevingut quelcom a aquella substància?. Realment feia un sol que asfixiava i, apartant-me una gota que em queia front avall vaig comprendre perfectament què és el que havia succeït: el sol l'havia evaporat!!!. Emocionada pel diagnòstic que jo soleta havia sabut esbrinar (tot allò era digne d'un capítol de CSI), em proposo de buscar el xiclet rosa per si hi trobo alguna anomalia en ell i puc tornar a inflar el meu ego (tinc l'autoestima una miqueta subterrada) fent un altre diagnòstic.

Trobar-lo va ser un moment. És fàcil localitzar una bola rosa semi-fluorescent damunt d'un terra marró fluix. Però per desgràcia, al xiclet no li havia passat res. Estava intacte. El mateix lloc, la mateixa forma, el mateix color... Jo, amb un mal d'esquena esgarrifós de tant estar corbada mirant el terra, desideixo asseure'm a un banc que tenia al costat per descansar, em sentia una mica defallida (amb aquella calor...).

No havien passat ni 5 minuts de posar el cul a aquell banc quan una senyora passa per la meva zona zero, trepitja el xiclet, se li queda enganxat a la sola de la sabata i se'l endú rambla enllà.

Ostres! Quin gran moment aquell, quin gran dia el dijous, qui s'ho hauria pensat que veient aquell xiclet com s'allunyava jo tindria una revelació divina, i és que de seguida vaig saber perquè havia passat tot allò, el perquè m'havia vingut aquell interès repentí, el perquè jo ara em trobava asseguda a un banc de la rambla de Tarragona: els déus havien volgut mostrar-me amb tot aquell seguit de situacions que hi ha dues maneres de passar pel món que jo havia de saber: sent una escopinada que amb el sol s'evapora, o sent un xiclet, que no hi ha sol que el mogui, que no costa gens trobar-lo quan el busques que només es descoloreix després de mooooooolt mastegar-lo i sobretot: que després d'haver perdut tot gust, color i textura, encara té capacitat per enganxar-se a la sola d'un altre i seguir fent camí amb ell.

Sí. Quan em mori vull ser un xiclet.


Comentaris

  • acabo de llegir[Ofensiu]
    Lavínia | 03-04-2005 | Valoració: 10

    el teu relat i m'ha semblat molt original i molt ben escrit, elisheba. Trobo que amb una simple mirada al nostre entorn podem trobar una i mil coses que serien tema per a un relat, fins i tot un simple xiclet esclafat i trepitjat a la vorera.

    Felicitats!!

  • Ai carai, quina sorpresa![Ofensiu]
    AntavianA | 18-03-2005 | Valoració: 9

    Ahir durant la presentació del llibre vaig mirar els títols de texts que s'havien escrit i vaig reconèixer dos títols que havia llegit i que m'havien agradat moltíssim, l'un era "La història del Ramon C" i l'altre era "Quan em mori vull ser un xiclet".
    Resulta que em passo bona part de la trobada amb tu...i just quan ens acomiadem i entro al metro busco immediatament els relats de l'AtzavarA i el teu. El de l'AtzavarA no em sonava i me'l vaig llegir tota encuriosida...,Llavors vaig anar a buscar el teu... i aaaahggg!!! eres tu la que em va fer riure com una boja davant l'ordinador...punyetera...pq jo tb m'hi fixo molt amb aquests que escupen fastigosament a terra...ja t'asseguro jo que la lectura...va ser bona, molt bona...

    Ja vas fer bé d'anar signant amb un Bona lectura! Apa, una abraçada!

    AntvianA (Carme)

  • xiclets amunt i avall.....[Ofensiu]
    AtzaVaRa | 30-10-2004 | Valoració: 9

    Ei!Encara no havia llegit cap relat teu i m'ha encantat!! aquesta teoria del xiclet és una bona manera de projectar la nostra estada en aquest món. Mai acabes de desaparèixer, sempre amunt i avall, enganxada a qualsevol lloc i resistint-ho tot. Crec que, al cap i a la fi, tots som xiclets, de diferents formes, colors, gustos.....
    Felicitats!
    Ah! que sàpigues que ja m'ensenyaràs el lloc exacte de la teva insipiració divina d'aquí a algunes setmanes!encantada de retrobar-te....ja ho saps...

  • Hola![Ofensiu]
    Gorwilya | 27-10-2004 | Valoració: 9

    És el primer relat que llegeixo teu, i he de dir que m'ha agradat molt. És increible, com a partir de coses que semblen insignificants pots fer un relat que expressa el pas per la vida. De la manera que ho exposes si s'hagués de triar, veig que seria una bona solució ser un xiclet... :P

    Una abraçada!

  • Bé!![Ofensiu]
    ismael | 26-10-2004 | Valoració: 9

    Per fi he pogut llegir un relat a favor del civisme utilitzant material comú del carrer; només faltava la tifa de gos.
    Enhorabona, Ismael.

  • Hahahaha![Ofensiu]
    Ilargi betea | 24-10-2004 | Valoració: 10

    Molt bó!! m'ha agradat molt el teu relat, i sobretot que el fet de veure un xiclet i una escopinada t'hagi fet reflexionar sobre la vida...
    Llegint això jo també he reflexionat, i he pensat que si quan em mori sóc un xiclet m'agradaria ser d'aquells que venen dins d'un xupa-xups, que l'esperes com si fos un tresor i quan te'l trobes rosegues el carmel que hi al voltant per poder aconseguir-lo, perque ja que després em llençaran sense cap mena de remordiment, almenys que s'ho hagin currat per aconseguir-me!

    Apa, fins una altra!

Valoració mitja: 9.29

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

elisheba

7 Relats

47 Comentaris

18712 Lectures

Valoració de l'autor: 9.44

Biografia:
ESCRIURE UN CURRÍCULUM


Què cal fer?
Cal omplir una instància,
i, a la instància, afegir-hi un currículum.

Sense tenir en compte la durada de la vida,
el currículum convindrà que sigui breu.

Cal tenir present la brevetat i la tria dels fets.
La conversió dels paisatges en adreces
i dels records volubles en dates immutables.

De tots els amors basta el de casats,
i dels fills, solament els legítims.

Importa més qui et coneix que a qui coneixes.
De viatges, només si són a l'estranger.
La pertinença "a què",
però sense dir-ne el "perquè".
Els guardons, sense explicar-ne els motius.

Escriu com si mai no haguessis
parlat amb tu mateix,
i t'haguessis vist de lluny, passant pel carrer.

Omet amb un silenci els gossos, els gats, els ocells, les antigalles entranyables, els amics i els somnis.

Compta més el preu que la vàlua
i més el títol que el contingut.
Compta més el número de la sabata
que cap on va quell a qui segueixes.
Posa-hi una foto amb l'orella descoberta.
L'important és la forma, no pas allò que sent.
I què sent?
El soroll de les màquines que esmicolen el paper.




(De l'antologia "Vista amb un gra de sorra", de Wislawa Szymborska)